ACN Barcelona.-L’escriptor francès Frédéric Beigbeder dedica la seva nova novel·la ‘Una vida sin fin’ (Anagrama) a la cerca de la immortalitat a través de teràpies, dietes, transfusions i investigacions científiques. Una viatge que du a terme el protagonista de la història i que també ha realitzat el mateix Beigbeder en el procés de documentació i escriptura. L’autor del popular llibre ‘13,99’ ha ressaltat que “escriure és una lluita contra la mort. I tots els meus llibres i els que tenim al voltant (a la biblioteca de l’Institut Francès de Barcelona) estic segur que parlen de la gran batalla contra la mort, que és la lluita de tots els escriptors”. Espera, ha manifestat, que “sigui una novel·la de viatge cap al futur i cap al cor de la humanitat”.
La filla del protagonista del llibre un dia li pregunta si tothom al món mor i ell, que comença a notar el pas del temps, decideix fer un viatge a buscar la vida eterna. El periple el portarà a Ginebra, Viena, Jerusalem, Nova York, Harvard, San Diego i Los Ángeles. En la seva cerca s’entrevistarà amb científics i gurus diversos i posarà en pràctica mètodes per aconseguir la immortalitat: fer una dieta, exercici, injectar-se proteïnes o seqüenciar l’ADN familiar a la cerca de potencials malalties futures, explorar la reprogramació cel·lular o fer-se transfusió amb sang d’adolescents verges californianes, entre d’altres. Beigbeder ha recordat que “vèncer la mort” és un dels temes més antics que ja apareixen a la literatura com és la història de Gilgamesh que no vol morir després de la mort del seu millor amic. Així mateix, ha destacat que “l’eternitat és el fet de ser pare”. L’escriptor ha explicat que en el procés de documentació va anar a diferents ciutats per buscar savis que treballen diverses maneres d’eternitzar l’ésser humà i va recollir molta informació. Quan la tenia, va construir una història. El protagonista viatja amb la seva filla de 8 anys i fa aquesta cerca de la vida eterna. El personatge principal treballa a la televisió i, com ell, es diu Frédéric Beigbeder i prova aquestes tècniques per aconseguir la immortalitat. “De pas, jo també”, ha reconegut. Ha desgranat que en el procés d’investigació li van proposar anar a Monterrey per fer-li una injecció de sang de joves de 19 a 25 anys. Ha manifestat que és “un recorregut digne de Don Quixot i es torna cada cop més delirant”. Ha admès que al principi no volia tenir por ni patir en la investigació que va dur a terme, ja que “tot el que busquen aquests científics són nous territoris i són exploradors que no pensen en el bé ni en el mal i alguns d’ells salven vides”. Ha posat com exemple un investigador que va salvar a una nena a Londres d’una leucèmia incurable modificant el seu ADN. Ella segueix viva. Beigbeder s’ha preguntat, en aquest context, “quin és el futur de la humanitat i si per vèncer malalties les persones estan disposades a renunciar a la humanitat”. Ha apuntat que hi ha moltes raons per sentir por respecte els científics. “Per ser un bon escriptor s’ha de ser una mica idiota, ja ho deia Shakespeare, i s’ha de ser com un nen”. Al llibre posa com exemple la pregunta de la seva filla: “Ens hem de morir?, es pot evitar? per què hem de viure 80 anys i no 382?” “Aquestes preguntes que poden semblar tontes són molt dignes de novel·la”. Ha afirmat que la pregunta sobre l’eternitat al segle XXI amb les tecnologies d’avui en dia es pot tornar a plantejar i porta a escriure un llibre sense por. Ciència no ficcióL’autor ha admès que sempre ha somiat fer una novel·la de ciència ficció i pensava haver-ho aconseguit amb ‘13,99’, però “després de veure la bogeria de la vida” se’n va adonar que era “pura realitat”. “En aquest cas volia fer una reportatge periodístic sobre la vida eterna però a partir dels dos terços el llibre es torna fantàstic i entrem a la bogeria de la ciència ficció”. Creu que el terme que definiria el llibre és de “ciència no ficció” perquè comença com un article periodístic i cau en l’imaginari.
