ACN Badalona / Montcada i Reixac – Barraques d’autoconstrucció en espais inundables o naus abandonades convertits en un rusc laberíntic d’habitacles minúsculs són encara avui l’única opció de vida per a centenars de persones a l’entorn metropolità. La crisi de l’habitatge és especialment cruenta amb els més vulnerables i, d’esquena als apartaments a primera línia de mar, les urbanitzacions de luxe o els pisos d’alt estànding, les ciutats amaguen també situacions d’infrahabitatge extrem: “Aguantem perquè és el que hi ha, no perquè ho vulguem. És molt difícil viure així”, expliquen els afectats. L’ACN ha visitat alguns assentaments per recollir-ne el testimoni, mentre els ajuntaments reclamen més implicació de les administracions supramunicipals per combatre el fenomen.
Alguns dels assentaments més massius a l’àrea metropolitana són en naus industrials en desús a Badalona. En un antic magatzem càrnic del carrer Antoni Bori hi viuen prop de 50 persones, mentre que l’antic institut B9 s’ha convertit en un rusc gegantí d’infrahabitatges, amb prop de 300 persones.
Un altre punt de concentració d’infrahabitatges és a la llera del rius i rieres, al seu pas per Montcada i Reixac. L’Ajuntament hi té comptabilitzats cinc assentaments de barraques, on es calcula que hi viuen unes 175 persones, segons una diagnosi feta l’any 2022. El més gran és el del Pla de Besòs.
“La zona va començar amb grups de gent que hi tenien un terreny, un jardí, un hort o hi feien les costellades els diumenges, i mica en mica es va omplir de gent que s’hi feia barraques per a dormir”, relata l’alcalde de Montcada, Bartolo Egea.
En tots dos indrets, els consistoris afirmen que a més de les situacions d’infrahabitatge s’hi barregen també altres problemes, ja que hi ha constància que als assentaments s’hi duen a terme activitats il·legals. En el cas de Badalona, la ubicació en trama urbana genera també conflictes de convivència.
<strong>Del somni del bàsquet a viure en una nau ocupada</strong>
Matar Thioub és un jove senegalès de 21 anys i més de dos metres d’alçada que va fregar el bàsquet professional amb la punta dels dits. Va sortir del seu país sent un nen, ara fa set anys, perseguint el somni de l’ACB, però avui és un més dels que malviu en una nau ocupada al carrer Antoni Bori de Badalona.
Amb només catorze anys Thioub va fitxar pel cadet d’un equip alacantí de la lliga EBA -una lliga estatal semiprofessional-, però no el van renovar després de la primera temporada. Aquell nen sense recursos va decidir llavors marxar a Catalunya, on els anys següents viuria en diferents centres de menors.
L’han vist créixer a Tortosa, Sant Feliu de Llobregat i, finalment, a Badalona. Durant la tutela va intentar seguir jugant a bàsquet i als disset anys va arribar a jugar amb l’equip júnior del Barça. Amb la majoria d’edat va quedar desemparat, però professionalment hi havia una llum d’esperança.
Del planter del Barça va arribar una oferta d’un equip de Huelva que militava a la lliga EBA, però després de jugar dos partits no va superar el període de prova i va quedar-se sense feina. Amb tot, Thioub tenia recursos i durant un temps va poder viure en pisos compartits a Badalona, fins fa uns mesos.
“No em quedaven diners i per això he hagut de marxar del pis”, relata. El jove ha hagut de recórrer a amics que havia fet durant la seva estada al centre de menors de Badalona per buscar un nou sostre. La nau d’Antoni Bori és ara la seva nova llar.
Allà conviu amb altres compatriotes que van escapar de les flames de la nau del carrer Guifré, cremada el desembre de 2020 i on van morir cinc persones. La situació, en molts casos, és endèmica. “Hi ha gent que treballa, però no pot trobar una habitació. És molt car i si ets negre no et volen llogar”, relata Thioub.
<strong>”Sabem que aquest és un lloc que no és nostre”</strong>
L’Ester Guix és nascuda a Barcelona, va viure durant 12 anys en un pis propietat d’una entitat bancària. En no poder assumir cap tipus de lloguer va sol·licitar un lloguer social, que no li van concedir, i van vendre el pis a un fons voltor, que la va desnonar.
Després de demanar ajudes, encara espera que Serveis Socials de Montcada li comuniqui una resolució: “Vaig haver d’anar a viure en una barraca perquè era al carrer, no tenia enlloc on anar, els lloguers d’habitacions em costaven 500 euros i jo cobro uns 600, com menjo i em vesteixo?”, es pregunta.
Unes paraules que pronuncia mentre una retroexcavadora desmuntava el campament on ha estat vivint el darrer any, a la zona de la Vallençana. “Em van oferir una nit en un lloc d’emergència, i després m’havia de buscar un lloguer, que m’havia de pagar mentre no em concedien les ajudes”, lamenta Guix.
Diferent és la situació d’en Luís Beltrán, originari d’Hondures i que va arribar fa tres anys a Montcada, on es va instal·lar en una barraca. Durant la seva estada, ha impulsat la creació d’una horta per abastir la vintena de persones que hi ha arribat a viure abans que entressin les màquines a enderrocar-ho.
El desallotjament es va fer amb ordre judicial pel risc d’inundabilitat i a petició dels propietaris dels terrenys. “Nosaltres sabem que aquest és un lloc que no és nostre, que en qualsevol moment ens podien desallotjar”, reconeix amb ràbia i resignació.
Assegura, però, que el tracte rebut és com si fossin animals: “Som persones com ells, però no tenim la mateixa oportunitat que han tingut, només Déu és amb nosaltres”, assenyala. També explica que els llatinoamericans que arriben a l’Estat sense papers en regla ho tenen cru per trobar feina i un lloguer.
<strong>El paper de les entitats socials</strong>
Justament la política de preus i el racisme són dues variables contra les que apunten entitats socials. “Tenir feina no és suficient i depès del país d’origen hi ha més reticència dels propietaris”, alerta la cap d’Acció Social de la Fundació Roca i Pi i representant de la Taula Sense Llar de Badalona, Mar Alsamora.
“La situació és molt greu”, alerta Alsamora. En la majoria de casos, relata, es tracta d’estrangers en situació administrativa irregular que “ni poden treballar ni tenen un sostre digne on viure”. I davant de l’atzucac, les entitats socials reclamen a les administracions sortides i polítiques “realistes”.
Un altre problema afegit és, en molts casos, la ubicació d’aquests assentaments pel que fa a la seguretat dels seus ocupants. Des de situacions habituals com tenir la llum punxada o el fet d’aixecar una barraca en zona inundable, com passa a Montcada.
La recent catàstrofe al País Valencià ha posat de relleu aquest factor de risc i la Coordinadora Veïnal del Baix Besòs ha reclamat a l’Ajuntament de Montcada i Reixac un pla d’evacuació ràpid en cas que hi hagi un mínim indici d’increment dels cabals dels rius i rieres que creuen el municipi.
I és que la majoria d’assentaments són a tocar del riu Besòs, el Ripoll o la riera de Sant Cugat, on un augment del cabal dels rius podria provocar una tragèdia, alerta el president de l’Associació de Veïns Can Sant Joan i membre de la Coordinadora Veïnal del Baix Besòs, José Luis Conejero.
Amb tot, Mar Alsamora, de Roca i Pi, diu que en qualsevol cas la solució passa perquè la visió de les administracions sigui que “l’habitatge es un dret” i que tothom hauria de poder accedir-hi. A més, apunta també a una qüestió de costos: “La situació és més normalitzada vivint en un pis que al carrer, quan els recursos que s’han de moure són molts més”.
<strong>Els ajuntaments alerten de manca de recursos</strong>
Tot i això, el nombre d’habitatges que poden mobilitzar entitats com aquesta són limitats i el parc d’habitatge públic destinat a respondre l’emergència és també insuficient. Hi coincideix amb el diagnòstic la tinent d’alcalde de Serveis Socials de Badalona, Rosa del Amo
La regidora detalla que totes les persones sense llar “que volen” rebre l’acompanyament de serveis socials i que compleixen determinats “criteris tècnics” s’incorporen a la llista de la mesa d’emergència per optar a un pis “a mesura que la Generalitat posa habitatges a disposició de l’Ajuntament”.
En aquest sentit, recorda que els ajuntaments són l’administració “amb menys competències” en habitatge, però moltes vegades són els que reben més pressió de les persones demandants d’ajudes. La regidora denuncia que no s’han fet promocions d’habitatge social a la ciutat des de fa més de vint anys.
També a Montcada i Reixac s’ha buscat, sense èxit, solució als problemes d’infrahabitatge. El 2022 es va acordar que la Delegació del Govern a Barcelona coordinaria les tasques de gestió per erradicar el barraquisme a l’entorn del Besòs, però a dia d’avui les gestions estan aturades.
L’horitzó, a més, no crida a l’esperança. “Deixar la zona neta costaria uns 3 milions d’euros, però un cop fet, què s’ha de fer amb les persones que hi viuen?”, es pregunta l’alcalde. Egea assegura que l’Ajuntament no té musculatura financera per fer front a una actuació d’aquestes característiques.
En aquest sentit, Montcada reclama la participació d’altres administracions com el Consorci del Besòs o la Generalitat. És, en el fons, una reivindicació compartida pels ajuntaments davant un atzucac que escapa de les seves competències: “És un problema que no podem afrontar sols”.
<strong>El debat migratori, en el focus</strong>
D’altra banda, i davant la limitació de recursos per combatre les situacions d’infrahabitatge que conviuen a l’àrea metropolitana de Barcelona, ajuntaments com el de Badalona on govern el PP amb una majoria aclaparadora, vol situar el debat migratori en el focus.
La tinent d’alcalde de Serveis Socials del govern de Xavier Garcia Albiol, Rosa del Amo, defensa que les polítiques migratòries no poden ser de “portes obertes” perquè els recursos dels ajuntaments per gestionar aquest fenomen són “finits”.
“És molt lícit qui pensi el contrari però llavors s’han de posar recursos, perquè si ve tota la immigració que vulgui, però no poden treballar perquè no tenen papers i no poden llogar habitatges perquè no tenen recursos econòmics acaben fent aquests assentaments”, denuncia del Amo.
També n’ha parlat, però amb la boca petita, l’alcalde de Montcada i Reixac. Bartolomé Egea lamenta que a Montcada “tot s’hi val” perquè la proximitat amb Barcelona atrau a les barraques persones amb una procedència i nacionalitat diversa que atribueix, en part, a les polítiques migratòries.
