S’escurça el temps per tenir -de nou- davant nostre una urna. Aquest cop hem de triar (sense que ens obligui el president de l’executiu espanyol) els diputats catalans al Congrés i al Parlament Europeu i 947 alcaldes que s’encarregaran de gestionar els problemes més immediats dels ciutadans d’aquest país. Tot el mateix dia i sota unes condicions d’evident descoordinació per part dels partits polítics independentistes, que encara no s’han recuperat de la repressió judicial a la qual han estat i estan sotmesos. Davant tindran els partits autodefinits com a constitucionalistes (mai no he pogut entendre aquest adjectiu) que a la desesperada intenten arrencar vots dels contraris. Us recordeu dels documentals da la National Geographic quan a la sabana africana mor una bèstia?, doncs això.
Pel que a mi respecte i en relació als partits que demanen el meu vot, lluny d’haver-me facilitat la tasca -no només de complir amb el meu deure com a ciutadà i de votar per poder generar canvis positius en la meva societat- el que han fet, una vegada més, ha estat complicar-me-la i us diré per què: D’una banda, es pot presentar un projecte polític de característiques monolítiques, una única llista en què de manera transversal s’incloguin diferents actors. Així es facilita la feina al votant de manera aclaparadora, perquè no has de pensar res, una agrupació d’electors et demanen el vot per aconseguir un objectiu comú.
La segona opció es tracta no d’unitat monolítica, sinó d’unitat d’acció. Cada partit polític, sota les seves sigles i amb llistes dels seus membres es presenten amb un programa electoral en comú, definint de manera clara les seves accions, no només en la qüestió social o econòmica, sinó en el més important: la qüestió nacional. Tenim clar que som una nació, tenim clar que la majoria de votants vol aquesta nació sota un model polític independent de qualsevol altre Estat i tenim clar que la responsabilitat d’executar aquesta tasca política recau sobre els partits, ja que com a votants, independentment si es diu ERC, JXC, Front Republicà o CUP sabrem que l’objectiu és acabar amb tots i cadascun dels greuges que, per pertànyer a l’Estat espanyol, ens ha portat a convèncer-nos que la independència és l’única via per garantir-nos un futur com a nació i com a societat.
No ha estat així, cada partit ha decidit realitzar de manera separada, descoordinada una campanya electoral on no tots defineixen clarament les seves intencions de futur. Els eufemismes i el fet de retractar-se estan a l’ordre del dia.
Tot aquest panorama -que cada votant ha de gestionar com bonament pugui- m’obliga a pensar com a ciutadà que és necessària de manera urgent una reforma del sistema electoral. Votant llistes tancades de partits polítics avalem la inclusió de persones que potser no estan compromeses amb el projecte general (cadascú que hi posi el nom que vulgui…), bàsicament perquè no existeix un vincle directe entre elegible i elector. Si el diputat número 15 de la llista X no combrega amb les decisions que pren el cap de llista per a les quals va ser votat i això provoca divisió i genera problemes durant la legislatura, podríem (en llistes obertes) no votar aquest diputat a les properes eleccions. Avui dia això és impossible, perquè les llistes electorals les confeccionen les directives dels partits i podria passar que el diputat 15 de la llista X tornés a formar part d’una llista tancada.
Catalunya mereix un sistema electoral on el ciutadà pugui votar per nom i cognom a cada candidat, independentment del partit polític al qual pertanyi però que com a elegible ens hagi generat la suficient confiança per a votar-lo. D’aquesta manera, crees un vincle directe amb el candidat i, en l’exemple del número 15 de la llista X a qui has votat haurà de rendir-te comptes del que està fent en la seva activitat parlamentària. No ens veurem obligats a votar una llista que inclou persones que no ens representen quan podríem votar a totes les que sí que ens representin de la llista X més altres que ens agradin de la llista Y i així fins a completar el total de diputats a votar.
Si a més, el sistema electoral inclogués un article específic que parli de la revocació de mandat sota unes condicions específiques estaríem potenciant el vincle entre elegible i elector. Els diputats, com a servidors públics, haurien d’estar sota les mateixes condicions que els ciutadans en els nostres àmbits laborals. És a dir, a rendir comptes de la feina que fan i dels resultats. Aquell que vulgui formar part dels òrgans de representació popular ha de fer-ho per vocació i treballar per oferir als seus votants el que ha promès. Si és així, personalment justifico la permanència de polítics durant dècades, però si les seves accions no són conseqüents amb això que van prometre als ciutadans perquè els votessin, aquests mateixos ciutadans poden i han de tenir el dret de demanar explicacions i poder decidir si han estat o no enganyats.
La societat catalana ha adquirit una maduresa política en l’última dècada i està comprovant com el seu sistema electoral (còpia exacta del sistema electoral espanyol, perquè no hi ha hagut voluntat de crear-ne un de propi) no satisfà les seves demandes, no és representatiu i és infinitament millorable.
Pel que fa a les eleccions al Congrés espanyol del 28-A, us desitjo molta sort a l’hora de triar la papereta que realment representi tot allò que ens mereixem: dignitat, estabilitat, llibertat, progrés, igualtat, república catalana.
Àlex Azuaje
Empresari @buewermeltd
