ACN Barcelona – Un estudi del CREAF i la Universitat de Birmingham ha alertat que en els propers dos segles podrien extingir-se 1.305 espècies d’ocells i ha avisat que aquest fet suposarà esborrar rols claus en la natura com ara el dels ocells que controlen les plagues d’insectes, els carronyers que reciclen la matèria morta, els que mengen i dispersen llavors permetent que creixin noves plantes, o els que actuen com a pol·linitzadors. La recerca, que s’ha publicat a ‘Science’, ha alertat que els llocs més afectats serien les illes, on podrien arribar a desaparèixer fins a 1.000 espècies. Alhora, ha indicat que ja s’ha perdut el 20% de diversitat funcional a escala mundial i ha vaticinat que els pròxims 200 anys podria sumar-se un 7% addicional.
El treball calcula que ja han desaparegut com a mínim 610 espècies, gairebé totes elles per causes humanes, i estima que només en els pròxims dos segles podrien extingir-se altres 1305 espècies, pràcticament el doble que fins ar
“Hem trobat que hi ha una tendència al fet que s’extingeixin espècies amb una funció única a l’ecosistema. Per exemple, l’icònic Dodo (Raphus cucullatus) dispersava les llavors de fruits grans de l’illa de Maurici que ara pocs ocells poden dispersar-ne”, ha explicat Ferran Sayol, investigador del CREAF i un dels autors principals de la publicació.
Un cas d’espècie clau i vulnerable a Catalunya és el trencalòs (Gypaetus barbatus), un voltor que s’alimenta d’ossos i ajuda d’aquesta manera a reciclar els nutrients, “aquesta espècie no està amenaçada a escala mundial, però sí a casa nostra”, ha revelat l’investigador.
Una altra de les troballes és que ja s’han erosionat un 5% dels llinatges -espècies que són diferents, però que comparteixen en els seus gens un avantpassat comú-, “això equival a esborrar 3.000 milions d’anys d’història evolutiva en uns pocs anys, és com tallar tota una branca de l’arbre de la vida”, ha afegit Sayol.
Alguns exemples de llinatges extints són els ocells elefant (Aepyornithiformes), que arribaven a mesurar gairebé 3 metres i vivien a Madagascar o les moas (Dinornithiformes), grans ocells herbívors que habitaven Nova Zelanda. “Si les prediccions es compleixen en el futur podria desaparèixer un altre 3% de llinatges”, destaca Sayol. Un d’ells són les espècies de la subfamília Drepanidinae o ‘ocells de la mel’ endèmics de les illes Hawaii que ja n’han perdut gairebé la meitat d’espècies i “són imprescindibles per a pol·linitzar les flors”, alerta Sayol.
<strong>Les illes, un punt negre d’extinció</strong>
D’acord amb la recerca, la major part de les extincions es concentren a les illes. En concret, de totes les espècies que s’han extingit un 80% eren insulars i, com a conseqüència, ja s’ha perdut un 31% de diversitat funcional en aquests ecosistemes. “El futur no és molt encoratjador, ja que veiem que si no prenem mesures, 1.000 espècies insulars més podrien haver-se extingit el 2.224”, ha advertit el responsable de l’estudi.
Alguns casos propers d’espècies amb un rol clau els trobem a les illes Canàries, on la xixella canària (Columba junoniae) i el colom canari de Bolle (Columba bollii) contribueixen a regenerar els boscos de laurisilva, ja que s’alimenten dels seus fruits i, a canvi, dispersen les seves llavors, “ambdues comencen a estar amenaçades a l’Estat i amb la seva desaparició perdríem aquest rol”, ha valorat l’investigador.
Alhora ha explicat que la baldriga balear (Puffinus mauretanicus), un ocell marí que habita les Balears i contribueix als cicles de nutrients en les aigües costaneres a través dels seus excrements, “és una espècie endèmica, que només cria a les balears i està en perill d’extinció”.
<strong>Millorar les estratègies de conservació</strong>
Per a dur a terme la recerca, l’equip va analitzar la pèrdua de diversitat d’ocells durant tres períodes clau: des de fa 130.000 anys; des de 1500 – data on la IUCN va començar a comptabilitzar les espècies extintes i amenaçades-, i els pròxims 200 anys. Per a recol·lectar les dades més antigues, els autors van viatjar a museus de diversos països on es guarden ocells dissecats, esquelets i fòssils d’exemplars extints, de cadascuna d’aquestes espècies es van mesurar certs trets com ara la grandària de l’ala, el bec o l’alçada i, gràcies a aquesta informació, van poder deduir el seu paper. Amb tota aquesta informació, les dades actuals i gràcies a models matemàtics, van poder descobrir el passat i el futur de l’extinció d’ocells.
