Assistim, com cada quatre anys, al ball de negociacions entre partits minoritaris per tombar alguns dels candidats més votats a les eleccions municipals. Hi assistim, consternats, incrèduls o satisfets segons el cas i l’opció de cadascú. Ens trobem amb acords «antinaturals», i hi ha coalicions postelectorals en un sentit en una ciutat, i acords en un altre sentit a la ciutat del costat. Però si el guanyador de les eleccions no ha obtingut la majoria absoluta, el cert és que en qualsevol cas el nou alcalde, la nova alcaldessa, sigui d’una manera o de l’altra, haurà comptat amb només una minoria de vots directes.
A la vista d’aquesta dinàmica, repetida cada cop -i potser incrementada en els darrers anys per un augment en l’oferta electoral, tant a Catalunya com a la resta dels territoris de la nostra nació- ¿no podríem trobar un model que ens ho estalviés, i que permetés que el resultat final fos de la satisfacció de tothom (ni que sigui com a mal menor)?
Abans d’entrar-hi deixeu-me recordar que les eleccions municipals tenen unes característiques diferents de les nacionals. Principalment, perquè els alcaldes no tenen la facultat de dissoldre el consistori i convocar una nova elecció. Els resultats queden immutables (fora d’algun cas de transfuguisme) al llarg de tota la legislatura… o més ben dit, atès que els municipis no poden «legislar», al llarg de tot el mandat: l’altra gran diferència del nivell local.
Naturalment, cap model es pot permetre el luxe de tenir ajuntaments paralitzats durant quatre anys sencers, per la fragmentació del seu consistori. Arreu del món democràtic estic segur que hi ha fórmules diverses, i no en sóc cap especialista.
Estarem d’acord amb què, deixant a part els municipis, els diferents models de votació produeixen sempre, sempre, diferències territorials, més a menys grans, més o menys escandaloses. Als Estats Units, per exemple, el Senat és el representant dels estats de la federació. Cada estat hi és representat per dos membres. Així, doncs, cadascun dels senadors electes de Califòrnia representa més de 18 milions d’electors, mentre que a Wyoming, cadascun representa menys de 280.000: 64 vegades menys! Algú em dirà, amb raó, que és a la cambra de Representants on es respecta la demografia de la cada Estat, on els Estats més poblats tenen molts més representants que els petits. Cert. Però tot i així, cada electe de New York representa 717.000 electors, i en canvi, cada electe de Rhode Island en representa 526.000.
A l’Estat espanyol passa el mateix, sobretot al Senat, però també al Congrés: un diputat per Barcelona costa 129.255 electors, mentre que a Guadalajara en costa 25.648: cinc vegades menys. A les eleccions catalanes també hi ha diferències tot i que no tan marcades: de cara a les eleccions catalanes (convocades antiestatutàriament per l’Estat) de 2017, I’escó a la circumscripció de Barcelona representava quasi 49.000 electors, i a Lleida no arribava, de poc, a 21.000.
A les eleccions municipals, podem distingir les diferències entre municipis i la qüestió interna. Així, amb el model espanyol, el 2015, a Madrid els 57 regidors es van repartir els 1,6 milions de vots, a raó de 28.843 vots per regidor. En canvi, a Melilla els 25 regidors es van atribuir en funció dels 32.299 vots emesos, a raó de 1.615 vots por regidor: quasi 18 vegades menys. A Catalunya passen coses semblants, entre altres coses, perquè no tenim llei electoral pròpia, ni tan sols per a les eleccions municipals (que repercuteixen en els consells comarcals i les eternament condemnades diputacions. Però aquest no és el problema que ens fa anar de corcoll aquests dies. La qüestió interna, doncs, és la que principalment ens ocupa i preocupa en aquesta ocasió.
El Parlament de Catalunya té damunt la taula, des de fa anys, una o més propostes de llei electoral pròpia. Sembla, però, que l’atenció s’hi concentra no pas en el nivell municipal i això s’esdevé en altres casos.
Així, un treball força profund i ben documentat sobre la temàtica, El vot més just. Estudis dels sistemes electorals, una proposta per Catalunya, és d’un estudiant de batxillerat d’un Institut de Tarragona: Albert Sánchez Panacot, i guanyador del Premis Ernest Lluch de Ciències Socials i Polítiques de 2016. Obvio el fet que conclou presentant el mateix model que fa anys que defenso jo mateix: la distribució d’escons en un sistema amb dos nivells de circumscripcions basat en la proporcionalitat (circumscripció nacional única) i en la territorialitat (districtes uninominals), de manera que tot ciutadà tindria la «seva» diputada (o diputat), amb oficina oberta al públic i amb obligació, dins la circumscripció, de retre comptes de la seva tasca a tots els electors, l’hagin votada o no. L’obvio, dic, perquè no fa cap esment a l’àmbit local, que és el nivell que ens ocupa ara. (Però això no és cap retret a aquest brillant alumne de batxillerat!).
La qüestió interna als ajuntaments rau en com els vots emesos es tradueixen en governs municipals. Sincerament, crec que un model que ens podria anar bé, i estalviar molt de bilis i enganys, és el francès, on els dos candidats més votats a la primer volta passen a una segona volta. (De fet, aquest mètode és molt més àmpliament conegut perquè es fa servir, també, a les presidencials franceses).
La segona volta permet a tot l’electorat o bé de ratificar el seu primer vot (cas dels que han triat un dels dos guanyadors a la primera volta) o bé de triar «el mal menor» (cas dels que han votat pels altres candidats a la primera volta, ara exclosos). De la segona volta surt un guanyador, doncs, que ha comptat amb una majoria absoluta dels vots emesos… amb més o menys entusiasme, certament, però -insisteixo- amb una majoria absoluta dels vots. I segurament amb una coherència ideològica més nítida.
En el model francès aquest guanyador obté automàticament la meitat més un dels regidors, i la resta se’ls reparteix en funció dels seus resultats a la primera volta. D’aquesta manera, no hi ha negociacions d’intermediaris: els militants d’un partit decidint quins suports donar d’acord amb els vots emesos per a la seva candidatura, com si la feina dels votants ja no comptés més, com si els vots fossin propietat de la militància.
Les negociacions, en tot cas, serien entre les candidatures perdedores amb un o altre dels candidats que passaran a la segona volta. Els resultats d’aquestes negociacions han de ser transparents, perquè han de tenir credibilitat per fer decantar els seus votants cap al candidat finalista que prefereix cada candidatura perdedora.
D’aquesta manera, també, s’estableix un consistori estable (fora del cas d’una o un trànsfuga, és clar).
Així, s’estalvien aquest patètic espectacle postelectoral. El sistema que necessita Catalunya -i que depèn només del seu Parlament- en el terreny municipal ha de retornar la confiança a les electores i els electors: el seu vot ha de servir, a tot arreu, per decidir la governabilitat i no per obrir la caixa dels trons.
Miquel Strubell
Lingüista. Exigents.cat
