ACN Barcelona – L’escriptora Auður Ava Ólafsdóttir (Reykjavík, 1958) ha publicat ‘Edèn’, la seva segona novel·la traduïda al català per Macià Riutort i publicada per Club Editor. Es tracta d’una història que posa el focus en l’Alba, una dona que viatja als quatre racons del món estudiant llengües en perill d’extinció. Quan torna a casa, cultiva el seu jardí particular, creat amb la intenció de contrarestar la seva pròpia petjada ecològica. L’autora islandesa defineix el llibre com un “poema d’amor” a la seva terra, que esdevé també una reflexió sobre allò que està desapareixent. “Cada vegada que es perd una llengua es perd una manera de veure el món”, lamenta, “també una forma de pensar i, fins i tot, un sentit de l’humor”.
Ólafsdóttir explica que un dels punts de partida del llibre és la pèrdua, sobretot pel que fa a les llengües. De fet, calcula que l’actualitat n’existeixen unes 6.000 , tot i que també avisa que en “mor” una cada dues setmanes i afegeix que a finals d’aquest segle és possible que s’acabi perdent el 90% del total de les parlades. Un fet que preocupa a la seva protagonista, que es dedica a viatjar com a especialista en llengües marginals i, més endavant, exerceix de professora d’islandès per a refugiats.
Aquesta premissa està directament relacionada amb el dia a dia de l’autora, que sent que escriure en la seva llengua materna és important. Actualment, unes 350.000 persones parlen islandès i, tot i que Ólafsdóttir reconeix que no són gaires en comparació, per exemple, amb les xifres de catalanoparlants, resta optimista perquè és la llengua de l’estat i de les escoles. Reconeix que la seva és una llengua “complicada”, però també molt bonica i carregada de simbolisme, com el que es pot trobar en les paraules: ‘casa’ i ‘món’, que tenen la mateixa arrel, per recordar que “el món és casa nostra, i casa nostra és el món”.
L’acostament a la diversitat natural i la importància de la seva preservació en un context de canvi climàtic és l’altre tema central de la novel·la, ja que la feina de l’Alba la porta immediatament a reflexionar envers la petjada de carboni que deixa pel fet d’agafar tants avions. “Els seus viatges van acompanyats d’un sentiment de culpa i la porten a calcular que per cada vol transatlàntic que fa, hauria de plantar uns 350 arbres”, detalla l’autora.
De fet, es tracta d’una sensació que ha viscut en primera persona, sobretot després de la covid, quan un estiu va arribar a agafar prop d’una vintena de vols en un estiu per viatges literaris. Ólafsdóttir es mostra convençuda que es tracta d’una reflexió a la qual és més fàcil que arribi una persona que està prop de la natura, que no pas algú que viu en un lloc diferent. “A Islàndia tenim 200 volcans en actiu”, recorda, “viure aquí et fa respectar la natura perquè és qui té l’última paraula i, fins i tot, a vegades sembla que no ens vulgui”.
D’altra banda, tal com passa en novel·les anteriors, l’autora dona molta importància a l’acció d’arreglar alguna cosa. “Els meus personatges sempre estan reparant alguna cosa, perquè mentre ho fan, s’arreglen també a ells mateixos”, assenyala. Un canvi que li recorda també al d’una mena de viatge on al principi els personatges “estan confosos”, però que intenten canviar per donar-li un “sentit a la vida”.
De fet, Ólafsdóttir apunta que el missatge final que vol donar és en clau positiva, insistint en “les cures” i també en la “compassió”. “Per mi sempre és molt important la cura dels altres, la responsabilitat que puguem tenir. Vull escriure sobre com consolar i escoltar els altres i vull que la meva escriptura sigui un consol. Vull escriure per dir que tot anirà bé, fins i tot si a vegades no ens ho acabem de creure perquè, en realitat, en aquest gest hi ha la responsabilitat”, conclou.
