ACN Sitges – La direcció del Parc del Garraf planteja ampliar fronteres per crear un gran espai protegit que agrupi els parcs d’Olèrdola i el Foix, les muntanyes d’Ordal, les Costes del Garraf i l’àmbit Colls-Miralpeix. La intenció és agafar més múscul per reclamar a la Generalitat el reconeixement com a Parc Natural, fet que permetria reforçar la protecció ambiental i jurídica. El nou director del Parc del Garraf, José Luis Herrera, destaca a l’ACN que “afavoriria la preservació” i seria el primer Parc Natural marítimo-terrestre gestionat per la Diputació de Barcelona. Mentrestant, Herrera ressalta la voluntat d’impulsar l’activitat agrícola i el turisme sostenible “perquè els veïns tinguin un futur millor i es puguin guanyar la vida dins el parc”.
Herrera ha assumit recentment la gestió de les més de 12.300 hectàrees del Parc del Garraf, les quals reben cada any més de 400.000 excursionistes, a banda dels usuaris als equipaments d’educació ambiental. Ja fa més de deu anys que la Diputació i els ajuntaments de la zona reclamen que la Generalitat declari l’espai com a Parc Natural, “per poder jugar a la ‘Champions League’ de la preservació”. La nova direcció s’ha proposat aconseguir aquesta fita però de forma més ambiciosa.
Per millorar la gestió d’aquest entorn natural i reforçar la protecció de bona part del Garraf i l’Alt Penedès, planteja aglutinar un gran espai natural que ocuparia més de 26.000 hectàrees. La intenció és unir Garraf i Olèrdola -que també dirigeix Herrera-, i incloure les muntanyes d’Ordal, les quals són la frontera interior entre l’Alt Penedès i el Baix Llobregat i actuen com una prolongació del Massís del Garraf cap a l’interior.
També formaria part del nou àmbit el parc que envolta el pantà de Foix, així com tota la zona de les Costes del Garraf i la seva prolongació amb els colls-Miralpeix, fins a Vilanova i la Geltrú. La creació d’aquest gran parc marítim-terrestre és ara objecte d’un estudi encarregat per la Diputació de Barcelona per delimitar exactament l’extensió que abraçaria i quines són les seves singularitats i necessitats.
Quan acabi l’anàlisi -que no té termini establert-, la Diputació i els ajuntaments afectats volen adreçar-se a la Generalitat per insistir en reclamar la declaració de Parc Natural, el qual la Diputació seguiria gestionant i seria el primer de la demarcació amb un àmbit marítim-terrestre.
“Tindríem un àmbit de gestió molt més ampli i més protegit jurídicament, fet que ens permetria un treball homogeni”, assenyala Herrera, que apunta a una qüestió de lògica: “Al final, les espècies animals no entenen que hi hagi límits entre les diferents àrees naturals del Penedès-Garraf”.
<strong>“Més gent gaudint i vivint al parc”</strong>
En paral·lel al treball per ampliar fronteres, la direcció del Parc del Garraf també vol reforçar l’activitat econòmica dins aquest espai “perquè hi hagi més gent gaudint i vivint al parc”. “Volem afavorir les activitats sostenibles per a què siguin rendibles, tant del sector primari com dels serveis”, explica Herrera, que recorda que hi ha diferents nuclis i masies disseminades d’Olivella, Sitges, Begues i Olesa de Bonesvalls que estan dins l’àmbit protegit. “Però falten incentius per evitar l’abandonament”, ressalta.
La Diputació té en marxa diversos projectes per facilitar ajudes a l’agricultura. Per exemple, un projecte amb INNOVI per conrear vinyes de varietats resistents a la sequera o els últims anys ha experimentat amb el conreu d’aliments autòctons, com els espigalls. En paral·lel, hi ha diversos pagesos, pastors i productors locals -com una empresa de melmelada- que desenvolupen la seva activitat dins el parc i als quals Herrera vol “posar més facilitats”. També desitja promoure restaurants i activitats turístiques i d’oci que atreguin visitants amb un model sostenible.
<strong>Anàlisi de la mortalitat dels arbres</strong>
Pel que fa a la sequera, Herrera lamenta que el Parc del Garraf és una de les zones de Catalunya amb més mortalitat d’arbres degut a la falta de pluges dels darrers anys, “i al fet que és un terreny càrsit, on hi ha moltes escletxes que fan difícil retenir l’aigua”. “Hi ha tanta competència entre els arbres quan hi ha sequera, que és impossible que creixin”, afegeix.
Tot i tenir indicis d’una àmplia mortalitat d’exemplars, la Diputació està fent ara un anàlisi per quantificar exactament l’abast dels efectes de la sequera. Herrera indica que aquest estudi permetrà “anar al detall” per saber quants arbres han mort, “però sobretot ha de servir per veure com encarem el futur davant un canvi climàtic marcat per una sequera extrema”.
<strong>Recuperar l’espai de les pedreres</strong>
Amb el recompte dels arbres morts per falta d’aigua, Herrera confia que també es podrà determinar quina és l’afectació que tenen les dues pedreres explotades a l’àrea del parc per dues empreses cimenteres. Davant les afirmacions dels veïns del nucli de Garraf (Sitges) que donen per fet que l’activitat extractiva ha matat nombrosos arbres, Herrera apel·la a la cautela a l’espera que l’informe sobre mortalitat n’identifiqui les causes.
Sobre les pedreres, la direcció anhela l’arribada del 2029, any en què acaba l’acord sobre l’explotació, el qual ‘a priori’ no té possibilitats de pròrroga. La fi de les concessions preveu un projecte de restauració que de forma molt incipient ja ha començat en algun punt de les mines. “Tenim a tocar la recuperació de l’espai”, celebra Herrera, que confia que d’aquí a una dècada la restauració permetrà disposar de nous espais amplis que afavoriran l’arribada de noves espècies animals.
Si més no, és el que han començat a constatar a l’antic abocador de la Vall de’n Joan, al terme municipal de Gavà. El que havia estat un gran dipòsit de deixalles i focus de contaminació durant 30 anys, és ara una gran àrea verda on han arribat noves espècies d’ocells mai vistes abans, mentre ha crescut la presència d’altres animals autòctons.
No és tant reeixit, en canvi, el que passa a una desena d’avencs del parc, on el segellament de l’abocador iniciat el 2017 va provocar l’aparició de gasos contaminants que impedeixen l’accés perquè l’ambient és letal. Recentment diverses entitats excursionistes, grups de muntanyisme i espeleòlegs han reclamat un pla de restitució de les coves.
Herrera lamenta la històrica creació de l’abocador, “que ningú es plantejaria ara”, i admet que la previsió és “que hi hagi gasos i lixiviats per anys”. Assegura que “està havent una millora molt lenta en reducció de la contaminació” i confia que es puguin desplegar noves mesures de control “per minimitzar les conseqüències de l’emissió de gasos”.
