ACN Puig-reig – L’Assumpció Oriols va néixer a la colònia de Cal Marçal de Puig-reig (Berguedà) fa 94 anys i mai s’ha mogut d’aquí. A la colònia ha anat a escola, ha treballat a la fàbrica, va conèixer el seu marit i hi van néixer els seus fills. “Sempre hi he estat molt bé, mai he volgut marxar a viure a cap altre lloc”, explica a l’ACN. La crisi del tèxtil va fer que s’abandonessin moltes colònies, però la de Cal Marçal sempre s’ha mantingut. Dels 82 pisos que hi ha, la meitat estan ocupats, i ara els propietaris invertiran 2,5 MEUR en rehabilitar-los per posar-los a la venda a preus assequibles. I això també passa a d’altres punts del país. Són exemples que demostren que la vida a les colònies és una opció d’habitatge cada cop més real.
Amb set colònies industrials, l’alcaldessa de Puig-reig, Eva Serra, assegura que és el poble amb més equipaments d’aquest tipus a tot el món. N’hi ha que estan totalment habitades i d’altres que, en canvi, estan pràcticament abandonades. Van representar l’impuls industrial del municipi i de la comarca del Berguedà i ara, dècades més tard, l’alcaldessa veu les colònies com una “oportunitat” d’habitatge “amb possibilitats infinites”.
Un exemple és Cal Marçal, que data del 1870, i és una de les colònies tèxtils que hi ha al llarg del riu Llobregat. A diferència d’altres, s’ha mantingut en mans d’una mateixa família -els Viladomiu-des de l’any 1920 i sempre l’han conservada. De fet, el 80% dels espais fabrils estan ocupats per empreses i gairebé la meitat dels habitatges estan en règim de lloguer.
Ara, gràcies a un ajut dels fons europeus Next Generation, la família propietària de la colònia està rehabilitant els 82 habitatges que hi ha. Després, obrirà un procés de venda prioritària per a la comunitat vinculada a la fàbrica. El programa, que té un pressupost de més de 2,5 MEUR, consisteix en renovar íntegrament els habitatges i millorar la seva eficiència energètica. Un cop fets els treballs, els posaran a la venda a preus assequibles.
Els actuals llogaters tindran prioritat per comprar-los. Es tracta de 40 famílies que ara viuen a les antigues cases de la colònia en règim de lloguer. En la segona fase, es permetrà comprar l’habitatge a familiars dels actuals llogaters. I en una tercera, la família Viladomiu oferirà els habitatges a extreballadors de la colònia amb opció també als seus fills i nets. Finalment, s’obriran les ofertes de les cases que quedin lliures a emprenedors de la comarca del Berguedà, ja que, tant els mateixos habitatges com algunes zones de l’antiga fàbrica, com ara les golfes, ofereixen possibilitats d’establir seus de petites empreses.
Aquest, però, no és l’únic projecte que hi ha en marxa a Puig-reig. A la colònia Vidal fa uns anys que també s’hi han instal·lat diverses famílies joves amb un contracte de masoveria urbana. Ho han fet a través de la cooperativa Vidàlia, que ha signat un contracte per 75 anys amb la societat gestora de la colònia a canvi de rehabilitar els pisos i alguns locals com les antigues botigues o el bar.
<strong>La vida a una colònia</strong>
Josep Parera, regidor de Colònies de Puig-reig, és veí de Cal Marçal. Aquí va néixer i, quan es va voler independitzar, els amos de la colònia li van donar l’opció de llogar un pis. “L’he mantingut sempre. Fins fa 20 anys pagava 25 pessetes de lloguer pel pis, una pesseta per l’hort i una altra pel garatge”, explica. Amb el temps, els preus s’han anat actualitzant, però tot i això estan molt lluny de la mitjana actual. Per un pis de 70 metres quadrats, es paga entre 140 i 150 euros. “I tot això passa en un entorn privilegiat. Per mi és una sort enorme poder viure aquí”, subratlla.
Pere Ferran és pintor i professor. Va anar a viure a Cal Marçal fugint dels preus de Barcelona. “Viure aquí és com viure en un poble. Ens coneixem tots els veïns, i aquí hi ha molta vida”, subratlla. Paga 180 euros al mes pel lloguer del pis i, tot i que mai s’havia plantejat tenir un habitatge de propietat, ara que els estan arreglant i els posaran en venda, creu que l’acabarà comprant. “Tal com estan les coses de l’habitatge, m’arriscaré”, explica.
<strong>Una colònia singular a Osona que necessita un pla especial “urgent”</strong>
A Sant Vicenç de Torelló hi ha la colònia industrial més gran de la zona del Ter, la Colònia Borgonyà. Es va construir el 1895 i, entre els elements més singulars, destaca una les xemeneies de maó més altes de Catalunya. Popularment se la coneixia com la “colònia dels anglesos”, si bé els seus fundadors eren escocesos, els Coats, els mateixos que posteriorment es van associar amb els catalans Fabra conformant la coneguda Fabra i Coats, fabricants de fil de cosir.
És una colònia que ha aconseguit fixar la seva població i actualment hi viuen més de 360 persones. L’any 2013 va ser declarada Bé Cultural d’Interès Nacional per preservar la seva singularitat. A Catalunya només hi ha tres colònies amb aquesta declaració de la setantena que hi ha. Aquest reconeixement, però, està dificultant les millores de les cases i el seu futur. “Hem arribat al punt que la gent no pot ni pintar una casa”, es queixa Maria Solé, regidora de Patrimoni de l’Ajuntament de Sant Vicenç i veïna de la colònia, que assenyala que “hi ha ganes de cuidar la colònia”, però no poden fer millores a les cases.
I és que, amb la declaració de BCIN, les llicències d’obra ja no depenen de l’Ajuntament sinó dels serveis tècnics de la Conselleria de Cultura de la Generalitat i la Comissió Territorial d’Urbanisme de la Catalunya Central. “Cultura té molts expedients per informar i tot s’endarrereix”, admet l’arquitecte Jordi Rogent. Això fa que les obres no s’autoritzin a curt termini, amb el risc que alguns propietaris decideixin tirar pel dret i facin obres per la urgència del moment sense respectar la normativa o que futurs compradors de cases es tirin enrere. “Les cases van bastant buscades i, les de lloguer, s’ocupen ràpid també”, explica.
Per l’arquitecte, “la manera de posar ordre a tot això és un pla especial” que permeti a l’Ajuntament tornar a tenir la gestió de llicències de la colònia. Rogent és l’arquitecte que s’ha encarregat de redactar-lo. Es va començar el 2016 i confia que, finalment, es pugui aprovar de forma inicial a finals d’any i el 2025, de forma definitiva.
L’ampliació del volum de les cases ha estat un dels punts mes discutits amb la Generalitat, que no ho veia clar, i una condició “necessària” des de l’Ajuntament per millorar el benestar dels veïns i les possibilitats de futur de la colònia. “Són cases petites, que inicialment tenien entre 50 i 55 m2 i amb un pati a darrere, que també algunes han ocupat”, detalla l’arquitecte. Ara el que es vol és poder construir un segon pis a sobre i il·luminar-ho amb unes llocanes (claraboies situades en una pendent del teulat), permetent gairebé doblar l’espai perquè sigui més funcional per a les famílies.
<strong>Un lloc “molt especial” on viure</strong>
Ja des dels seus orígens, la colònia tèxtil va comptar amb serveis com una església, una botiga petita, un teatre, escoles per a nens i nenes i una guarderia. Actualment hi ha una botiga de queviures, un perruquer i el restaurant i bar del Casal. La part fabril de la colònia, actualment està gairebé tota ocupada per empreses de la zona que van optar per instal·lar-s’hi i desenvolupar els seus negocis. I a nivell cultural, la colònia destaca per ser un lloc on es fan moltes activitats amb entitats com una comissió de festes. “La gent s’involucra bastant en la vida del poble”, explica Solé, que destaca que és un lloc ” molt especial” per viure-hi.
La regidora relata que la colònia “té una història que la gent d’aquí encara recorda i també notes que han viscut d’una manera diferent des de la infantesa i en comunitat”. La tranquil·litat és un altre element distintiu. El perfil dels seus habitants són sobretot gent gran que hi han viscut tota la vida, però també famílies que hi han tingut fills. “Els que som de fora encara som minoria”, explica Solé, que conclou: “Per poder mantenir viva la colònia, cal desencallar el pla especial”.
