ACN Madrid / Barcelona – Madrid i Barcelona comparteixen moltes de les dinàmiques que han convertit l’habitatge assequible en un bé cada vegada més escàs. El turisme massiu i la manca d’oferta de lloguer social han disparat els preus a la capital de l’Estat, on els pisos ja costen gairebé el mateix que a la principal ciutat catalana. A aquests fenòmens -presents a totes les grans ciutats espanyoles- s’hi sumen dos factors propis: la presència de milionaris estrangers amb capacitat per comprar sense endeutar-se i la decisió de no aplicar la llei que permet topar lloguers. Per compensar-ho, el PP està provant vies per refredar la bombolla sense tocar el mercat ni perdre atractiu de cara als milionaris que ja omplen els barris de la coneguda com a ‘petita Caracas’.
<iframe data-responsive=”” scrolling=”no” src=”/iframeAcn?id=1364″></iframe>
<div class=”label-container”><input id=”check_id1364″ type=”checkbox” /> <label for=”check_id1364″> </label>
<div class=”code-container”><div style=”min-height:474px” id=”datawrapper-vis-v2bbk”><script type=”text/javascript” defer=”” src=”https://datawrapper.dwcdn.net/v2bbk/embed.js” charset=”utf-8″ data-target=”#datawrapper-vis-v2bbk”></script><noscript><img src=”https://datawrapper.dwcdn.net/v2bbk/full.png” alt=”” /></noscript></div><br />
</div>
</div>
Segons les dades del Col·legi de Registradors de la Propietat, els preus de compra d’habitatges està pujant d’una manera més brusca a la capital d’Espanya que a ciutats com Barcelona. Tot i que tradicionalment la capital espanyola ha estat per sota del cost de la principal ciutat catalana, la distància s’ha reduït al mínim els últims anys. La dada del segon trimestre del 2024, que recull la mitjana dels dotze mesos anteriors, deixa Madrid a 4.207 euros per m2, una xifra que s’apropa als 4.441 euros per m2 de Barcelona. Així, una llar de 80 m2 costa 336.560 euros de mitjana a la capital de l’Estat i 355.280 euros a la ciutat comtal.
Tradicionalment, la gran disposició de sòl i habitatges que hi havia a Madrid, unit a la rotació pròpia d’una capital amb molts treballadors i funcionaris d’altres parts de l’Estat, permetia que la ciutat tingués un mercat dinàmic i uns preus relativament accessibles. Darrerament, aquesta dinàmica ha canviat i els preus de Barcelona i Madrid ja presenten tendències molt similars tot i que la mida i la capacitat de creixement d’ambdues conurbacions és molt dispar.
<iframe data-responsive=”” scrolling=”no” src=”/iframeAcn?id=1365″></iframe>
<div class=”label-container”><input id=”check_id1365″ type=”checkbox” /> <label for=”check_id1365″> </label>
<div class=”code-container”><div style=”min-height:456px” id=”datawrapper-vis-xrh8a”><script type=”text/javascript” defer=”” src=”https://datawrapper.dwcdn.net/xrh8a/embed.js” charset=”utf-8″ data-target=”#datawrapper-vis-xrh8a”></script><noscript><img src=”https://datawrapper.dwcdn.net/xrh8a/full.png” alt=”” /></noscript></div><br />
</div>
</div>
Pel que fa al lloguer, comparant les dades d’anuncis al portal Idealista, es pot observar com Barcelona està per davant, cosa que sempre ha estat així des del 2021, quan els dos municipis rondaven els 15 euros per m2 de mitjana –és a dir, els 1.200 euros per un pis de 80 m2–. Des de llavors, a la capital catalana el preu s’ha disparat fins als 22,4 euros/m2 el mes de setembre d’aquest any, mentre que a l’espanyola també ha crescut però a un ritme més lent (20,4 euros/m2). En tots dos casos, les xifres estan molt per sobre de les mitjanes de la comunitat autònoma (17,4 euros i 13 euros, respectivament).
La mateixa font constata que els districtes de Barcelona amb uns preus més elevats són Ciutat Vella (1.984 euros al mes per una llar de 80 m2, de mitjana) i l’Eixample (1.960 euros), els preferits pels turistes. Pel que fa a Madrid, el barri de Salamanca lidera el rànquing (2.000 euros), per davant de Centro (1.920 euros) i Chamberí (1.880 euros), precisament les zones segures, cèntriques i amb molta oferta d’oci que prefereixein els compradors internacionals -particularment llatinoamericans- que han proliferat els darrers anys a la capital, especialment des de la pandèmia.
<iframe data-responsive=”” scrolling=”no” src=”/iframeAcn?id=1360″></iframe>
<div class=”label-container”><input id=”check_id1360″ type=”checkbox” /> <label for=”check_id1360″> </label>
<div class=”code-container”><div style=”min-height:803px” id=”datawrapper-vis-bxovB”><script type=”text/javascript” defer=”” src=”https://datawrapper.dwcdn.net/bxovB/embed.js” charset=”utf-8″ data-target=”#datawrapper-vis-bxovB”></script><noscript><img src=”https://datawrapper.dwcdn.net/bxovB/full.png” alt=”” /></noscript></div><br />
</div>
</div>
<strong>Pisos de luxe a cop de cartera</strong>
Les dades dels registradors també revelen que a Catalunya el percentatge de compradors d’habitatges estrangers és més alt que a la Comunitat de Madrid, amb un 15,8% sobre el total, per un 6,3% a la regió que alberga la ciutat més poblada de l’Estat. Amb tot, el nombre d’inversors estrangers en habitatge es dispara a Madrid si es miren els pisos més cars, és a dir, aquells que sobrepassen els 500.000 euros.
Mirant aquest àmbit concret es pot observar que, si bé als dos territoris la proporció vorejava tradicionalment el 8%, a finals de l’any passat havia augmentat fins al 12,6% a Catalunya i s’havia enlairat fins al 19,6% a la regió governada per Isabel Díaz Ayuso. Els experts consultats per l’ACN afegeixen un element: una gran part dels compradors de pisos d’alta categoria a Madrid els adquireixen sense endeutar-se. “Gairebé la meitat de les operacions de compravenda dels pisos a Madrid es fan a cop de cartera, pagant al comptat”, ressalta el doctor en economia i empresa de la Universitat Europea de Madrid, José Manuel Corrales.
<iframe data-responsive=”” scrolling=”no” src=”/iframeAcn?id=1363″></iframe>
<div class=”label-container”><input id=”check_id1363″ type=”checkbox” /> <label for=”check_id1363″> </label>
<div class=”code-container”><div style=”min-height:299px” id=”datawrapper-vis-rQhLc”><script type=”text/javascript” defer=”” src=”https://datawrapper.dwcdn.net/rQhLc/embed.js” charset=”utf-8″ data-target=”#datawrapper-vis-rQhLc”></script><noscript><img src=”https://datawrapper.dwcdn.net/rQhLc/full.png” alt=”” /></noscript></div><br />
</div>
</div>
Segons el professor, la presència massiva de rics -i milionaris- veneçolans, colombians, mexicans i russos no és “una llegenda urbana” i s’ha intensificat darrerament. De fet, això fins i tot ha desplaçat a part de la burgesia madrilenya tradicional, tot un cas de “gentrificació” de zones molt benestants amb pocs precedents a Barcelona o altres parts d’Espanya. “Aquests habitatges en molts casos s’utilitzaran per especular, no perquè algú hi visqui. S’usen també per al lloguer turístic, que és un altre dels problemes”, afegeix Corrales.
<strong>Més habitatge protegit que a Barcelona</strong>
En nombre d’habitatges protegits, la província de Madrid n’ha construït més per proporció de població la gran majoria d’anys durant l’últim quart de segle. Ara bé, la demarcació de Barcelona va superar-la el 2023 per primera vegada en vint anys, ja que se’n van construir 2.046, una taxa de 35 per cada 100.000 habitants. Per contra, a Madrid se’n van acabar 2.291, una ràtio de 33. Amb tot, a la província que alberga la capital d’Espanya se n’han completat molts més aquest segle, uns 3.000 en total per cada 100.000 habitants, cosa que triplica la xifra barcelonina. La diferència es va fer especialment evident durant els anys de la bombolla i els primers després de l’inici de la crisi econòmica del 2008.
<iframe data-responsive=”” scrolling=”no” src=”/iframeAcn?id=1362″></iframe>
<div class=”label-container”><input id=”check_id1362″ type=”checkbox” /> <label for=”check_id1362″> </label>
<div class=”code-container”><div style=”min-height:440px” id=”datawrapper-vis-UKmdv”><script type=”text/javascript” defer=”” src=”https://datawrapper.dwcdn.net/UKmdv/embed.js” charset=”utf-8″ data-target=”#datawrapper-vis-UKmdv”></script><noscript><img src=”https://datawrapper.dwcdn.net/UKmdv/full.png” alt=”” /></noscript></div><br />
</div>
</div>
<strong>La resposta del PP</strong>
L’Ajuntament i la Comunitat de Madrid són dos feus tradicionals del PP, que fins i tot ha utilitzat aquesta predominança història per assajar-hi les propostes “liberals” i contra la intervenció pública que abandera el partit a escala estatal. En matèria d’habitatge, això s’ha traduït en operacions i projectes d’envergadura que sovint han resultat molt polèmics. És el cas de la venda de centenars de pisos de lloguer social a una empresa lligada al fons Blackstone per part de l’Ajuntament de Madrid en temps d’Ana Botella, intent que va acabar als tribunals.
Darrerament, els governs populars han fet un gir i han apostat per grans plans urbanístics per ressoldre el repte de l’habitatge. També s’estan aprovant accions legislatives limitades que aborden el que fins i tot l’alcalde José Luís Martínez Almeida considera ja un problema “dramàtic” amb l’habitatge. És el cas de l’operació “Madrid Nuevo Norte” que pretén construir fins a 10.000 pisos, el pla “Suma Vivienda” que vol crear més de 2.200 habitatges de lloguer o els càlculs de fer-ne fins a 20.000 en zones destinades inicialment a oficines.
Malgrat la seva ofensiva per encarar la crisi actual, Ayuso i Almeida es mantenen en la negativa a aplicar els topalls al lloguer, mesura que consideren una intromissió al mercat contraproduent per l’oferta i els preus. Amb tot, l’ajuntament de la capital està treballant per resoldre el problema dels lloguers turístics amb mesures com un pla -presentat aquesta mateixa setmana- per protegir l’ús de l’habitatge habitual i ubicar els pisos turístics fora dels edificis residencials o els locals a peu de carrer, intents que, tanmateix, no convencen a l’oposició ni organitzacions com el Sindicat de Llogateres, molt actiu a la capital.
<strong>”Catifa vermella” als fons</strong>
“Tant Madrid com Barcelona comparteixen la característica que els fons d’inversió hi van veure aquí un caramel. Tot sumat a la forma com les administracions públiques els van posar una catifa vermella perquè desembarquessin. Per això van acaparar moltíssim habitatge, tant allà com aquí”, explica a l’ACN el portaveu del Sindicat de Llogateres de Madrid Victor Palomo. A parer seu, hi ha “grans fortunes” que estan acumulant moltes propietats a la capital de l’Estat, fenomen que no només pressiona els barris tradicionalment rics, sinó que genera un efecte dominó que es nota també en zones molt humils, com Vallecas, Carabanchel i Getafe.
“El que estem fent és buidar les ciutats per deixar-les de parcs temàtics. Nosaltres entenem que ara mateix la situació entre Madrid i Barcelona no canvia gaire. El problema de la gent continua sent el preu i que no hi ha pisos per llogar. Per tant, que s’hagi aplicat la llei d’habitatge gairebé no ha tingut resultat. Els fons d’inversió no estan sortint de Barcelona. Ells continuen amb el negoci”, lamenta. En aquest sentit, demana anar més enllà, expulsar els grans propietaris i fer accions de pressió com la manifestació que va omplir els carrers de la capital espanyola el passat 13 d’octubre o la vaga de lloguers.
