Quan estàs immers en una realitat complexa, en un procés de canvi, i no cal dir que el procés cap a la independència de Catalunya és una d’aquestes situacions, les coses del dia a dia et fan difícil tenir una perspectiva general, tal com molt bé diu el refrany popular que l’arbre no et deixa veure el bosc.
Aquesta afirmació és adequada perquè el moviment independentista català ha regirat de dalt a baix totes les bases on se sustentava la societat catalana, l’espanyola, l’europea i m’atreveixo a dir, també en part, la mundial. Ha fet aparèixer tota una sèrie de mancances, de fites socials no gaire ben consolidades, de drets socials i humans bàsics que trontollen i, en realitat, el que ara està en joc és ni més ni menys que la pròpia democràcia.
Aquesta reflexió m’ha vingut al cap en recordar que un polític espanyol actual, va dir no fa gaire temps, que ser un país petit, i no un de gran, era voler anar contra la història. Una afirmació que d’una banda és totalment banal però, d’una altra, ens pot ajudar a entendre amb més claredat la situació actual.
No solament no representa cap inconvenient ser un país de grandària mitjana sinó que, fins i tot, podríem dir que, per aconseguir tot el que volem, ÉS NECESSARI ser un país de grandària mitjana.
Els països grans es van anar forjant a l’Edat Mitjana i es van anar consolidant durant el segle XIX. Les guerres del segle XX van representar el final d’aquest procés i el començament per l’hegemonia en el món industrial i sobre el proletariat.
En general i fins avui, molts d’aquests països han estat monarquies que necessitaven ser dominis de grans dimensions, perquè la seva economia era bàsicament agrícola. Això es traduïa en una necessitat imprescindible: que els súbdits poguessin aportar el seu treball i diners al seu rei, per mantenir les ànsies de poder, tot augmentant els dominis del país en base a la conquesta militar.
Espanya és una monarquia que prové d’aquesta realitat. Potser caldria recordar que la monarquia és aquella forma de govern en què el cap d’Estat és un rei que accedeix al càrrec per herència i l’ostenta de forma vitalícia.
I evidentment, en una monarquia les persones governades són súbdits, que és una paraula derivada del llatí subditus, que alhora prové de subdere que vol dir sotmetre. La seva definició, potser més senzilla, és la de persona sotmesa a una autoritat sobirana.
Durant la primera part del segle passat, la ciutadania, essencialment del món occidental, va lluitar, en unes sagnants guerres mundials, per vèncer aquest tipus d’organització social i les seves derivades, el feixisme i les dictadures. Una lluita per fer prevaldre les llibertats individuals i la democràcia, que, per definició, és el poder ostentat per la totalitat dels seus ciutadans i no, per reis, dictadors o buròcrates de tot tipus.
En l’actualitat, els reis han estat substituïts per les elits econòmiques i la monarquia per les grans societats industrials i financeres controlades i dirigides per les burocràcies al seu servei. Les guerres actuals no les fan els reis directament, sinó que són aquestes elits les que les provoquen perquè països del tercer món i els seus lacais i buròcrates siguin qui les dirigeixin. La seva força continua sent la de les armes, l’exèrcit i la submissió dels ciutadans controlats per tota mena de lleis a mida (mordassa, etc..). A aquestes elits, les normes democràtiques, els fan nosa, per això potencien el retorn de forces feixistes i dictatorials, dins del sistema, per controlar-lo arreu del món i segons els seus interessos.
En la lluita actual, l’independentisme català ha despertat una bèstia: la del feixisme en les seves opcions més variades. Per això, la nostra lluita, i també la de mig món occidental, està en la defensa de la democràcia i les llibertats pels drets humans bàsics.
És imprescindible que els ciutadans exercim com a éssers lliures i deixem de ser súbdits, que és el més semblant, i no tant diferent, al concepte d’esclaus. Cal que ens traiem de sobre la rutina, la comoditat i, sobretot, la por a enfrontar-nos a aquestes elits dirigents i sobretot al seu rei.
L’altra premissa, que queda en evidència, és que en l’actual segle XXI, i forjant-se des del XX, els països mitjans no solament no són cap inconvenient, sinó que són una necessitat, perquè el seu objectiu no és la guerra, la conquesta de grans territoris i la submissió dels seus ciutadans, sinó que la base en son les persones lliures i sobiranes que son les que determinen com s’organitzen. Som societats molt més complexes en tenir i exercir tothom, la capacitat d’opinió i expressió, que fa necessari l’existència de parlaments (on es parla) i es fan debats, diàlegs i s’arriba a pactes i consensos, molt més fàcils d’aconseguir en països petits i mitjans que no en els grans i els fa països amb més facilitat per adaptar-se a les situacions ràpidament canviants d’avui en dia. I, també, per aquesta llibertat dels seua ciutadans, aquests països son molt més creadors i capdavanters.
Aquest sistema parlamentari de sobirania popular i de defensa dels drets civils i humans bàsics son la base de la democràcia. I això és el que està en joc avui en dia. A Catalunya, a la UE i a bona part del món.
O sigui que en el conflicte entre Catalunya i Espanya qui té la perspectiva d’un futur creador, lliure i democràtic, és evidentment Catalunya.
És allò que tothom sap però que cal fer caure l’arbre del davant perquè, de cop, et lliguin moltes coses, i puguis tenir una perspectiva global de la situació on som.
Joan Guarch
Exigents.cat
