ACN Barcelona – Com si fos un cercle que completa la volta, els discursos institucionals de Sant Esteve i Cap d’Any dels presidents de la Generalitat han tingut una evolució cíclica durant l’última etapa de la política catalana. Després de la sentència de l’Estatut el 2010, Artur Mas reclamava a l’Estat un “tracte fiscal més just” i lamentava que fossin tractats de “poc solidaris”. Tretze anys després, Pere Aragonès va defensar que el 2024 s’havia d’“acordar un finançament singular”, justament el que s’ha pactat per a la investidura de Salvador Illa. Entre aquests dos moments, altres factors crucials com el la consulta del 9-N, el referèndum de l’1-O o la pandèmia van suposar punts d’inflexió, i així van quedar reflectits en els missatges oficials.
Els discursos del president Artur Mas, pronunciats entre 2010 i 2015 el dia de Cap d’Any, van girar entorn de tres grans eixos: les retallades arran de la crisi financera de 2008, el pacte fiscal i la lluita per al referèndum d’autodeterminació i la independència. El llavors president de la Generalitat va escollir sempre el mateix escenari, el Palau de la Generalitat, diferenciant-se així del seu antecessor José Montilla, que va variar de localitzacions en els seus missatges institucionals de Nadal.
<strong>Pacte fiscal i retallades, protagonistes entre 2010 i 2013</strong>
En el seu primer discurs com a president l’any 2010, Mas va situar com a principal prioritat del Govern superar la crisi econòmica iniciada dos anys enrere, tot i que també va parlar d’identitat, reivindicant una “reacció unitària” per aconseguir “un tracte fiscal més just”. Mas va denunciar les amenaces contra l’autogovern i es va comprometre a “reaccionar-hi amb serenitat i fermesa”.
Un any més tard, el 2011, el pacte fiscal va tornar a centrar el missatge de fi d’any de l’expresident. De fet, Mas va augurar per l’any següent – el 2012- la formulació d’una proposta per part del Parlament amb el màxim consens possible sobre aquesta matèria. Així, va llançar un advertiment al nou govern espanyol, encapçalat per Mariano Rajoy, demanant que aquesta proposta fos “escoltada i atesa”. “Si és així, els ponts entre Catalunya i Espanya es reforçaran, però, en cas contrari, es debilitaran més”, va alertar.
<strong>Futur polític de Catalunya</strong>
En el discurs del 2012, les al·lusions a les retallades i ajustos va perdre importància en favor del futur polític de Catalunya, que va ocupar gran part del missatge de Mas. L’expresident va admetre que “molts catalans” tenien el desig de construir “un país nou”, tot i que no va esmentar explícitament la consulta sobre l’autodeterminació ni la paraula independència.
Sí que ho va fer, però, un any més tard, el 2013, quan va aprofitar el missatge de Cap d’Any per demanar a l’Estat que “escoltés la veu” dels catalans i els “deixés votar” als catalans. En aquesta línia, va prometre que l’any següent, el 2014, seria un any per decidir futur i obrir horitzons”. De fet, aquest discurs es va emetre poques setmanes després de l’acord sobre la pregunta i data de la consulta, que, tal com es va estipular, es va celebrar el 9-N de l’any següent.
<strong>Unitat i independència centren els missatges després del 9-N</strong>
En el missatge institucional del 2014, dos mesos més tard de la celebració del 9-N, Mas va fer una crida a mantenir la unitat que va fer possible la consulta per a la independència. Amb un to més elevat que el dels darrers discursos, l’expresident va acusar l’Estat de voler una Catalunya “dèbil, dividida i vulnerable” i es va comprometre a assumir “personalment” els pròxims passos del país després de la consulta. També va dir que el seu Govern “combatria les irregularitats i males pràctiques” després de la confessió de la deixa de l’expresident Jordi Pujol.
Un any més tard, el 2015, en el que va ser el seu darrer discurs com a cap de l’executiu català, Mas va remarcar que “al costat del dret a decidir” – en referència al 9-N – hi havia el “deure de decidir”. Ho va dir precisament després d’uns mesos d’intenses negociacions amb els partits polítics, especialment amb la CUP, per a la formació d’un nou Govern a Catalunya. Pel nou any, Mas va receptar “estabilitat” per complir els mandats a les urnes i es va mostrar confiat a encetar un període “decisiu” pel projecte nacional del país.
<strong>L’1-O marca un abans i un després</strong>
Carles Puigdemont només va arribar a fer un discurs com a president de la Generalitat, el 30 de desembre del 2016, perquè l’any següent va ser destituït amb l’aplicació de l’article 155. Des del saló Mare de Déu de Montserrat del Palau de la Generalitat, mesos abans de l’1-O, va comprometre’s a aplicar “sense dilacions ni excuses” el resultat del referèndum “legal i vinculant” que se celebraria durant el 2017, encara sense data fixada. En un discurs centrat especialment en el conflicte polític, també va allargar la mà al govern espanyol “des de la fidelitat als nostres principis”.
Dos anys més tard, el 2018, discurs de Cap d’Any va situar-se a les portes del judici del procés al Tribunal Suprem. El llavors president Quim Torra va aprofitar el missatge als catalans per fer una crida a l’independentisme a “deixar enrere les desconfiances i les diferències” davant dels “desafiaments majúsculs” de l’any que venia, que posaria a prova la “solidaritat” entre demòcrates. També va reclamar al govern de l’Estat un diàleg que fos “creïble, sincer i valent” per donar una “solució democràtica i política” al conflicte entre Catalunya i Espanya.
L’any següent, ja havent-hi sentència de l’1-O, que va condemnar part del Govern Puigdemont entre 9 i 13 anys de presó, Quim Torra va insistir que la seva disposició al diàleg amb l’Estat era “absoluta”, però també va avisar del “parany” d’autoenganyar-se i que el diàleg no podia ser “honest” sense el compromís d’un referèndum.
“Sense un compromís per donar la paraula a la ciutadania sobre el futur polític de Catalunya, no hi ha diàleg honest, sinó tan sols una voluntat de tapar forats amb pedaços caducs”, assegurava en un discurs centrat en bona part en el conflicte polític. També havia sortit la sentència del TSJC que l’inhabilitava per no haver tret a temps la pancarta del Palau de la Generalitat en favor dels presos i exiliats. Però la condemna no era ferma encara.
<strong>Diàleg amb l’Estat i Acord de Claredat </strong>
L’any 2021 Pere Aragonès va trencar la tradició de pronunciar el discurs des del Palau de la Generalitat i va estrenar-se a una escola de Santa Coloma de Gramenet. El dirigent republicà va rebaixar el to de ruptura amb l’Estat, després de fer-se efectius els indults als presos independentistes, i va fer una crida a “construir alternatives” per si la negociació amb l’executiu espanyol “s’encallava”. També va ser un missatge marcat per les restriccions arran de la pandèmia de la covid-19.
Un any més tard, Aragonès va fixar el discurs en un dels grans objectius de la seva legislatura: la proposta catalana d’Acord de Claredat per a exercir el dret a l’autodeterminació, inspirant-se en el cas del Quebec. De fet, l’expresident va situar l’any següent, el 2023, com el moment per a donar forma a aquesta gran conversa a Catalunya per establir les condicions d’un nou referèndum.
En el seu darrer discurs el 2023, Aragonès va proposar-se que com a fita per l’any vinent acordar un finançament singular, recuperant així un dels reclams principals dels missatges institucionals de Mas. “S’ha de posar fi al dèficit fiscal insuportable que ens priva de destinar els recursos que ja paguem a millorar la sanitat, l’educació i a lluitar contra les violències masclistes”, va exigir. També va ser un discurs marcat per la llei d’amnistia, la sequera, les guerres de Gaza i Ucraïna i les negociacions pels pressupostos del 2024, precisament els que finalment van acabar fent caure la seva legislatura.
<strong>Els discursos no oficials de Puigdemont i Torra</strong>
En dos anys claus de la història recent de la seva història recent, Catalunya va arribar a les festes de Nadal sense un president en exercici del càrrec. Va passar el 2017, any del referèndum, quan el president Puigdemont va ser destituït amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola. I es va repetir el 2020, any de la pandèmia, quan Torra ja va ser inhabilitat amb sentència ferma i Pere Aragonès exercia com a vicepresident en funcions de president.
El 30 de desembre del 2017, després de guanyar les eleccions del 21-D, va haver-hi un discurs no oficial de Puigdemont des de Bèlgica, on exigia a l’Estat espanyol que “rectifiqués”, “reparés el dany causat” i s’assegués a negociar políticament amb el Govern legítim de Catalunya”. En aquell missatge, el president destituït no va aclarir si tornaria per a sotmetre’s a un debat d’investidura, però sí que va assegurar que l’any següent el discurs de Nadal es faria des del Palau de la Generalitat. Va ser així, però el va pronunciar Torra.
En el cas del 2020, Torra també va decidir fer igualment un discurs de Cap d’Any, malgrat haver-se-li aplicat la inhabilitació. Des de Girona, va centrar bona part de la intervenció a denunciar la gestió “interessada i mesquina” de la crisi de la covid-19. I també va admetre que la legislatura que s’acostava a la seva fi “no ha servit per avançar com s’hauria volgut en fer realitat una república independent”.
