ACN Barcelona.-El director francès Érik Bullot (Soissons, 1963) ha estrenat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) el documental ‘Octubre a Barcelona’, una investigació sobre la relació del cinema i el procés sobiranista basada en l’experiència d’un taller d’investigació fílmica. Segons ha explicat el director en una entrevista a l’ACN, el documental es proposava “pensar una situació política amb la gramàtica del cinema”, i per a la seva realització, del 25 al 27 d’octubre de 2019, onze estudiants i cineastes, la majoria d’ells residents a Catalunya, es van reunir a Barcelona per a reflexionar sobre la possibilitat d’una pel·lícula sobre el procés català.
Per a ell, parlar del procés amb una mirada des del cinema li sembla molt instructiu i rellevant i ha donat com a resultat una “pel·lícula d’assaig” com a subcategoria dintre del cinema documental, ja que Bullot no volia fer un documental clàssic com els que ja existeixen sobre el procés: “Jo el que volia era filmar una conversa entre persones que no són catalanes però viuen a Barcelona, i sobretot veure com funciona la possibilitat d’un diàleg”.En aquest diàleg va triar estudiants i cineastes amb un anunci posat pel CCCB que va rebre una quarantena de propostes: “El repte va ser combinar una pluralitat diversa” entre els participants, entre els quals hi ha ciutadans d’Argentina, Colòmbia o Madrid, ja que al director li interessava fer una “barreja” d’opinions basada en la “diversitat”.Un procés “molt fílmic”Bullot ha afirmat que li interessava la capacitat del procés de canviar les coses i la possibilitat de donar lloc a una nova situació, enmig d’unes dures relacions entre el govern central i Catalunya “molt fílmiques”. De fet, per a ell, tot el procés des del referèndum és una sèrie d’esdeveniments que té “alguna cosa de teatral”, amb un important paper de les imatges en el discurs: “Això em sembla una disseminació del cinema dins de la política”, ha afirmat.A banda, el cineasta proposa al documental el paper del guió seguit pels independentistes o més aviat la seva “improvisació”, un tema que considera també molt cinematogràfic: “Tenien una agenda o no?”. En realitat, el que el va moure a rodar aquest documental va ser explorar les possibilitats del que “no va succeir”: “La meva pregunta és si el procés és una repetició que va cap a un nou fracàs o hi ha potència d’una situació nova”, ha afegit. I aquest és el mateix guió que segueix en la producció del documental, ja que no tenia a priori un guió preestablert, sinó més aviat un guió com el dels independentistes, “més abstractes”.”Hem volgut fer una pel·lícula amb la mateixa forma performativa: no de parlar per si mateixa del procés però d’estudiar les condicions de possibilitat d’una pel·lícula sobre el procés”, ha explicat. Pel que fa a la selecció d’imatges, ha detallat que tenia centenars de recursos audiovisuals sobre les manifestacions, i que cadascun dels participants en va triar un parell.Tanmateix, l’aposta del director és minimalista, davant del “flux” continu d’imatges del procés. A més a més, les converses són en blanc i negre, hi ha moments en què l’espectador veu la pantalla negra, i hi ha també hi ha dissociacions entre la imatge i el so “en un procés d’independència entre les imatges i el so”.El cineasta va viure als anys noranta un parell d’anys a Barcelona, i tenia una beca per treballar sobre el regionalisme i la identitat. Ha recordat que en aquella època hi havia entre un 10 i un 15% d’independentistes, i ha afegit: “Però sempre he tingut el sentiment que un dia Catalunya serà independent. Crec que és una cosa que passarà”, tot i que és una intuïció i els fets no li donen la raó de moment, ha remarcat.
