ACN Barcelona – L’associació Ecom denuncia les traves burocràtiques que pateixen les persones amb discapacitat per fer que els habitatges siguin accessibles. “És molt complicat”, lamenta Leticia Esporrín, referent de l’associació en matèria d’habitatge, que critica que les ajudes “no estan clares” i la informació no està a l’abast de tothom. Per aquest motiu, explica Esporrín en una entrevista a l’ACN, hi ha persones que directament no demanen les ajudes i han de fer front íntegrament a l’elevat cost de les rehabilitacions. L’últim any Ecom ha detectat un augment dels casos de vulneració del dret a l’habitatge, fins a situar-se com el tercer dret més vulnerat el 2023, amb 36 casos detectats, el 47% dels quals estava relacionat amb l’accés a l’habitatge.
A l’hora d’accedir a un habitatge, Esporrín explica que les persones amb discapacitat tenen les mateixes dificultats que qualsevol altra persona, especialment pel que fa als preus de lloguer o compra. Ara bé, remarca que s’hi afegeixen les derivades de la mateixa discapacitat. “Has de buscar pisos als quals puguis accedir i està estudiat que, concretament a Barcelona, l’accessibilitat és molt deficient”, indica.
Per millorar l’accessibilitat dels habitatges, remarca, és necessària una gran despesa per a la reforma i, malgrat l’existència d’ajudes, Ecom denuncia que els tràmits burocràtics per demanar-les són molt complexos i s’escapen al coneixement general de la població. Sovint, explica Esporrín, es necessita l’ajuda d’associacions per entendre els procediments a seguir i les opcions d’ajudes existents. A més, afegeix, el cost de la reforma se suma a uns ingressos que, de mitjana, per a la gent amb discapacitat són inferiors a la resta de la població.
<strong>Conflictes amb els veïns</strong>
L’accessibilitat als habitatges esdevé, de vegades, un focus de conflicte amb els veïns. Un dels principals problemes arriba quan s’han d’adaptar zones comunes dels edificis perquè alguns veïns són reticents a tirar endavant les reformes per millorar l’accessibilitat. “La llei ens empara, però a vegades costa que la gent es posi d’acord”, diu la referent d’habitatge d’Ecom.
“Tot és molt llarg i molt complicat. Primer has de convèncer tothom i no tothom és fàcil de convèncer, ja sigui pels problemes tècnics, pel cost econòmic o per les molèsties que hi haurà per les obres. No tothom té aquesta sensibilitat o no tothom pensa que alguna vegada li pot servir per a ell mateix”, diu Esporrín, tot remarcant que les millores en l’accessibilitat no són només per a persones amb discapacitat, sinó també per a persones grans o d’altres que circumstancialment tenen problemes de mobilitat. “Si no es troba en aquesta situació, a la gent li costa d’entendre”, afegeix.
Les dificultats, de vegades, arriben fins al punt que la persona amb discapacitat marxa del seu habitatge un cop feta la reforma pels conflictes que s’han generat amb els veïns. “És molt difícil viure amb gent amb qui t’has barallat”, afirma.
Per millorar l’accessibilitat dels habitatges, Ecom reclama millorar les ajudes a la rehabilitació i que el parc d’habitatge sigui assequible, però també accessible. Per influir en les polítiques públiques, Esporrín defensa que les persones amb discapacitat estiguin “als llocs on es decideixen les coses” per reivindicar les seves necessitats. Des de l’associació també remarquen que, per tenir una vida autònoma, és necessària la figura de l’assistent personal, per passar d’un model “d’ajuda a la dependència” a un “d’ajuda a la independència”.
“És un canvi de model”, subratlla Esporrín, que indica que aquesta figura se centra en donar resposta a les necessitats que indica la mateixa persona amb discapacitat, que té un rol actiu. “Nosaltres som conscients i sabem les nostres necessitats. El que necessitem és suport”, subratlla.
<strong>”Hem de fer l’encaix perfecte per tenir garantides les cures”</strong>
Una de les lluites d’Ecom és, precisament, que es puguin garantir les cures i l’assistència de les persones amb dependència. És el cas de la Marta Rodríguez, una noia de 35 anys de Granollers que té una paràlisi cerebral infantil i una alteració del to muscular. No pot fer res sola i necessita assistència les 24 hores del dia.
Des de 2007 té assignades 45 hores setmanals d’un servei d’assistència personal, que ha restat invariable al llarg dels anys. Tot el que surt de l’horari establert, majoritàriament concentrat durant les hores de matí, s’ho ha de pagar de la seva butxaca. “Patim un greuge i un sobrecost molt elevat”, denuncia Rodríguez.
“Les hores són insuficients. A la nit i els caps de setmana no tinc ningú”, exclama. La jove de Granollers explica que bona part de l’horari extraordinari li cobreix la seva mare, però tem que amb el pas dels anys ella tampoc se’n pugui fer càrrec. A més, reclama el seu dret, i el de la seva mare, de poder fer un projecte de vida independent.
Ara per ara intenten quadrar els seus horaris i que cadascuna pugui tenir el seu espai sense que això afecti l’assistència de la noia: “Hem de fer l’encaix perfecte per tenir garantides les cures”. Davant d’això, Rodríguez reclama a les administracions que les hores i la intensitat del suport sigui coherent amb les necessitats reals de cada persona.
<strong>”Estàs com empresonada a casa, sense haver comès cap delicte”</strong>
També es troba en un atzucac Montse Ferrer, una veïna de Mataró amb una esclerosi múltiple que li minva la mobilitat. Camina ajudada d’una crossa i amb dificultats evidents i viu al cinquè pis d’una finca del Camí del Mig de Mataró. Sortit de casa li suposa cada vegada un esforç titànic i la comunitat de veïns es nega a actualitzar la finca i posar un ascensor.
A més d’ella hi ha altres veïns a l’escala amb discapacitat -un veí del 4t i un altre del 1r- a més de persones de la tercera edat. “Sense haver comès cap delicte estàs empresonada a casa sense poder sortir al carrer perquè no hi ha acord amb la comunitat”, es lamenta Ferrer, que critica la “manca d’empatia” d’alguns veïns.
El problema rau en un canvi de redactat de l’articulat del Codi Civil Català l’any 2015, que afecta els casos en què cal expropiar part dels habitatges per poder encabir l’ascensor. El redactat anterior permetia fer-ho de manera forçosa si es complien una sèrie de requisits, però ara només es pot fer si afecta els “annexos”, com garatges o golfes.
En la resta de casos, cal l’aval de tots els propietaris afectats pel pas de l’ascensor i en el cas d’aquesta comunitat de Mataró n’hi ha tres que no ho volen, d’un total de dotze. Ferrer lamenta que el canvi legal suposi un “pas enrere” en els drets de les persones amb discapacitat. “La llei no ens empara. Com s’explica?”.
