ACN Barcelona – El filòsof i assagista Rafael Argullol (Barcelona, 1949) ha presentat aquest dimecres ‘Danza humana’ (Acantilado) una autointerrogació i confessió de l’autor. L’escriptor planteja deu preguntes a partir d’experiències íntimes i vitals que es poden traslladar a la col·lectivitat. Amb temàtiques al voltant de la religió, la ciència, la filosofia i l’art es reflexiona al voltant de la consciència. L’obra està plantejada com si es tractés de deu llibres i cadascun ofereix un viatge al voltant de conceptes universals com la veritat, la llibertat, l’amor i l’amistat, la divinitat o l’enigma. Malgrat no ser una trilogia, el volum culmina el treball assagístic iniciat amb ‘Visión des de el fondo del mar’ i ‘Poema’.
En roda de premsa, Argullol ha explicat que el llibre està lligat a deu preguntes que es fa sobre la seva existència que també afecten la resta. “Si he dit la veritat, si he estat lliure”, ha posat d’exemple. Les qüestions es plantegen a través de diferents estratègies literàries.
A ‘Danza humana’ presenta una perspectiva diferent que amb ‘Visión des de el fondo del mar’ perquè ara vol entrar en les grans preguntes humanes sense respondre-les. “Veure com amb el trajecte de la meva vida m’he aproximat a les preguntes i com la història de la cultura s’ha aproximat a les preguntes. Barrejo el que és expressió de la meva subjectivitat amb la recerca d’una objectivitat cultural”, ha explicat.
De fet, l’autor ha reconegut que és un llibre que no es pot escriure amb 20 anys perquè el seu contingut és conseqüència d’haver recorregut un “trajecte important de la vida”.
Segons ha relatat, la idea d’escriure aquest particular decàleg de deu preguntes va néixer fruit de l’atzar durant un viatge a Tòquio (Japó). Mentre creuava el popular encreuament de Shibuya, va veure un anunci publicitari que li va suggerir l’estructura del nou volum.
Fer possible aquest llibre ha comportat un llarg període de treball. “No pots mirar enrere, has d’anar avançant i en un moment determinat pots arribar a pensar que no saps on vas. El que he fet al llarg dels anys és avançar sense corregir res”, ha relatat.
L’escriptura, doncs, ha estat lenta perquè l’ha feta a mà i ha requerit un any sencer per fer una lectura general del text. Les preguntes que li han resultat més complicades de plantejar són les relacionades amb l’amor i l’amistat. “L’amor és la gran utopia de l’ésser humà, allò que l’empeny més i allà on pot haver-hi desastres més grans. L’amistat també és molt difícil de definir”, ha comentat.
L’autor ha dit que amb les preguntes no intenta esbrinar res, com si fos un llibre de lògica filosòfica. “És una paraula oberta que confia que el lector n’inclogui les seves”, ha apuntat. “El lector no trobarà una resposta en el sentit d’autoajuda. Cada pregunta et porta a un arxipèlag de preguntes i se’n generen de noves”, ha assegurat.
Pel que fa a l’atzar, un dels conceptes habituals en la seva obra, ha dit que en aquest llibre es concentra en la figura de la seva mare i en una anècdota que aquesta es va salvar d’una bomba al Coliseum durant la Guerra Civil espanyola.
