ACN Barcelona.-Després d’una gira de tres anys per celebrar els 40 anys de carrera, Loquillo (Barcelona, 1960) afegeix un disc al seu repertori rocker ideat per músics i escriptors com Santi Balmes, Marc Ros o Carlos Zanón, “els millors autors que hi ha ara a Espanya”. En una entrevista amb l’ACN, Loquillo afirma que ‘El último clásico’ (Warner) és “una vida nova”. “No hi ha un disc igual, i t’ho pots permetre quan ets un artista clàssic i estàs per sobre de les modes”, assegura. Com a figura representant d’un “món que s’esvaeix”, Loquillo diu rotundament ser “el referent del rock espanyol i europeu”. “Ho porto amb molt d’orgull i tranquil·litat perquè soc molt conscient del que significo”. La tardor convulsa que ha viscut Catalunya no l’ha afectat a l’hora de compondre, i al respecte, diu ser d’una generació “en què les banderes i les pàtries eren l’horror”.
“L’últim clàssic”, subjecte que dona nom al disc, és tot aquell artista “que transcendeix al seu propi personatge”. “Quan es converteix en un referent per a diverses generacions i quan les seves cançons es transformen en part de la cultura popular, és quan un es converteix en un clàssic”. Loquillo es considera un d’ells, un artista clàssic que va créixer en una etapa en què “els artistes eren reals”. “Pertanyo a un món que s’esvaeix i en què els artistes reals donen pas a artistes ficticis. Jo faig una música molt artesanal. La gent que estem en el rock espanyol som conscients que som una ‘rara avis'”, assenyala el cantant de ‘Cadillac solitario’.No vol criticar la gent més jove, perquè assegura que ja ho van intentar amb ell quan començava, però assegura que hi ha dos tipus d’artistes: els que es guanyen la vida amb la música i els que se la juguen. “Són diferents, i jo soc dels que se la juguen. No pot ser un ‘divertimento’ juvenil, això va de debò”. Loquillo reivindica la importància del músic, de la posada en escena i del fet que el públic pagui una entrada per escoltar unes notes que no estan pregravades. “Això és un ofici i un gènere que sol tenir etapes de recerca, altres d’èxit, altres de travessia en el desert, però que sempre es reinventa. L’artista real sempre acaba imposant-se”, afirma Loquillo, que recorda que amb 58 anys ha venut tres milions i mig de discos només a Espanya i és medalla d’or de les Belles Arts.El músic assegura no haver tingut mai cap daltabaix en la seva carrera. “Això li passa a la gent que no té conviccions. Mai he tingut problemes d’identitat, qui té aquests problemes el que ha de fer és anar a la verema o pujar a una bastida i potser s’adona del privilegi de tenir un ofici com aquest”.Love of Lesbian i Sidonie, presents en l’autoriaA ‘El último clásico’, Loquillo s’ha rodejat dels que considera que són els millors compositors del moment. Santi Balmes, cantant de Love of Lesbian, -a qui considera “brillant”-, Marc Ros, de Sidonie, Leiva o els escriptors Luis Alberto de Cuenca i Carlos Zanón. El cantant del Clot assegura ser un “gestor de talents” d’aquestes figures que li creen un “vestit a mida”. “Aquests talents m’utilitzen a mi perquè les seves propostes arribin al gran públic. Treure’ls a jugar en el moment adequat i saber treure’ls-hi partit del que potser ells no s’adonen que tenen”, diu José María Sanz, nom real de Loquillo, sobre la seva feina.Gravar un nou disc és, per ell, néixer, mentre que acabar la gravació és morir de nou, mentre que al començar la gira “ressuscita”. “He viscut més vides que la majoria dels humans”, afirma. El rocker augura molts més discos mentre l’ADN –”que és bo”– li ho permeti, però abans estarà dos anys de gira amb aquest àlbum. Quan acabi, es “refugiarà” en la poesia contemporània, com fa algunes temporades, per tornar als teatres i reivindicar el seu llegat poètic.Aversió a les banderesLoquillo es reivindica com l’artista barceloní que més cançons té sobre Barcelona. “Soc d’una generació que les banderes i les pàtries eren l’horror. Si neixes a Barcelona, neixes al món”, ha reflexionat el cantant, que porta 15 anys vivint al País Basc. Sobre la tardor convulsa que ha viscut la ciutat, assegura que el que veu és per televisió, per la premsa i el que li expliquen els seus amics de Barcelona, i que no és una cosa que l’influeixi a l’hora de compondre. “Jo estic a una altra ciutat. Es veu amb una altra perspectiva, desitjo el millor i que tothom sigui feliç. Visc en una altra realitat”, ha sentenciat.
