ACN Barcelona – L’escriptora Ofèlia Carbonell (Premià de Mar, 1994) ha publicat ‘Les catalanes no es pinten’ (Pòrtic), un assaig on reflexiona sobre la bellesa i la feminitat. L’autora tracta temes com la vanitat, l’empoderament, la frivolitat o el consumisme en una recerca autoficcionada que es fixa en els canvis que ha viscut la seva generació en un marc molt concret: el català, preguntant-se quina és l’experiència de la seves dones o els seus cànons de bellesa. Carbonell també posa l’accent en la incidència d’internet, que ha impulsat grans transformacions en poc temps. “A les xarxes li parles a tothom i alhora a ningú concret, i això porta a fer moltes coses que potser només es fan pensant en la percepció dels altres”, sosté en una entrevista a l’ACN.
Comunicadora, analista cultural i també escriptora, Carbonell va començar a fixar-se en l’estètica des de ben petita, després de quedar “fascinada” per les princeses, les noies màgiques dels animes, les ídols juvenils i, posteriorment, també les icones del cinema. Tot aquest interès la va portar a qüestionar-se perquè alguns d’aquests cànons li encaixaven i d’altres no, i també quina relació tenia tot plegat amb la seva pròpia concepció feminista.
“Em vaig començar a capficar si jo mateixa em pintava per agradar a algú o perquè realment era el meu hobby i aquest conflicte em va portar a llegir moltes teòriques i escriptores a qui he acabat citant al llibre i a qui admiro molt”, relata. Precisament el títol de l’assaig: ‘Les catalanes no es pinten’ prové d’un comentari que va llegir per internet, i que li ha servit també de porta d’entrada per plantejar si hi ha alguna cosa identitària en l’estètica de les catalanes.
Si bé en l’imaginari col·lectiu s’ha atribuït en alguna ocasió adjectius com “discretes o modestes” a les dones catalanes, aquestes també s’han reivindicat properes a la moda i la cosmètica, a més d’existir marques molt conegudes. De fet, recorda que existeixen revistes femenines dels anys vint i trenta on es pot copsar aquest interès, i també insisteix en certes figures que li són més pròximes, com per exemple la seva àvia, que sempre s’ha reivindicat com una “dona presumida”.
En l’actualitat, preguntada pels cànons de bellesa catalans, Carbonell defensa que existeix un ventall molt ampli amb “noves estrelles” que poden presentar estètiques ben diferents. Al llibre cita noms com el de Rosalia, Bad Gyal, Julieta o Júlia Colom. “És un imaginari allunyat d’allò més mediterrani, que veu d’altres influències i que situa les dones al capdavant dels seus projectes”, afegeix.
<strong>Una indústria amb llums i ombres</strong>
En diferents moments de l’assaig, l’autora parla del maquillatge i de tota la indústria que el sosté, sovint “traïdora” perquè, per una banda, pot resultar fascinant, però per l’altra està construïda per “no sortir de la roda”. “Que sempre hi hagi una cosa que et sàpiga greu no tenir, que compris més i més”, explica l’escriptora, “a mi m’ajuda ser conscient que per molt que sigui una afició amb objectes bonics, darrere es mouen molts diners”.
Un altre dels perills són les xarxes socials les quals, en el cas de la seva generació, va anar integrant progressivament amb els anys. Ara, en canvi, sosté que les nenes comencen a comprar productes de bellesa cada vegada més aviat i ho relaciona directament amb certs continguts que es troben a internet. “L’interès no parteix de la investigació o la creativitat, sinó d’imitar el que veuen a la pantalla, mimetitzar un consum amb un punt d’autoestima que va lligat a quins productes tenen”, afegeix.
De fet, Carbonell recupera un concepte utilitzat per la periodista Mar Vallverdú, que parla de “la mirada del seguidor” i del qual també parla l’escriptora Jia Tolentino. “La manera com interactuem amb les xarxes té un punt social i afecta els cànons de bellesa perquè l’algoritme potencia unes cares i unes faccions concretes i després hi ha noies que s’operen per tenir aquestes faccions”, reflexiona, “té un rerefons econòmic i de classe i no és una alliberació respecte a l’ull masculí”.
<strong>Bellesa i dolor</strong>
Escriure ‘Les catalanes no es pinten’ ha permès també a l’escriptora fer un repàs per tot un seguit de capítols personals de la seva vida per adonar-se que amb els anys la importància que li ha donat a certs temes s’ha anat “difuminant”. “L’adolescència és un moment complicat perquè pateixes molt per com et perceben, ara pren més importància com et veus tu mateixa i estàs menys pendent dels altres”, admet.
Tot i això, reconeix que – sovint – les crítiques més dures provenen d’una mateixa. “En el meu cas he crescut normativa i malgrat això he agafat com a excusa cànons estètics per fer-me mal a mi mateixa”, insisteix, una situació que també la porta a pensar la frase ‘Per lluir, s’ha de patir’. “La deien les meves tietes i jo sempre pensava quina ximpleria, i no. Crec que una de les coses que ens atrauen més de la bellesa és que sempre hi ha un punt de dolor”, reconeix, “un factor que no podem controlar i que ens pot obsessionar”.
