ACN Barcelona – A Catalunya hi ha milers de persones adoptades i moltes d’elles desconeixen els seus orígens i tenen curiositat per conèixer-los. L’Institut Català de l’Adopció i l’Acolliment (ICAA) té, des de fa uns anys, un Grup de Recerca d’Orígens de Persones Adoptades que intenta conèixer aquests orígens i fins i tot posar en contacte pares i fills biològics. Aquest any aquest grup està treballant 244 casos, alguns dels quals venen del 2023, quan se’n van obrir 139. Segons ha explicat a l’ACN una tècnica del grup, Núria Cañas, entre el 10 i el 20% dels sol·licitants acaba podent contactar amb els seus parents biològics. L’ICAA també ofereix suport emocional als adoptats, amb grups de conversa entre joves adoptats.
Centenars de persones ja han utilitzat aquest servei de recerca d’orígens. Del total del 2023, 110 van ser a Barcelona, 18 a Lleida, 8 a Girona i tres a Tarragona. El grup està constituït per tècnics com psicòlegs, juristes o treballadors socials i compta amb uns 10 treballadors a Barcelona i una desena més repartits arreu de Catalunya.
La seva tasca és “ajudar” persones que volen saber els seus orígens i ho fan gràcies a expedients administratius amb informació relativa al seu procés però també buscant informació que no surt en aquests expedients. Si la persona ho vol, poden localitzar les dades dels parents biològics i “intentar” la trobada però “sempre amb la voluntat de les dues parts”. I és que Cañas destaca que la persona adoptada té dret a conèixer els seus orígens però no a conèixer els parents biològics si aquests no volen.
Entre que un fill demana al servei de la Generalitat conèixer els seus orígens i l’ICAA acaba contactant amb els parents passa aproximadament un any. La trobada no és immediata. En un primer moment, la persona interessada fa diverses entrevistes amb tècnics de l’ICAA i els explica què vol del procés. Si assegura que vol conèixer la seva mare, la Generalitat intenta localitzar-la, tot i que Cañas apunta que no sempre s’aconsegueix. Si és així, es posen en contacte amb la mare -o el pare o els germans- i se li explica que el seu fill biològic l’està buscant. Si les dues parts hi estan d’acord se’ls posa en contacte a través de diverses cartes i, si finalment ho volen, s’acaba produint una primera trobada presencial, en companyia del tècnic de l’ICAA que els ha acompanyat durant el procés.
De l’experiència dels casos tractats, Cañas apunta que les persones que els demanen ajuda volen saber principalment perquè van acabar adoptats. Afegeix que això no vol dir que la persona no estigui bé amb la seva família adoptiva i no se l’estimi però “volen saber quina va ser la seva història”.
Aquesta tècnica explica també que el procés és molt més fàcil quan l’adopció es va fer dins de l’Estat espanyol. Si es va fer a l’estranger, depèn molt del país, Rússia i Xina col·laboren poc, i de l’època, ja que quan més temps ha passat és més complicat. No obstant, admet que cada cop els països s’adonen més de la importància de conèixer els orígens dels adoptats i no deixar-los aquesta “buidor”. En tot el procés, l’ICAA fa l’acompanyament a la persona adoptada, però mai es desplaça al país d’origen de l’adopció, tot i que contacten amb les entitats i les autoritats pertinents.
<strong>Martina: de no voler saber res de la Xina, a voler parlar amb la seva cuidadora</strong>
La Martina ara té 19 anys. Als vuit dies de vida la van trobar abandonada a la Xina, la van dur a una comissaria de policia i va ingressar en un orfenat. Va ser adoptada per una parella catalana als 14 mesos, una parella que no va trepitjar l’orfenat perquè no estava permès i, per tant, no van conèixer directament els cuidadors. La nena tenia algunes nocions de xinès, però les va anar perdent un cop arribada a Catalunya. No volia saber res de la Xina i, de fet, quan anava amb els seus pares a un basar xinès, plorava perquè temia que la tornessin al seu país d’origen.
La Martina explica que la curiositat per conèixer més dades del seu origen va despertar-se cap a 1r d’ESO, quan a l’institut els van fer fer una presentació en públic perquè els alumnes es coneguessin entre ells. En la part de genètica ella va posar un gran interrogant. Al curs següent entre els companys es donaven converses sobre curiositats del naixement de cadascú, com l’embaràs de la mare, el lloc i hora del part, entre altres. Ella se sentia “frustrada” per aquestes converses perquè desconeixia els detalls del seu propi naixement, però ho va acabar acceptant.
Fins aleshores, els seus pares adoptius havien estat molt predisposats a parlar de la qüestió, però ella l’esquivava. No obstant, aquelles experiències a l’institut li van despertar la curiositat i va començar a buscar documentació per casa seva. Va trobar la fitxa d’adopció i una mena de diari que havia escrit la seva cuidadora sobre la seva evolució.
No és que volgués tenir més documentació d’aquell període, però a la Martina li agradaria parlar amb la seva cuidadora per si es recorda d’ella. Fa poc va buscar informació de l’orfenat a internet i va descobrir que una família adoptiva sí que havia pogut parlar amb el cuidador del seu fill. No obstant, va ser aleshores quan va decidir parlar de la qüestió amb la seva mare, amb qui mai n’havia parlat obertament. “Escolta, mare, parlem-ne”, li va dir. Van tenir una llarga conversa, tot i que la mare no tenia gaire més informació, i ja no en van tornar a parlar mai més tan profundament.
<strong>Drets de les persones adoptades</strong>
Poc després de despertar-se-li aquesta curiositat va tenir un altre moment on va notar la falta d’informació sobre els seus orígens. Va tenir una malaltia, però per descobrir quina era li havien de fer proves. Li van dir que si tingués el seu historial mèdic complet o el dels seus pares biològics podrien confirmar o descartar alguna malaltia hereditària. Com que no tenien aquesta informació, els metges li van dir a la seva mare que es podria fer unes anàlisis genètiques, però no es feien a la sanitat pública i s’havien de pagar a banda cosa que no era barata. Finalment, amb un altre tipus de prova va aconseguir descobrir la malaltia que tenia.
Però això li va fer plantejar que per buscar els seus orígens s’hauria de gastar diners, com contractar una agència o investigadors privats. “Fa ràbia que voler, simplement, conèixer la teva vida valgui diners”, lamenta.
Diu que la curiositat per conèixer els orígens és una preocupació força comuna entre joves adoptats, i per això reclama més suport de les administracions en aquest sentit, fins i tot a nivell psicològic i en etapes com l’adolescència. També li hauria agradat poder tenir aleshores referents de persones adultes adoptades, per conèixer millor com afrontar certs dubtes i etapes.
Un altre dels aspectes que fa que a vegades se senti desubicada és que els seus trets asiàtics provoquen que sovint immigrants asiàtics que viuen a Catalunya se li dirigeixin en xinès, o que catalans nadius elogiïn el seu nivell de llengua catalana, quan és la seva llengua materna des dels 14 mesos de vida. “Una amiga meva també adoptada de la Xina i jo no ens sentim 100% catalanes, perquè no ens miren igual que als meus amics, però si anés a la Xina tampoc em sentiria d’allà, perquè no és la meva cultura”, reflexiona.
<strong>Grups de trobada</strong>
Justament, l’ICAA ha creat grups de trobada de joves adoptats perquè parlin de les seves experiències i inquietuds conjuntament. Coordinats per un tècnic, els joves es troben cada dues setmanes i durant alguns mesos per convertir vivències i preocupacions que només ells coneixen a la perfecció.
Des del grup de l’ICAA però també es presta servei als parents biològics, ja que Cañas explica que també hi ha mares biològiques que busquen el seu fill. Tot i això, deixa clar que no contacten amb els fills per dir que la seva mare biològica els busca però sí que li ofereixen deixar-los fotografies, una carta o dades de contacte per si en algun moment el fill la busqués. En cas que la mare estigui morta, la tècnica destaca que el fill podrà saber el que li volia explicar a través de la carta. “Guardem la informació a disposició de l’adoptat per si en algun moment vol tenir-la”, resumeix Cañas.
