En l’anterior article explicàvem com la fractura social a Catalunya no ajuda a crear una base incontestablement independentista i que part de la raó es devia a un deficient sistema de protecció social que fa molt difícil una real igualtat d’oportunitats i que les classes més vulnerables procedents de l’emigració de primera o segona generació se sentin acompanyades i protegides per la Generalitat. Un sistema on els diners els posen els catalans mitjançant impostos i cotitzacions però qui els retorna en forma de pensions i prestacions d’atur és l’Estat espanyol, en relació 100 a 1 aproximadament al que retorna la Generalitat en forma d’ajuts a la pobresa i l’habitatge.
Per corregir-ho, caldria implementar una renda bàsica universal incondicional (un pagament igual i mensual a tots els residents a Catalunya amb un període mínim d’estada) finançada amb una reforma fiscal que paguessin de manera neta el 20% dels contribuents més rics (o sigui que els seus increment de impostos fos superior al que percebrien en forma de renda bàsica). La renda bàsica implicaria incrementar la pressió fiscal entre un 2 i un 3,5% del PIB a Catalunya, menys de la meitat del diferencial en pressió fiscal que tenim amb Europa o menys de la meitat del dèficit fiscal monetari que tenim amb l’Estat espanyol. De fet, aquest 20 % de perdedors es concentraria en el 10% dels declarants més rics, aquells que gaudeixen d’importants patrimonis empresarials, immobiliaris o financers i que, a la pràctica, paguen molt menys que els treballadors qualificats, donat que els rendiments del capital amb l’IRPF espanyol paguen menys que els rendiments del treball, i també a les facilitats de fer passar per l’Impost de Societats, per SICAV o SOCIMI, o pels mòduls del IRPF, part dels ingressos, amb una tributació també més baixa o gairebé nul·la. I, en la mateixa direcció, tant els impostos a la propietat immobiliària com els impostos ambientals són força més baixos que la mitjana europea.
Podria la Generalitat actual avançar cap una renda bàsica universal que garantís pobresa zero des del minut u de la seva aplicació per a tots els residents a Catalunya i que acreditin un mínim període d’estada ? El cost de la renda bàsica, extrapolant les dades d’Espanya seria d’entre 4.600 i 7.600 milions d’euros en funció de l’import, dels estalvis en altres ajuts que quedarien substituïts per la renda bàsica i si aquesta cobreix la pobresa a nivell individual o a nivell de llar (en aquest cas el cost surt més reduït doncs incorpora les economies d’escala fruit de conviure en grup).
L’objectiu mínim de 4.600 milions podria ser assolible tenint en compte les actuals competències fiscals autonòmiques i locals. Veiem-lo:
- La Generalitat té competències sobre part de l’IRPF: pot reduir els mínims (que són la renda bàsica dels que fan la declaració) i incrementar la tarifa general. Per exemple, un increment de la recaptació del 20% del tram autonòmic (que aproximadament representaria un increment del 10% del total recaptat per IRPF a Catalunya) representaria uns 1.900 milions d’euros addicionals.
- Donat que la Generalitat no té competències sobre la tarifa del IRPF que grava els rendiments de l’estalvi i el capital (on es concentren la majoria d’ingressos dels contribuents més rics) es podria fer per camins alternatius: i) un impost del patrimoni del 1% addicional sobre la riquesa neta del 10% més ric de la població i que a la vegada es troba entre el 10% que té més renda recaptaria al voltant de 1.400 milions d’euros; ii) revertir l’impost de successions i donacions a les xifres del 2008, aportaria 500 milions addicionals i iii) incrementar un 15% l’IBI local aportaria 450 milions.
- Incrementar la recaptació en impostos ambientals (som cuers a Europa), ja sigui sobre la taxa per hidrocarburs, ja sigui sobre vehicles i matriculacions, podria aportar un mínim de 300 milions. Recordem que hi ha un potent moviment internacional d’economistes i experts ambientals que proposen una taxa sobre el carboni que encareixi el consum de productes i serveis que generen emissions de CO2 i que la recaptació es reparteixi en forma de dividend o renda bàsica universal). 300 milions és menys de la tercera part del que s’hauria de recaptar addicionalment per convergir amb Europa.
- Finalment ens queda encara la possibilitat d’incrementar la recaptació per taxes de joc, que vergonyosament s’han retallat. Només que tornéssim al valors preexistents de fa uns anys s’haurien de recaptar 115 milions d’euros addicionals.
En total 4.665 milions d’euros. Caldria també que la Generalitat i les administracions locals redirigissin part de la seva despesa en ajuts d’inclusió, renda garantida de ciutadania, ajuts a famílies, beques i habitatge i la compactessin en la renda bàsica (uns 1.100 milions entre les dues administracions). Amb aquests diners es podria pagar una renda bàsica propera al llindar de risc de pobresa seguint el criteri de la OCDE.
El pagament de la renda bàsica es podria fer per xec mensual o majoritàriament mitjançant les pròpies nòmines que cobren les persones treballadores, pensionistes o cobradores de prestacions d’atur, doncs seria una línia més en el full de nòmina.
Per què l’hauria de cobrar tothom ? En primer lloc per la mateixa raó que l’educació obligatòria, la sanitat, la justícia, la seguretat o l’ús de les infraestructures viàries són universals. En segon lloc perquè assegura que tothom hi accedeix i concentra el problema del frau només en la gent que no paga els impostos que li pertoquen, no en els que tenen dret o no a cobrar una prestació per ser pobre. En tercer lloc perquè evita les trampes de la pobresa i la precarietat, aquelles situacions que es donen amb l’actual renda garantida de ciutadania o d’atur que fan que a la gent li surti més a compte no acceptar una oferta de feina que fer-ho, doncs perden diners. En quart lloc perquè reconeix les feines que el mercat no retribueix (les feines reproductives, fetes fonamentalment per dones). I, sense més exhaustius perquè la llista és més llarga, perquè actua com a complement salarial sobre els sous més baixos i treballs a temps parcial, sovint també feminitzats o fets per joves, sense desincentivar a treballar o a crear un negoci propi (la renda bàsica actua com a xarxa de seguretat, tant per crear un negoci com per poder-se negar a tenir que treballar en condicions precàries).
Hem de tenir en compte que, a més, una part del cost de la renda bàsica es podrà recuperar per la via de nous ingressos (la part dels impostos que generin els nous consums fets per les persones tretes de la pobresa, donat que la seva propensió a consumir és superior a la dels rics que aporten recursos nets al finançament) i també pels estalvis que de ben segur es donaran en salut (es reduiran dràsticament les malalties mentals derivades de la precarietat) o en seguretat (justícia, presons, etc..), entre d’altres.
A més, amb la renda bàsica la Generalitat passarà a ser l’actor principal de la lluita contra la pobresa a Catalunya i no l’actor controvertit i residual que és ara. I hi ha una probabilitat creixent que aquest rol més d’hora que tard l’acabi assumint l’estat espanyol donat el caos del sistema de rendes mínimes autonòmiques actual.
Si s’assolís la independència, amb el control total dels tributs i l’eliminació del dèficit fiscal, aleshores es podria avançar cap un model de renda bàsica més potent, que tingués en compte, per exemple, els costos diferencials d’accés a l’habitatge o d’altres factors com l’edat (en el model inicial només en té compte si s’és menor d’edat). La possible deslocalització de contribuents rics es podria combatre com es fa als Estats Units i recomanen també experts economistes: taxant les rendes mundials de qualsevol resident i de qualsevol persona amb la nacionalitat catalana amb independència d’on resideixi.
Finalment, i d’això en parlarem en el proper article, la renda bàsica permet plantejar molt més fàcilment una estratègia de reducció i repartiment del treball, remunerat i no, doncs el factor ingressos laborals perd pes en el conjunt de les necessitats bàsiques a cobrir.
Lluís Torrens i Mèlich. Membre de la Xarxa Renda Bàsica.
