ACN Barcelona – El Tribunal Suprem ha declarat en tres sentències que el dret de la Unió Europea s’oposa al tipus autonòmic de l’impost sobre hidrocarburs i que els obligats tributaris als quals se’ls hagués repercutit aquest tribut tenen dret a la devolució de les quantitats que, per aquest concepte, haguessin suportat indegudament. Durant els anys 2013 a 2018 una llei del 1992 d’impostos especials va facultar les comunitats autònomes a establir un tipus impositiu autonòmic, possibilitant un gravamen diferenciat segons el lloc on es consumia el producte sotmès a imposició.
Davant dels dubtes que suscitava la interpretació del dret de la UE, el Suprem va plantejar una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea que el maig passat va considerar que no es poden establir tipus diferenciats en funció del territori, en aquest cas, segons la comunitat autònoma.
El Tribunal Suprem reconeix legitimació als obligats tributaris repercutits per sol·licitar a l’administració la devolució dels ingressos indeguts, derivats d’un tribut contrari al dret de la Unió, a través de la rectificació de les autoliquidacions corresponents. A més, l’alt tribunal ha aclarit que l’obligació de devolució correspon a la comunitat autònoma en què es van ingressar les quotes il·legals, encara que no fos la destinatària final d’aquests imports, sense perjudici dels ajustaments interns entre Estat i comunitats autònomes.
Sobre la base de la jurisprudència del TJUE, la sentència considera que la translació directa de l’import del tribut, via preu, efectuada per l’obligat tributari que va suportar la repercussió, sobre el comprador o l’adquirent del producte, constitueix la única excepció al dret a obtenir la devolució, respecte de l’import traslladat, sempre que s’hagin neutralitzat els efectes econòmics del tribut respecte de l’obligat tributari. No obstant això, aquesta translació via preu als adquirents finals dels carburants, no atorga a aquests la possibilitat de sol·licitar a Hisenda la porció corresponent a l’impost il·legal, ja que, segons ha declarat el Tribunal Suprem, aquesta translació via preu no és una repercussió imposada com a conseqüència d’una facultat legalment reconeguda al proveïdor, i, a més, hi ha altres vies diferents per dirigir una reclamació al proveïdor per recuperar allò abonat en aquest concepte, o, si escau, a l’Estat per l’aplicació d’una llei contrària al dret de la Unió Europea.
Ara bé, el Tribunal Suprem matisa que la prova que aquesta translació directa no ha tingut lloc no correspon a l’obligat tributari que va suportar la repercussió, sense que l’administració pugui rebutjar la devolució, argumentant que el repercutit no ha acreditat l’absència del trasllat econòmic als clients. Així mateix, recorda que l’administració és obligada, en virtut del principi de cooperació lleial a adoptar totes les mesures necessàries per garantir l’aplicació dels drets i les obligacions que el dret de la Unió estableix.
Sobre aquestes premisses, el Tribunal Suprem estima el recurs de cassació perquè considera que la sentència recorreguda converteix en excessivament difícil la possibilitat d’una devolució, imperativa, des de la perspectiva del dret de la Unió, amb fonament en una equivocada interpretació de la càrrega de la prova al voltant de la repercussió o translació econòmica de l’impost. La sentència ordena la retroacció d’actuacions perquè, sobre la base del criteri que proclama, la sala d’instància valori aspectes relatius a la prescripció, la quantia dels imports repercutits i la translació directa de tot o part de l’import del tribut sobre tercers. Quan tot estigui verificat, l’administració tributària haurà de reemborsar les quantitats corresponents, amb la comprovació prèvia que els imports sol·licitats van ser ingressats pels subjectes passius mitjançant les oportunes autoliquidacions i que aquests imports no hagin estat ja objecte de devolució prèvia.
