ACN Girona – La companyia cabosanroque explora els límits del teatre i la relació entre natura i artifici -també, arran de l’emergència climàtica- amb l’espectacle ‘El castor que plorava’. L’obra s’inspira en ‘El gran teatro del mundo’ de Calderón de la Barca i divideix el públic en un joc entre observats i observadors. Mentre una part observa allò que passa dins quatre caixes instal·lades damunt l’escenari, la resta de públic contempla el grup des de la platea, escoltant les veus que els arriben per uns auriculars. Després, els papers s’intercanvien. “L’artefacte teatral es crea quan es fa la connexió amb els dos espais”, concreta Laia Torrens, integrant de Cabosanroque. ‘El castor que plorava’ s’estrena a Catalunya en el marc del Temporada Alta.
‘El castor que plorava’ torna a portar damunt l’escenari aquells quatre carros que carregaven les escenografies de l’obra de Calderón de la Barca. Però ara, gairebé 400 anys després, s’han transformat en caixes; i allò que contenen gira, sobretot, al voltant de com l’home ha artificialitzat la natura.
Laia Torrents i Roger Aixut s’han inspirat en ‘El gran teatro del mundo’ per a la seva última proposta. Per una banda, a l’hora de jugar amb els límits del teatre, partint d’aquells “personatges arquetípics” i amb la manera com Calderón jugava amb “l’artefacte metateatral” i el joc de papers.
“Allò que es va seduir és la manera com qüestionava l’espectador dins l’espai d’exhibició, cosa que ens ha portat a reflexionar sobre on el col·loquem perquè faci de públic, però també d’intèrpret i com es reversiona”, explica Torrents.
I per altra banda, aquí ja centrant-se en escenografia, cabosanroque s’ha endinsat en les memòries d’aparences de cada acte sacramental de la peça de Calderón, per veure de quina manera l’autor descrivia allò que contenien els carros. “Els laterals es pintaven amb penyes o turons i, quan els carros s’obrien, aquestes muntanyes es partien per donar pas a una gruta”, explica Aixut.
“Això ens va portar a estirar el fil sobre les natures artificials, també arran de l’emergència climàtica”, precisa l’integrant de cabosanroque. “Vam veure com l’home s’ha convertit en geologia, i com aquelles grutes de les quals ens parlava Calderón, a nosaltres, ens feien pensar en la mineria”, hi afegeix.
<strong>Espectadors i personatges</strong>
El resultat d’aquest treball és un espectacle de petit format -tan sols per a 32 espectadors- on el públic es divideix en dos grups. La meitat pugen damunt l’escenari i miren què hi ha dins les quatre caixes; i l’altra meitat, des de la platea, els observen escoltant unes veus amb els auriculars. Després, uns i altres s’intercanvien els papers, en aquest joc de convertir l’espectador en personatge.
Damunt l’escenari, aquells qui contemplen les ‘natures artificials’ que contenen les caixes només escolten sons; i en contraposició, els qui estan a platea senten paraules. “Quan hi ha l’intercanvi i es passa pels dos espais és quan el públic fa la connexió, entén allò que expliquem i es crea l’artefacte teatral”, precisa Torrents.
‘El castor que plorava’ es podrà veure entre el 22 de novembre i l’1 de desembre al saló de descans del Teatre Municipal de Girona (en diferents dies i horaris). És un dels espectacles que formen part del Big Bang del Temporada Alta, l’antiga Setmana de Programadors.
