SOS Racisme alerta que l’aplicació dels delictes d’odi encara no arriba a totes les víctimes

ACN Barcelona – Un extens informe de SOS Racisme alerta que els anomenats delictes d’odi no s’apliquen en tota la seva extensió i en tots els casos denunciats de discriminació racial, degut principalment a certs biaixos i prejudicis socials i ideològics i a algunes pràctiques poc adaptades a la realitat actual i a la nova legislació internacional. Per tot això, l’informe ‘Abordatges innovadors al problema del racisme en el camp jurídic’ diu que “la pràctica jurídica comporta un baix grau d’eficàcia de les normes jurídiques que censuren penalment el racisme”.

L’informe destaca la dificultat per determinar, a partir del codi penal, quins són els col·lectius protegits dels delictes d’odi, ja que no hi ha un criteri unànime dels operadors jurídics a l’hora de considerar certs col·lectius com a mereixedors de la protecció d’aquest tipus de delicte. També hi ha controvèrsia jurídica sobre si cal protegir més la dignitat de certs col·lectius o la llibertat d’expressió, o sobre si es pot jutjar algú per la seva intencionalitat vexatòria cap a un col·lectiu determinat.

El document de SOS Racisme també destaca les limitacions derivades de les investigacions policials. Una de les principals conclusions i la més evident de la recerca és “l’existència de les males praxis policials en contextos de recollida de denúncies per part de víctimes de racisme, cosa que genera deficiències probatòries importants que afecten el desenvolu­pament de la causa judicial posterior”. L’entitat ha identificat en diversos casos que els agents han comunicat als afectats que no podien denunciar –utilitzant qualsevol excusa–, els han informat que els fets no eren denunciables tot i ser-ho, o els han desincentivat dient-los que la denúncia no arribaria a bon port. També s’han trobat casos en que la denúncia s’ha pogut presentar però sense la diligència deguda, el que ha provocat que el relat dels fets es redactés de forma molt breu i sense les informacions necessàries per a en­caminar una investigació judicial adequada. Per últim, s’han observat casos en que, davant d’un cas de racisme, els agents s’han mostrat poc empàtics amb els afectats o que han reaccionat directament amb animadversió.

L’estudi també lamenta que l’impuls de la instrucció judicial recaigui sobretot en l’acusació particular, sovint entitats de drets humans, i no pas en la fiscalia o el jutge instructor. De fet, diversos testimonis entrevistats per SOS Racisme relaten pràctiques poc curoses de jutges o fiscals, sobretot a l’hora d’interrogar les víctimes denunciants, menystenint els seus sentiments o els fets viscuts com a discriminatoris. Igualment, l’estudi apunta que la procedència socio-econòmica dels jutges i fiscals pot influir en la seva percepció del racisme.

A més de tot això, també apunta que les interrelacions professionals entre policia, fiscalia i judicatura fa que sovint sigui difícil tirar endavant denúncies de racisme policial o institucional. SOS Racisme ho qualifica de “corporativisme”.

Per tot això, l’informe diu que “la pràctica jurídica comporta un baix grau d’eficàcia de les normes jurídiques que censuren penalment el racisme”. Els afectats expressen sentiments de “despro­tecció i desconfiança” vers l’administració de justícia un cop han transitat per l’espai judicial, cosa que té la seva conseqüència principal en la infrandenúncia. Segons SOS Racisme, “al contrari del que es defensa per part de molts dels operadors jurídics insti­tucionals, els motius del baix grau de denúncies no són la dificultat en el domini de l’idioma, la falta de coneixements jurídics o la desistència per factors relacionats amb la condició migra­tòria d’alguns dels afectats, sinó que és majori­tàriament el“maltractament sofert per la ciutadania no blanca durant el seu pas pels jutjats, que po­den haver viscut directament en primera per­sona o haver-ne tingut coneixement de forma indirecta a través dels relats de tercers”.

<strong>Conclusions</strong>

La literatura científica consultada per SOS Racisme reconeix que la utilització del dret penal per a combatre les discriminacions racials ha comportat beneficis rellevants. Els efectes reparadors, dissuasius i educatius són els arguments principals per a reconèixer els beneficis que suposa la inclusió del racisme com un comportament penalment reprovable.

En primer lloc, perquè permet generar algun tipus de reparació individual a les víctimes, tant de tipus econòmic com moral i social, en sentir-se amb suport institucional davant d’uns fets discriminatoris. En segon lloc, perquè l’existència dels de­lictes d’odi pot desincentivar un nombre important de conductes discriminatòries com a conseqüència de l’amenaça institucional que suposa saber que aquestes són delictives i poden comportar penes econòmiques o de privació de llibertat, així com l’estigma social que acompanya la condemna penal. En tercer lloc, per­què les lleis penals emeten un missatge a la població de censurabilitat en relació a determinades conductes discriminatòries, cosa que es configura com una eina pe­dagògica de gran rellevància.

També destaquen factors positius derivats de la pràctica jurídi­ca. S’ha pogut observar que les entitats presenten un alt grau de preparació i coneixement, cosa que les converteix en actors transcendents en el camp judicial penal. Les seves actuacions jurídiques, a través d’advo­cats, són un factor que millora la pràctica jurídica i permet que s’aconsegueixin avanços judicials en el combat contra les discriminacions. Alhora, la creació de la fiscalia especialitzada ha comportat la presència d’un actor decisiu en l’abor­datge judicial de les discriminacions. Ha suposat tenir una institució a la que di­rigir-se, tant per a les entitats com per a la ciutadania, ha permès un punt de suport per a jutges davant de les seves mancances interpretatives en casos relatius a delictes d’odi i ha ofert un agent acusador amb una força institucional decisiva en els procediments que entén que són de la seva com­petència.

Per últim, el treball de camp ha permès identificar la presència de jutges que es mostren preocupats amb la temàtica i que presenten una voluntat honesta per a millorar la seva tasca i la de la judicatura en general. SOS Racisme diu que “malauradament, el poc interès que ha generat la recerca en la judicatura (només van respondre positivament 3 dels 100 jutjats consul­tats) sembla apuntar que els magistrats que presenten aquesta sensibilitat i preocupació són minoria”.

Tanmateix, l’ús del dret penal en l’abordatge jurídic del racisme també comporta limitacions, segons l’informe. En primer lloc, existeix un obstacle derivat de l’especial cura que en el dret penal s’ha de tenir respecte a les garanties processals dels acusats. La presumpció d’innocència ha de prevaldre en casos de dubte i l’exigència proba­tòria es torna en moltes ocasions un obstacle difícil de superar, a diferència de les queixes vehiculades a través de vies administratives en les que regeix el repartiment de la carga de la prova en casos de discriminació. Aquesta característica es torna encara més transcendent quan en el sistema penal espanyol s’identifica el racisme a través de la motivació del perpetrador, abordant-la de forma eminent­ment subjectiva. En segon lloc, el dret penal comporta un abordatge molt casuís­tic de les discriminacions, en el que la responsabilitat està molt individualitzada i en que el racisme s’ha de correspondre a uns fets concrets que han de poder ser provats a través d’elements probatoris de caràcter empíric (objectius i/o subjec­tius). Aquestes característiques deixen sense condemna un gran bossa de com­portaments discriminatoris que s’expressen de forma més difosa.

En tercer lloc, els jutjats penals són “espais hostils”, que no faciliten el tracte humà que demanden casos com els dels afectats per racis­me en el que s’investiguen fets que han vulnerat el dret a la dignitat dels denun­ciants. En quart lloc, destaca el gran volum de feina que tenen els jutjats penals, cosa que no facilita la presència del temps, la cura i l’estudi dels casos que necessitarien aquest tipus de denúncies, quelcom que estructuralment afecta a tot el sistema judicial però que pot incidir de forma més expressiva en aquest ti­pus de casos. Finalment, l’informe descriu pràctiques jurídiques que mostren un camp judicial poc efectiu en la investigació i enjudiciament de denúncies racistes, el que acaba afectant l’eficàcia dels tipus penals que censuren les discriminacions.

L’informe diu que el dret i els sistemes penals han contri­buït a la reproducció de pràctiques socials i institucionals discriminatòries (crimi­nalització de l’experiència migratòria o estigmatització de la comunitat gitana, entre altres). Es tracta d’una postura compartida per multitud d’intel·lectuals antiracistes al llarg de la història. Els autors ci­tats no coincideixen en un anàlisi uniforme del fenomen, amb diferències entre les seves interpretacions (en alguns casos substancials), però tots comparteixen una mirada crítica que connecta el racisme amb l’hegemonia d’un model econòmic, polític i social sustentat per les institucions amb autoritat jurídica.

“El treball partia d’un punt de partida desafiador, principalment pels operadors jurídics que poden estar interessats en les conclusions d’aquest estudi: una pos­tura desacomplexadament antiracista que denuncia el racisme com un compo­nent intrínsec del model polític i socioeconòmic hegemònic, el que inclou les pràctiques institucionals i jurídiques. Per tant, som conscients que no podem esperar que un camp que s’ha desenvolupat històricament de forma connivent amb el racisme es torni de la nit al dia en un espai de combat contra l’opressió racista”, diu l’entitat.