ACN Barcelona – L’escriptor Pere Cervantes (Barcelona, 1971) ha publicat ‘Me olvidé del cielo’ (Destino), un thriller històric ambientat a la Barcelona dels anys vint on el Raval – en aquell moment anomenat districte 5è – pren una gran importància. La història se centra en l’inspector Basilio Bosc, que torna a la capital catalana després de cinc anys a Madrid amb l’encàrrec de trobar una nena desapareguda al cine Coliseum. En aquest sentit, l’autor explica que es tracta d’una novel·la que parla “de les pors” que poden limitar i impossibilitar el fet de portar la vida que un mateix voldria. Cervantes, que compagina la seva feina de policia amb la seva veritable passió: ser escriptor, assenyala que escriu per “entretenir” i també “emocionar” als lectors.
‘Me olvidé del cielo’ és la vuitena novel·la que publica Cervantes. El protagonista d’aquest darrer títol és l’inspector Bosc, que torna a Barcelona després de passar uns anys a Madrid. El seu retorn tornarà a posar en primer pla la vida que va deixar suspesa a la capital catalana quan va marxar de forma abrupta. També obrirà velles ferides que haurà de sanar, com és el cas de la relació amb la seva família i també la història amb la Joana.
Tot plegat, però, es complementa amb una desaparició, la de Cristina Nomdedeu, filla d’un important empresari tèxtil. D’aquesta forma, quan totes les vies d’investigació es tanquin, l’inspector haurà d’obrir nous camins, encara que siguin a través d’un qüestionable amic de la infància que resideix al districte 5è. Segons l’autor la trama de la novel·la incorpora molta “acció” però, a la vegada, no descuida una part més “nostàlgica”, present en diverses de les seves obres prèvies.
També admet que parla de la “por”, la qual es pot trobar en el mateix protagonista que “no pot estimar com ell voldria”. “Jo crec que poca gent pot dir que no té cap mena de por”, subratlla, “però el contrari de la por és l’esperança i, per això, en aquest llibre intento traçar un arc d’evolució cap aquí”. Un altre dels aspectes destacats és l’escenari, aquesta vegada ubicat al districte 5è de Barcelona, que actualment ha canviat el nom pel de Raval.
“Era un barri molt dur, no només per la misèria que hi havia, sinó també pel perill, els tirotejos… però a la vegada hi havia molta llibertat, una particularitat que he intentat plasmar a la novel·la”, detalla. De fet, un dels processos més importants per descriure la Barcelona dels anys vint ha passat per una documentació exhaustiva, en la qual l’autor s’ha bolcat de ple, tot i que també afegeix que s’ha pres alguna llicència en algun aspecte molt concret. “Gaudeixo molt de la documentació i li dedico molt de temps perquè és un procés molt important”, sosté.
<strong>Un policia que volia escriure</strong>
Des de fa més de trenta anys Cervantes exerceix de policia, una feina que compagina amb la seva faceta d’escriptor, la qual va descobrir més endavant. Tot plegat va néixer quan estava treballant a Via Laietana i anava sovint a dinar als Quatre Gats, un establiment amb el qual manté una relació molt especial. “Vaig començar a fer els meus primers relats aquí”, recorda, “però és un interès que em ve de lluny perquè al seu moment em vaig penedir de no optar per estudiar filologia”.
Reconeix que no hi ha ni un sol dia que no llegeixi i que actualment s’ha consolidat com una “manera de viure”. “Potser és perquè la realitat em sembla tan imperfecte que necessito una mica d’ordre, i aquest ordre el trobo en la literatura”, assenyala l’autor, afegint que l’escriptura és també una mena de refugi. Pel que fa als seus llibres, espera que vagin acompanyats de certa “emoció i entreteniment” pel lector. “Mai escric pensant en què busca el públic, sinó que ho faig sobre allò que em remou”, apunta, “també m’agradaria que les meves històries es quedessin durant un temps en la seva ment”.
Finalment, Cervantes fa una reflexió sobre el gènere de la novel·la negra, on se sent còmode i el qual creu que agrada perquè compren “la part fosca de l’ésser humà”. “És com si fos un conjunt amb totes les variacions de l’ànima. Com no ens pot atraure?”, es pregunta. A més, considera que aquestes històries, sovint, permeten fer una certa anàlisi de la societat, un fet que li resulta interessant perquè porta el lector a reflexionar.
