ACN Barcelona – El Teatre Poliorama de Barcelona farà reviure fins al 24 de novembre el clàssic ‘El Tenoriu’ de la mà dels actors i humoristes Sílvia Abril i Andreu Buenafuente sota la direcció de Carles Sans i la dramatúrgia d’Israel Solà. La producció d’El Terrat neix amb la voluntat de recuperar, des d’una visió contemporània, l’esperit del ‘Don Juan’ de Joan Capri i Mary Santpere, la versió del clàssic espanyol que els dos artistes catalans van fer durant els anys 70. Abril i Buenafuente recullen el guant, mig segle després, per fer una “sàtira personal” del text. La versió contemporània potencia els personatges femenins per “submergir-se en el seu punt de vista” a l’obra.
Així, ‘El Tenoriu’ opta per posar l’èmfasi en el desig sexual i la capacitat d’accionar dels personatges femenins, que prenen protagonisme i mostren caràcters “que, com els masculins, es mouen per un instint tan animal com és el plaer i un sentiment tal elevat com és l’amor”.
Abril i Buenafuente es proposen, doncs, per al debut com a duet dalt d’un escenari recuperar un muntatge que en la dècada dels 70 havia esdevingut un clàssic que Capri i Santpere representaven sempre per Tots Sants. Per fer-ho comptaran amb la col·laboració de David Olivares, Anna Betran i Roger Julià, que completen l’elenc.
En la roda de premsa de presentsció, Andreu Buenafuente indica que és una obra molt emocionant perquè recupera els vells comediants, els quals diu que “van obrir camí en una època grisa” com els anys 60-70. El còmic també afirma que aquest projecte pot servir per rememorar el teatre local que es feia als anys 70. Sobre la interpretació, l’humorista afirma que els actors juguen a entrar i sortir dels personatges, tot i estar determinats pel format del vers. Així i tot, diu que quan tinguin el text més segur, semblarà improvisació.
Israel Solà, responsable de la dramatúrgia inspirada en l’adaptació de Ramon Santpere, explica que l’obra torna a l’original de Zorrilla per “rescatar episodis de la trama original i generar nous gags contemporanis”. Es tracta, afegeix, d’acomplir dos objectius bàsics: que la gent pugui seguir aquella trama i gaudir de la bellesa d’alguns passatges memorables com el ‘no es verdad ángel de amor…’ però que alhora “pugui riure de les astracanades de la paròdia i dels nous fragments i les noves situacions còmiques que imitant l’escriptura i prosòdia del segle d’or ens parlen des de l’actualitat”.
Precisament, l’adaptació de Solà de l’obra original va fer que la Sílivia Abril deixés de dubar sobre si fer el paper o no pel seu marcat caràcter masclista. Amb el no text, el personatge de la Sílvia, Doña Inés, agafa un nou gir i s’acaba empoderant. En aquest sentit, Abril diu que ‘El tenoriu’ es tracta d’una “deconstrucció”.
De la seva banda, Carles Sans, director de l’obra, confessa que li ha “tocat la loteria”, no per fer el Tenorio, obra que al seu parer coneix tothom, sinó pel fet de poder treballar “plegats i construir junts un Tenoriu que potser s’assemblarà al d’en Zorrilla o potser no”. En tot cas, sí es mostra conveçut que Zorrila “es pixaria de riure si pogués veure’n el resultat”. Sans diu que el que han fet és agafar un clàssic, donar-li la volta, i passar-lo pel sedal d’uns còmics, que “intenten treure-li punta a qualsevol cosa”.
