ACN Barcelona – La música pop-rock en català no és aliena a la producció global de cançons cada vegada més curtes i amb tornades que arriben com més aviat millor. Una anàlisi de l’ACN a partir de les 140 guanyadores i finalistes dels Premis Enderrock per votació popular des del 1993 confirma que la durada mitjana de les cançons ha davallat gairebé en un minut des del 2019, coincidint amb l’eclosió del nou pop-urbà i el consum musical a través de plataformes. Des de fa cinc anys les finalistes del premi no superen -de mitjana- els 3:06 (minuts i segons) de durada i els dos darrers anys han estat fins i tot per sota (2:48 i 2:18, respectivament). Quant a les tornades, les finalistes del 2023 van marcar un nou rècord: a només 32 segons de l’inici de la cançó.
La durada de les 140 cançons finalistes i guanyadores d’aquest premi de votació popular s’ha anat escurçant, particularment a partir de 2019, coincidint amb l’eclosió de la música pop ‘urbana’. Fins al 2018, la mitjana era d’uns 3:54 (minuts/segons), mentre que entre 2019 i 2023, va baixar fins als 3:06, això és, 48 segons més breus. El fenomen encara ha estat més remarcable les dues últimes edicions dels Premis Enderrock, en què la durada de les tres cançons finalistes, respectivament, ha registrat mínims: 2:46 minuts el 2022 i 2:23, el 2023. Ambdós anys la cançó guanyadora ha sigut de The Tyets (‘De l’1 al què’ i ‘Coti x Coti’) i les finalistes, cançons de Mushkaa, Lildami, Alfred García i Els Catarres.
<iframe data-responsive=”” scrolling=”no” src=”/iframeAcn?id=1177″ style=”height: 543px;”></iframe>
<div class=”label-container”><input id=”check_id1177″ type=”checkbox” /> <label for=”check_id1177″> </label>
<div class=”code-container”><div style=”min-height:516px” id=”datawrapper-vis-TREPp”><script type=”text/javascript” defer=”” src=”https://datawrapper.dwcdn.net/TREPp/embed.js” charset=”utf-8″ data-target=”#datawrapper-vis-TREPp”></script><noscript><img src=”https://datawrapper.dwcdn.net/TREPp/full.png” alt=”” /></noscript></div><br />
</div>
</div>
Sobre aquesta tendència, des del mateix Grup Enderrock, Lluís Gendrau no només l’observa sinó que afegeix que també ho han notat “els últims 5 anys” a través del concurs de grups novells Sona 9. “Els artistes ens diuen que amb dos minuts en tenen prou. I és cert que avui, quan hi ha tanta informació i tant volum de cançons, 2 minuts pot ser ‘el màxim’ que tenen els seus seguidors per escoltar una cançó i canviar a la següent”.
El director editorial del grup sosté que en la configuració d’estils i tendències -com la llargada de les cançons- “hi té molt a veure” la manera en com s’accedeix a la música. El format (LP, CD, plataformes) ha anat retallant temps a les cançons, raona Gendrau: “Ara ja, quan accedim a Internet, amb tant volum d’informació, i quan només passant el dit pots canviar de cançó, el temps es va escurçant. I encara més, en el temps on els artistes triomfen a Tik-tok, amb 15 segons en tens prou”.
<strong>Les tornades, cada cop més aviat</strong>
L’altre canvi apreciable en el temps és l’avançament de l’inici de la tornada de les cançons. Els “chorus”, en anglès, són sovint la part més recordada de les composicions i funcionen com a esquer, d’aquí que introduir-la aviat a la cançó és molt eficaç en un context generalitzat de l’escolta digital. Així ho entén Gendrau, que assumeix el fet que avui resulta “molt important” que la tornada arribi quan abans millor perquè l’oient “identifiqui ràpid la cançó i s’hi pugui enganxar”. De nou, subratlla, és un fenomen molt lligat a la manera com s’escolta la música avui en dia.
La tornada, en l’univers de totes les finalistes per votació popular d’aquest premi des de 1993 arriba, de mitjana, als 60 segons de cançó. Però si el càlcul es fa des del 2014, aleshores ja se situa en 47,8 segons, és a dir, la tornada entra gairebé 12 segons abans. I observant només els últims cinc anys (2019-2023), la rebaixa és més acusada: les tornades arrenquen -de mitjana- al segon 42 de cançó, gairebé vint segons abans. De fet, l’any passat les dues finalistes i la guanyadora (‘Coti x Coti’, de The Tyets), van marcar un rècord: només 32 segons transcorreguts des de l’inici de la cançó i fins a l’arrencada de la tornada.
<iframe data-responsive=”” scrolling=”no” src=”/iframeAcn?id=1178″ style=”height: 552px;”></iframe>
<div class=”label-container”><input id=”check_id1178″ type=”checkbox” /> <label for=”check_id1178″> </label>
<div class=”code-container”><div style=”min-height:535px” id=”datawrapper-vis-fNqBb”><script type=”text/javascript” defer=”” src=”https://datawrapper.dwcdn.net/fNqBb/embed.js” charset=”utf-8″ data-target=”#datawrapper-vis-fNqBb”></script><noscript><img src=”https://datawrapper.dwcdn.net/fNqBb/full.png” alt=”” /></noscript></div><br />
</div>
</div>
<strong>El pop ‘urbà’ es fa un lloc entre les finalistes</strong>
Part d’aquestes dues tendències (cançons curtes, tornada immediata) es pot atribuir a l’eclosió de bandes joves, moltes de les quals sota el paraigua de la música urbana, o pop-urbà. Aquest és el gènere -o gènere de gèneres- que més despunta els últims temps, també als Premis Enderrock de votació popular on, històricament, el pop i el rock més convencionals han estat els més habituals (un 55% de totes les cançons finalistes).
La música urbana representa encara un minso 3,5% en el global de tots els anys del guardó, però és que l’etiqueta s’ha començat a emprar no fa tants anys, i en els últims tres, 5 de les 9 cançons finalistes han sigut d’aquest gènere. “En aquesta última etapa, clarament és el nou pop-urbà el que marca la línia”, convé Gendrau.
De fet els anys 2022 i 2023 han estat molt marcats als premis Enderrock de votació popular per la irrupció d’aquest gènere, amb dues guanyadores (‘De l’1 al què’ i ‘Coti x Coti’, les dues de The Tyets) i una de les tres finalistes el 2022, ‘The Bright Side’, de Stay Homas i Oques Grasses.
La resta d’anys sempre s’ha imposat el pop, el pop-rock o el rock, amb excepcions comptades, com l’any 2014, on Txarango (amb dues cançons) i la irrupció dels valencians Zoo (‘Estiu’) i la Gossa Sorda (‘Esbarzers) va decantar la balança cap a la fusió, el rap i l’ska. El reggae i les seves variants i l’ska representen prop d’un 10% de les cançons finalistes (13 cançons finalistes, cap guanyadora).
<iframe data-responsive=”” scrolling=”no” src=”/iframeAcn?id=1179″ style=”height: 681px;”></iframe>
<div class=”label-container”><input id=”check_id1179″ type=”checkbox” /> <label for=”check_id1179″> </label>
<div class=”code-container”><div style=”min-height:626px” id=”datawrapper-vis-xrwxD”><script type=”text/javascript” defer=”” src=”https://datawrapper.dwcdn.net/xrwxD/embed.js” charset=”utf-8″ data-target=”#datawrapper-vis-xrwxD”></script><noscript><img src=”https://datawrapper.dwcdn.net/xrwxD/full.png” alt=”” /></noscript></div><br />
</div>
</div>
Més enllà d’aquests premis, l’eclosió de la música urbana en català és un fet que es pot mesurar també amb els llistats de cançons més reproduïdes a Spotify els últims tres anys, un rànquing molt dominat per aquest gènere (The Tyets, Figa Flawas, Lildami o Alizz), amb permís de Txarango (‘A la deriva’) i Oques Grasses (diverses cançons) l’any 2021.
Passa el mateix amb els videoclips en català més vistos a Youtube els últims tres anys, sempre amb artistes del gènere al capdavant o entre els primers llocs, i també amb les cançons en català més reproduïdes a la ràdio.
<strong>Col·laboracions a l’alça</strong>
Entre les cançons finalistes, les col·laboracions s’estilen sobretot a partir del tombant de segle. I s’han fet més habituals a partir del 2015. Des d’aquest any, la majoria d’edicions hi ha hagut cançons finalistes obra d’un artista amb un altre convidat, i els últims cinc anys, només el 2022 no va passar. 2019: Alfred Garcia i Txarango arriben a la final amb ‘Crema la nit’; el 2020, són Stay Homas i Oques Grasses, amb ‘The Bright Side’; el 2021, per partida doble: la cançó guanyadora és ‘La gent que estimo’, d’Oques Grasses amb Rita Payés, i una de es finalistes, és ‘Ja no fa mal’, de La Fúmiga + Samantha. El 2023, la finalista ‘No m’estima’, de Mushka i Julieta, rubriquen aquesta tendència, a l’espera del que passi en la propera edició dels Premis Enderrock.
Al respecte, Lluís Gendrau recorda que les col·laboracions sempre han existit en el context del pop-rock en català, però observa que “les colabos” -emprant el terme informal utilitzat sovint entre els músics- s’han estès darrerament sobretot entre les generacions més joves. “Com que cada vegada són més joves els que accedeixen a la música, la manera de crear comunitat és a través de les col·laboracions, i la música urbana també ho afavoreix; així es creen comunitats d’afinitat i també rivalitats musicals, que estimulen els fans”, apunta.
