La història es repeteix: la primera Restauració borbònica va negar taxativament l’autonomia de Catalunya; la segona, considera inadmissible un referèndum d’autodeterminació. Va haver de caure Alfonso XIII per poder restablir la Generalitat i caldrà destronar Felipe VI per celebrar un plebiscit sobre la independència.
La Primera Restauració i l’autonomia
L’any 1918 els parlamentaris catalans van presentar un modest Estatut d’Autonomia al Congrés de Diputats. Antonio Maura, el repressor de la Setmana Tràgica i impulsor de l’afusellament de Ferrer i Guàrdia, alça el dogma de la sobirania espanyola contra l’Estatut amb la frase lapidària: «nunca, nada». Els diputats liberals es van sumar al fervor patriòtic. En canvi la resta de partits no-borbònics van donar suport a l’autonomia. Tots els diputats catalans, de la Lliga, republicans i Largo Caballero del PSOE, es van retirar de l’hemicicle. Abans d’abandonar-lo Francesc Cambó va recordar als republicans la responsabilitat de ser els únics en la política espanyola que donaven suport a l’autonomia de Catalunya. El Conde de Romanones, president del Govern espanyol, va declarar: «Es diu que la solució única per a Catalunya està en la República i jo sostinc el contrari, que està exclusivament en la Monarquia».
En els anys següents, el règim de la I Restauració es va precipitar en una crisi cada vegada més aguda. Els dos partits monàrquics, conservador i liberal, es van fragmentar. La crisi econòmica i social de la postguerra es va accentuar dramàticament. El «desastre d’Anual» a la Guerra del Marroc va posar al descobert la incompetència i la corrupció als més alts nivells de l’exèrcit, estretament lligats al rei. La monarquia i l’oligarquia espanyoles van recórrer a la Dictadura militar del General Primo de Rivera. El dictador va dissoldre la Mancomunitat i va prohibir l’ús públic del català i el seu ensenyament. El 1930 Primo de Rivera va dimitir i Alfonso XIII va intentar retornar a la «normalitat» constitucional com si no hagués passat res. Va convocar eleccions municipals i la victòria republicana va portar a la proclamació de la República Catalana i la República Espanyola.
La Segona Restauració i el referèndum d’autodeterminació
El «no es no» de Pedro Sánchez és l’actualització del «nunca, nada» d’Antonio Maura. El règim monàrquic és un edifici amb aluminosi: aparenta ser una democràcia sòlida i consolidada, però totes les seves bigues mestres estan corrompudes, des de la Casa Reial als més alts Tribunals, des dels partits constitucionalistes als mitjans de comunicació espanyols. El conflicte entre Catalunya i el Regne d’Espanya i la crisi econòmica i social de la Gran Recessió han posat de manifest i aguditzat aquesta corrosió. En són mostres l’abdicació de Juan Carlos I, la fragmentació dels partits espanyols, el bloqueig polític del Govern espanyol des de les eleccions de 2015, el desprestigi dels Tribunals Constitucional i Suprem, la crisi social que ha deixat la crisi econòmica, les clavegueres de l’Estat, les campanyes catalanofòbiques per tapar la crisi del règim.
El règim monàrquic del 78 ha demostrat una incapacitat invencible per a resoldre el conflicte català que ell va desencadenar amb la sentència contra l’Estatut. Des d’aleshores Catalunya viu en la situació antidemocràtica i anticonstitucional de regir-se per un Estatut que no és el votat pels ciutadans de Catalunya. No és capaç d’oferir res als catalans. Només una reforma constitucional podria deixar sense efecte aquella sentència, però la dreta i l’esquerra espanyoles no es poden posar d’acord en fer-la. Sobretot no poden arriscar-se a sotmetre-la a referèndum a Catalunya on el suport a la monarquia no arriba al 25%. PP, PSOE i Ciutadans van optar per la via repressiva amb el cop d’Estat contra el Parlament i el Govern de la Generalitat i els presos i exiliats i ara no poden aturar els processos judicials. El règim monàrquic ni tant sols pot oferir un nou sistema de finançament, ni bilateral, ni general: el que s’havia d’actualitzar l’any 2014 fa cinc anys que continua pendent.
El «no és no» de Pedro Sánchez al referèndum és el màxim exponent de la incapacitat del règim monàrquic per afrontar el conflicte. Com que no pot oferir res els líders del PSOE tenen la barra de dir que no hi ha cap conflicte entre Catalunya i Espanya, sinó un problema de convivència entre catalans. Com Alfons XIII després de la Dictadura de Primo de Rivera, pretenen retornar a la «normalitat» com si no hagués existit l’u d’octubre, la destitució del Govern de la Generalitat i dissolució del Parlament, els presos i exiliats polítics. Pedro Sánchez fa el paper del policia bo del règim que amenaça amb els maltractaments dels policies dolents representats pel PP, Ciudadanos i Vox.
Com l’any 1918 només els partits republicans espanyols com Podemos donen suport al referèndum d’autodeterminació. Però segueixen una estratègia erràtica i aquesta ambigüitat els passarà factura electoral. Si des del 15-M de 2011 s’haguessin presentat com una alternativa republicana a la monarquia, com van fer els seus antecessors entre 1876 i 1931, avui aquest règim tremolaria. Però es limiten a arribar al Govern espanyol de la mà del PSOE. L’endemà de les eleccions tindran una gran decepció perquè el Partit Socialista demanarà el suport de Ciudadanos com ja va fer Pedro Sánchez el 2016 i com ha anunciat el Secretari d’Organització del PSOE. La Brunete mediàtica, controlada per les empreses de l’IBEX desencadenaran una campanya implacable per forçar aquest pacte estèril tant a nivell social com nacional. La suma de les ineptituds de Pedro Sánchez i Albert Rivera generarà en pocs mesos una decepció de dimensions siderals. Tot i sumar una majoria al Congrés no tenen capacitat per resoldre l’aluminosi galopant de les bigues mestres de la monarquia borbònica.
Josep Pinyol
Historiador
Exigents.cat
