El passat dimecres dia 20, va fer exactament un any que aquest diari em publicava un article titulat “Una nova economia per un nou país”, on, com a resposta als reptes que ens planteja la nova revolució tecnològica, en el marc imperant de globalització i neo-liberalisme agressiu, defensava dues mesures que considerava fonamentals per protegir l’economia i el benestar de les persones, i que, avui, la pandèmia de la Covid-19 ha posat de manifest no només que són importants, sinó que són indispensables i urgents.
Independentment de que aquesta pandèmia hagi estat provocada, o no, que siguin naturals o artificials els seus orígens, el cert és que, per un banda, comportarà l’acceleració sobtada d’una crisi socioeconòmica cantada de fa temps, la implantació de noves formes de treball i la desaparició de milers d’empreses, amb un increment brutal de l’atur i, per l’altre, serà aprofitada per les elits econòmiques i polítiques per provocar una demolició controlada d’un sistema esgotat i l’acceleració de la construcció del nou, amb els mínims costos per a ells i un control sobre la població, amb limitacions democràtiques que evitin explosions socials.
Els estats, sobretot els del sud d’Europa, van incrementant el deute públic ja prou inflat i els estats del nord es manifesten reticents a nous rescats gratuïts, pel precedent de la mala administració en l’anterior crisi del 2008. L’error seria repetir la mateixa recepta d’abans, obligant a retallades socials, nefastes pels sistemes de salut i per la supervivència de la població, però, també, per la de l’economia de tota la U.E.
La primera mesura que proposava era implantar una RENDA BÀSICA UNIVERSAL (R.B.U.) que cobrarien tots els ciutadans de forma incondicional, a compensar en la declaració de l’IRPF i finançada, en part, per una reforma d’aquest mateix impost i per altres de nous sobre capitals, grans fortunes, transaccions financeres o energies fòssils, de manera que s’aconseguís un repartiment més just de la riquesa i la possibilitat d’una vida digna per a tota la població. Són moments de gran crisi socioeconòmica, es perdran milions de llocs de treball i amb unes expectatives de futur molt incertes. I caldrà fer-ho tot mantenint i millorant les condicions d’un estat del benestar, sobretot pel que fa als sistemes de salut públics.
Fins fa poc, la R.B.U. només era un experiment i un concepte defensat per una minoria, considerada sovint com a utòpica i visionaria. Ara, a causa de la crisi de la Covid, ja és un clam molt generalitzat, compartit des de sectors d’esquerres a cenacles empresarials i de dreta liberal. Però la resposta de l’EE, com sempre, es queda a mig camí. Proposa una renda garantida, condicionada, molt mínima i que no atén a la diversitat de nivells de vida i de preus dels diferents territoris de l’Estat, que, a més comporta una burocratització caríssima, imposa unes condicions demostratives, molts cops inassolibles, pel nepotisme administratiu i, la precarietat dels contractes de treball, fa que sovint es renunciï a cercar feina, per por a la burocràcia i a la possibilitat de perdre les prestacions.
La implantació de la R.B.U. implica una reforma fiscal que gravi les rendes més altes i els beneficis de les grans empreses i evidentment, una millor voluntat i eficàcia en la persecució del frau fiscal, mesures a la que no hi estan disposats ni el PP ni el PSOE
L’altra mesura que proposava per enfortir l’economia, era la creació de CLÚSTERS EMPRESARIALS PÚBLIC-PRIVATS. Un sistema de col·laboració entre l’administració i l’empresa privada. Estem immersos en un mercat global cada cop més agressiu, sobretot en el camp de les noves tecnologies. Les nostres empreses són majoritàriament petites i mitjanes i competeixen en inferioritat de condicions amb les grans corporacions multinacionals. Sobre tot les nostres star-ups, que no acostumen a superar els quatre o cinc anys de vida. Però no es tractaria tant d’assegurar artificialment la vida a unes empreses del sector, ja de per se dinàmic i amb molta mobilitat, sinó de protegir la pervivència del sector, millorar la seva eficiència i la seva internacionalització.
Caldria compartir recursos, recerca, infraestructures, logística, etc. i l’administració hi participaria per facilitar-ho. Fins i tot amb la possibilitat de millorar la capitalització de les empreses amb participació directa, a través d’un banc d’inversions públic o semi-públic.
Aquest sistema de cooperació públic-privat també tindria utilitat en d’altres sectors estratègics com el turisme, donant suport a empreses, avui encara minoritàries i amb recursos limitats, però d’alt valor afegit, amb una nova concepció del turisme, de més qualitat, més cultural, paisatgístic i més respectuós amb el territori. Aquesta participació pública ajudaria a una reconversió del sector que ja fa anys que és urgent si volem que continuï sent un suport important de la nostra economia, competitiu, però amb sostenibilitat. Aquesta reconversió esdevindrà indispensable de cara als nous temps que s’albiren, on és possible que els viatges i el turisme de masses vagin desapareixent.
El Tercer Sector és un altre àmbit on aquest sistema pot ser molt positiu. El drama de les residències de la tercera edat i de persones amb discapacitats que s’ha viscut amb aquesta pandèmia, ha posat de manifest el que ja se sabia: La imperdonable precarietat en la que es mou el sector. El descontrol i manca de transparència de les residències privades, la precarietat laboral, les dificultats econòmiques de les associacions de la societat civil i del voluntariat. El sistema de subvencions no funciona i fa molt difícil la vida d’aquestes entitats. Cal una reconversió a fons del sistema, amb una implicació molt més gran de l’administració, amb recursos, gestió, control i inversió directa. I el sistema de clústers pot resultar molt útil.
Podríem seguir parlant de molts altres sectors on aplicar la fórmula: recuperació de la indústria tèxtil, quasi totalment deslocalitzada, el sector sanitari (que tradicionalment ja funciona a Catalunya amb un sistema de cooperació), la recerca bio-mèdica i farmacèutica, l’automoció, on cal evitar deslocalitzacions i accelerar la transició cap a la generació no fòssil, les energies renovables, l’agricultura i la ramaderia, les cooperatives de producció, distribució i consum, per aconseguir promoure el comerç de proximitat, la cultura i un llarg etcètera.
Caldran moltes més mesures per reactivar l’economia, salvar les empreses, els autònoms i les famílies. Molts recursos dels que ara no disposem. Ni Hisenda pròpia, ni seguretat legislativa. Si la recent proposta franco-alemanya prospera, potser tindrem alguna oportunitat de tirar endavant alguna iniciativa interessant, doncs s’apunta la possibilitat de finançar directament projectes de les regions. Cal estar alerta, però no ens enganyem, difícilment podrem endegar reformes en profunditat que ens permetin salvar l’economia i les persones del nostre país si no disposem de les eines d’un estat. Si Espanya fos un estat federal, però de veritat, amb mentalitat federal i democràtica i els desequilibris territorials i culturals no fossin tant grans, potser seria possible. Però no és el cas, oi?
A més, aquesta pandèmia, també ha posat sobre la taula un altre fet, la millor gestió dels països petits i mitjans. Se’n surten millor, tenen societats més cohesionades que permeten un control democràtic més efectiu, poden eludir amb més facilitat la pressió de les grans corporacions i els recursos i la riquesa poden ser compartits amb més equitat.
Per tant ja sabem el camí que cal seguir per encarar els reptes d’aquest segle sorprenent: Contra la subordinació i el centralisme, independència, contra el control social, més democràcia i coresponsabilització, contra una Europa dels mercats i les grans corporacions, la Europa confederal de les ciutats i les nacons. El progrés i les noves tecnologies al servei d’una vida millor per a tots i no per un nou esclavatge en benefici d’uns pocs.
Josep Lluís Fernàndez Molinet
20 de maig de 2020
