L’any 1968 Lluís Llach publicava “L’estaca”, probablement el seu tema més icònic. Prohibida pel règim feixista espanyol, la cançó es va convertir ben aviat en un símbol de la lluita contra la dictadura al país.
El periodista Joaquim Vilarnau (Manresa, 1966), de llarga i imprescindible trajectòria en el periodisme musical, s’endinsa al seu darrer llibre en la història i la repercussió d’aquesta estaca de Lluís Llach que ha traspassat les fronteres de la cançó i la política catalanes per a convertir-se també en un “himne global que s’ha cantat i es canta arreu del món”. Vilarnau reconeix que “és la contribució més important d’una cançó en català al cançoner revolucionari internacional”, amb el detall que, així com temes com “Bella Ciao” s’han traduït i adaptat amb la mateixa lletra, “L’estaca” ha tingut moltes variacions en la lletra en els diferents idiomes en què s’ha cantat.
Publicada originalment el 1968 per Lluís Llach, la cançó va néixer en un moment de repressió cultural a Catalunya sota la dictadura franquista. Amb una metàfora senzilla però punyent, l’estaca simbolitza l’opressió que cal superar amb l’esforç col·lectiu, una idea que ressona amb força universal i va connectar immediatament amb el públic. Vilarnau contextualitza aquells anys, amb l’explosió de llibertat juvenil que va representar el mític any de 1968 i com la tímida obertura del règim franquista va ser aprofitada als Països Catalans per a crear algunes estructures culturals com el moviment del Setze Jutges, del qual va formar part Lluís Llach. També la creació de la discogràfica Edigsa i més tard Concèntric i com, a banda de la cançó d’autor, apareixen nous grups i músics més propers al folk i al rock, com Pau Riba.
Amb una aparent senzillesa lírica, “L’estaca” esdevé una al·legoria de la lluita contra l’opressió. La metàfora d’una estaca com a símbol de les cadenes que ens lliguen és poderosa, universal i intemporal. Al llarg dels anys, la cançó ha estat reinterpretada en diversos contextos i per múltiples cultures, convertint-se en un himne per a moviments de resistència arreu del món. Des de les traduccions a idiomes com el polonès o l’àrab fins a les versions fetes per altres artistes internacionals, la cançó ha servit com a font d’inspiració en moments crucials i s’ha adaptat a diferents contextos històrics i geogràfics. Vilarnau destaca com “L’estaca” va ser adoptada pel sindicat polonès Solidaritat durant la lluita contra el règim comunista als anys vuitanta, esdevenint un himne per als treballadors i les classes populars que exigien canvi. També explica com va ressonar durant les protestes de la Primavera Àrab i en països on la repressió feia estralls, de Belarús a Occitània passant pel País Basc o Sud-amèrica.
Joaquim Vilarnau cataloga més de 400 versions de la cançó en pràcticament tots els estils musicals i en més de 40 idiomes diferents, i remarca que “La seva vigència queda fora de tot dubte, ja que la immensa majoria d’enregistraments de ‘L’estaca’ són del segle XXI i cada any n’apareixen més”.
Al pròleg de llibre el mateix Lluís Llach reconeix que “És una cançó que té alguna cosa màgica que va fer que, de seguida, se m’escapés de les mans”.
L’estaca. Crònica d’una cançó sense fronteres. Joaquim Vilarnau. Enderrock Llibres. Barcelona, 2024. 192 pàgines. 19,00 €
