Fa temps que vaig sentir dir “el futur és cooperatiu” per primer cop. Em va semblar una afirmació agosarada, més aviat fruit de la voluntat del que la deia que d’una percepció de la realitat que estava emergint. Ara la comparteixo plenament perquè ho veig una necessitat aplicable en molts camps. Una necessitat per sobreviure, per competir millor en un món globalitzat en el que només la unió pot donar la força imprescindible per combatre contra les noves fórmules de control polític, econòmic, social o cultural que estem començant a patir arreu.
El passat dia 27 de març vaig assistir a una trobada d’una part del cooperativisme català en la que vaig poder copsar el tremp actual del sector, ple d’iniciatives i d’empenta, però alhora amb els tics de sempre en aquest món, massa capficat en mirar-se el melic i poc decidit a fer el salt de qualitat –i de mentalitat- per començar a canviar les coses més enllà del mateix sector.
El cooperativisme català té una llarga història que arrenca el 1840, té un període d’esplendor durant els anys vint i trenta del segle passat –quan la xarxa econòmica i social formada per cooperatives, mutualitats, ateneus populars i sindicats agrícoles, arribava a pràcticament la meitat de la població catalana- i queda sota mínims durant el franquisme.
La meva incorporació al món cooperatiu es va produir sis anys després de la mort del dictador i hi he tingut una relació intermitent i d’intensitat variable. Això m’ha permès veure’n l’evolució, positiva en molts aspectes, però amb una constant preocupant. Mentre per a molts, el cooperativisme ha estat i és la millor sortida laboral o professional i els ha obert un món de relacions imprescindible per a tirar endavant la seva activitat, per a altres ha estat la única forma per desenvolupar un projecte compartit amb altre gent, ja sigui en el camp de l’ensenyament, de l’habitatge o altres serveis. La constant de la que parlava abans, té molt a veure amb la voluntat d’incidència en l’economia real del país i aquesta està directament relacionada amb l’obertura del cooperativisme al conjunt de la societat.
Crec que el cas del cooperativisme d’habitatge pot ser un exemple molt clar del que estic dient. A finals dels anys 50 i inicis dels 60 del segle passat, la necessitat d’habitatges va fer possible el naixement d’un nou cooperativisme d’habitatges, que va actuar de dinamitzador del moviment cooperativista a Catalunya, malgrat els entrebancs que el règim hi posava.
Durant els darrers quaranta anys el cooperativisme ha actuat per dues vies: oferir habitatge a col·lectius prèviament organitzats (a través de sindicats, generalment) o a organitzar grups a partir de propostes d’avantguarda, fins a un cert punt utòpiques, sempre ideològiques i, per tant, minoritàries. En un cas o l’altre, la majoria de projectes cooperatius no han anat més enllà un cop cobertes les necessitats d’habitatges que els varen originar.
En canvi, si el moviment cooperativista fos capaç de dissenyar un model de promoció i gestió d’habitatges a gran escala, i la proposta tingués continuïtat més enllà de l’obtenció de l’habitatge –la necessitat originària-, el cooperativisme podria ser la primera font a l’hora de cobrir les necessitats d’habitatge de la població i ser un dels dinamitzadors de la nova economia que necessitem. El component ideològic que comporta el moviment cooperatiu no seria l’origen de la creació d’habitatges sinó la conseqüència d’haver-los creat.
Fins ara, l’administració pública ha seguit una política de sòl i habitatge que ha afavorit el règim de propietat i, per tant, la venda de sòl públic als promotors privats. En tot cas, s’ha limitat a oferir uns certs avantatges a les cooperatives que vulguin optar a l’adquisició de sòl públic, una mesura que en la pràctica ha obligat al sector cooperatiu a promoure, exclusivament, habitatges en règim de propietat i que, com a molt, ha servit per rentar la cara a l’administració davant del món cooperatiu i del mal anomenat tercer sector.
El Decret Llei aprovat a primers de març de 2019 per la Generalitat de Catalunya pot representar un salt qualitatiu i quantitatiu molt important per capgirar aquesta situació si el món cooperatiu està a l’alçada del repte. La perspectiva de facilitar la promoció de més de 110.000 habitatges de lloguer social en els propers 15 anys (actualment n’hi ha uns 40.000 promoguts en els darrers 35 anys), com es preveu en el Pla Territorial Sectorial d’Habitatge actualment en tramitació i la voluntat de mantenir i incrementar el patrimoni públic de sòl i habitatge, pot representar un veritable motor d’impuls del sector cooperatiu.
Això només serà així si el cooperativisme d’habitatge es transforma radicalment. Per una banda, ha de substituir el règim de propietat –hegemònic fins ara- pel de cessió del dret d’ús, o d’altres formes semblants –lloguer, propietat temporal,…- i el canvi ha d’anar associat a la gestió i gaudi d’espais i serveis comuns, condició quasi imprescindible si es construeixen edificis sostenibles, que tendeixen a l’autosuficència energètica i que donin resposta a les noves necessitats residencials pròpies del segle XXI. Per l’altra banda, el cooperativisme d’habitatge emergent ha de trencar les cotilles ideològiques que el tenen tenallat i limitat i ha d’encarar l’objectiu de la producció massiva, actuant amb voluntat hegemònica, per la qual cosa ha de ser capaç d’intercooperar per competir amb avantatge –relació preu/qualitat/serveis- amb la promoció privada d’habitatge de lloguer social, que si bé pràcticament no ha existit fins ara, sorgirà amb força per aprofitar el nou marc legal que s’està construint.
Només d’aquesta manera, el cooperativisme d’habitatge podrà oferir respostes a les necessitats residencials d’una àmplia majoria de la ciutadania del nostre país i només així el cooperativisme, com a moviment, serà una autèntica alternativa al sistema cultural i econòmic que s’està imposant a partir de l’esclat de la darrera gran crisi.
Ara el repte es més difícil, tant perquè es planteja donar resposta a la gran necessitat social d’habitatge com perquè proposa un model nou, en règim de cessió del dret d’ús i en edificis amb espais i serveis compartits. Un repte que requereix una cobertura ideològica i social superior. Un repte que només es pot afrontar des de la intercooperació, des de la coincidència d’alguns sectors cooperatius, municipalistes, financers i altres, que obrin un ampli debat públic, i també dins dels propis moviments socials i cooperatius, sobre l’habitatge social del futur, donin suport actiu a les noves experiències en aquest àmbit i siguin capaços de dissenyar les eines necessàries pel seu desenvolupament.
Crec que l’exemple de l’habitatge pot valdre per a altres sectors del cooperativisme, excessivament tancats en el seu espai físic i mental i, sovint, actuant més des del resistencialisme que des de la convicció d’esdevenir una alternativa hegemònica.
El cooperativisme és en la base del nou paradigma que necessitem construir, basat en un nou model econòmic, sostenible, equitatiu i eficient, en l’apoderament de la ciutadania i en el coneixement universal com a motor principal. Per això valoro extraordinàriament les declaracions del President Puigdemont quan diu que el Consell per la República funcionarà com una “cooperativa de ciutadans en la qual tots som accionistes i tots rebem beneficis”, associant-ho a la creació d’un Estat veritablement modern.
Pere Pugès i Dorca
President de SERVIMcoop
