Edició 2193

Els Països Catalans al teu abast

Dissabte, 27 de juliol del 2024
Edició 2193

Els Països Catalans al teu abast

Dissabte, 27 de juliol del 2024

La vivència espiritual de Fina Miralles i una retrospectiva sobre Maria Girona arriben a l’Espais Volart

|

- Publicitat -

ACN Barcelona – L’Espais Volart de la Fundació Vila Casas ha presentat aquest dimecres les exposicions ‘Des de més enllà del temps’ de Fina Miralles i la retrospectiva sobre Maria Girona ‘Contemporània de si mateixa’. Amb 300 peces, la mostra de Miralles repassa el canvi de procediment creatiu que va realitzar Miralles a partir de 1984 i que va apostar per l’emoció i la concepció de l’art com una vivència espiritual. És el primer cop que es pot veure l’obra de Miralles després que fa més de 20 anys va ser donada al Museu d’Art de Sabadell. D’altra banda, coincidint amb el centenari del naixement de Maria Girona, l’exposició presenta el món de l’artista i la capacitat de seducció. Les mostres es podran veure des del 14 de setembre al 14 de gener de 2024.

L’exposició sobre Fina Miralles repassa diversitat de temàtiques i com aquestes es relacionen entre elles i creen “esferes metafísiques”. “És una vivència del cosmos, que va des del món de l’aigua, la terra, el paisatge i el mar al món subtil de les estrelles”, ha explicat una de les comissàries Maia Creus a l’ACN. 

Publicitat

Una de les particularitats de l’obra és que el color blanc “és un element de conjunt” hi té protagonisme en la majoria de peces. “No és un blanc com a punt zero de la modernitat des d’on s’expressa l’autor, si no un blanc en el sentit oriental. Com un espai ple de vida, de comunió i de comunicació amb el món i el cosmos. És un viatge al blanc de la Fina Miralles”, ha destacat Creus.

Creus ha explicat a l’ACN que Miralles “treballa per seqüències” i que pinta des de la memòria. “La Fina pinta amb els ulls tancats, des de l’ànima. Se situa davant del paper i fa un ritual. Queda en silenci i tanca els ulls i espera que l’obra es manifesti. Segueix el dictat de la presència i, un cop el quadre està acabat, aquest mateix s’autoanomena”, ha explicat.

“És una forma de treballar que s’allunya molt dels paradigmes del segle XX i de l’Avantguarda i la Modernitat. Per això ella diu que és una artista antiga”, ha conclòs. “La Fina no és una artista de formes, és d’energia i vibració”, ha afegit.

En declaracions a l’ACN, Fina Miralles ha reivindicat la mirada de les persones davant l’art i ha recordat que la pintura existeix “gràcies a la mirada dels altres”. “Jo quan veig aquestes obres m’hi reconec completament i torno a sentir el que sentia. Formen part de la meva vida perquè la pintura m’ha fet, és un art vivencial”, ha apuntat.

La mostra, que està comissariada conjuntament entre Maria Creus i Maria Lluïsa Faxedas, aprofundeix en el diàleg entre l’escriptura i l’obra visual de l’artista realitzada entre el 1984 i el 1996, i fa aflorar “allò que els ulls no veuen i que ella ens fa percebre”.

A les obres hi flueixen les formes del vent, els moviments de l’aigua, els ritmes de l’energia i moltes altres imatges simbòliques. “La línia és l’ànima d’aquestes obres, mentre que l’estructura compositiva plasma una visió circular en un moviment cos­mogònic on tot està relacionat amb tot”, han comentat les comissàries.

Entre les obres s’hi poden trobar paisatges que configuren una visió “cosmocèn­trica del món” i dibuixen la “bellesa d’un univers d’analogies en què la terra, l’atmosfera, el cel, el firmament i els humans esdevenen òrbites d’energia en relació”.

En paral·lel al paisatge, la figura travessa tot el corpus pictòric de Fina Miralles, amb imatges que remeten al passat in­dígena comú a tots els éssers humans, la presència de la mare biològica o l’arbre còsmic i els éssers d’aigua. També s’hi pot veure una galeria d’esperits mitològics que convoquen des de l’ancestral potència del tòtem fins a l’esperit del bosc, del dia i la nit, o donen imatge a la floració del regne vegetal.

Segons han explicat, l’obra de Miralles “trenca” amb les propostes academicistes que s’ense­nyaven a les escoles d’art de l’època i amb les formes de comportament establertes. “El viatge que va fer a finals de 1983 a l’Amèrica del Sud, va suposar un punt d’inflexió transformador de la seva vida i del seu art; fu­sionada amb la immensitat d’una naturalesa intocada i amb la mediació de l’ancestral cultura inca, va apendre a silenciar la vida de la ment per escoltar la veu interior.”, han recordat.

<strong>Maria Girona, una pintora “molt personal”</strong>

Pel que fa a l’exposició ‘Contemporània de si mateixa’ de Maria Girona, comissariada per Victoria Combalía i Àlex Susanna, pretén mostrar una artista que planteja una relectura “gens acadèmica” del Noucentisme així com l’imaginari del mediterrani influït pel triangle màgic de la pintora amb Barcelona, Cadaqués i Calaceit.

Combalía ha explicat que feia anys que Girona “no tenia una retrospectiva enorme i especialitzada” amb tota la producció de dibuixos, collages i pintures. “La gent tendeix a oblidar als personatges desapareguts, especialment a les dones, i hem volgut reivindicar-la”, ha explicat a l’ACN.

Combalía ha definit Girona amb una artista “molt personal”. Ha argumentat que no és una artista “naïf” si no que es caracteritza per una “simplicitat” que li prové de “l’Abstracció, el Noucentisme, de Henri Matisse i de Joan Miró”.  L’autora planteja entre tres i quatre temàtiques amb una diversitat de colors similar basada en colors pastel. “Els gèneres clàssics del paisatge i del bodegó”, ha concretat la comissària sobre les peces que apareixen a l’exposició.

Segons han explicat, l’obra de Maria Girona recull també certes lliçons del cubisme abans d’esdevenir plenament contemporània de si mateixa, “tot assolint un encaix entre estímul visual i reacció plàstica del tot incon­usible i personal”. Així, cadascun dels quadres transmet una mena d’emoció estètica que “no sabríem trobar en altres artistes d’entrada més ambiciosos: una emoció discreta i sorprenentment captivadora”.

A les peces, el motiu és alliberat de la seva funció representativa per confegir només una trama de signes sensibles en què línia i color “perden el seu caràcter decoratiu, interac­tuen a través dels seus valors plàstics i esdevenen l’argument principal de l’obra”. “En les seves obres va assolir un encaix entre estí­mul visual i reacció plàstica del tot inconfusible i personal”, han reivindicat.

Publicitat

Segueix-nos a les xarxes

Més notícies

Opinió