Antoni Comín (Barcelona, 1971) és un protagonista de la història. Actualment està exiliat a Brussel·les arran de les conseqüències judicials dels fets d’octubre de 2017. Conseller de Sanitat en el govern de Carles Puigdemont, en aquesta entrevista desgrana la situació del Govern de la Generalitat de Catalunya durant l’octubre. Ens trobem a l’Hotel Renaissance de la Place Luxemburg a Brussel·les. La seva jovialitat contrasta amb la gravetat de les situacions que exposa. Engeguem la gravadora, comença l’entrevista. Amb en Joan Puig (director de Directe.cat) escoltem els raonaments d’Antoni Comín.
Quina és la seva situació en relació a la justícia belga i l’espanyola?
Nosaltres en aquest moment som ciutadans europeus lliures a Bèlgica. Vam venir aquí abans que el jutge ens cites a declarar. Ens vam posar a disposició de la justícia espanyola tal com preveuen els reglaments, així vam donar l’opció de declarar per videoconferència. La jutgessa ho va rebutjar i va emetre l’euroordre. Ella ens ha posat en mans de la justícia belga, estem a disposició de la justícia belga, cosa que agraïm. Es va rebutjar l’euroordre, per part del tribunal de primera instància. Ara som residents a Bèlgica en igualtat de condicions a qualsevol altre ciutadà europeu. En cas que trepitgéssim territori espanyol, tenim una ordre de captura i de presó. No hem fugit de la justícia, hem fugit de la injustícia. No hem volgut posar-nos a tir de la injustícia del Tribunal Suprem. La primera obligació d’un antifeixista és no facilitar les coses als feixistes.
Quan era conseller de Sanitat es va crear una campanya contra la seva persona per la desprivatització de diferents hospitals. Va ser el primer pas de la gran campanya dels mitjans de comunicació contra el Govern de la Generalitat?
Ho he explicat poc i segurament va ser un error en aquell moment, els inductors de la campanya formen part del mateix món que els de “les vamos a destrozar el sistema sanitario” en la cèlebre conversa entre el Ministre de l’Interior i el Fiscal anticorrupció. Formarien part del mateix univers, del que forma part també l’empresa afectada per la desprivatització, així com els mitjans de comunicació que estan lligats a aquesta empresa. Hi ha un clúster polític, empresarial i mediàtic que va llençar la campanya. Jo vaig aconseguir desprivatitzar una part de l’activitat sanitària, i em van castigar amb una campanya a través d’uns diaris molt concrets. Són els mateixos que volien destrossar el nostre sistema sanitari.
En aquest sentit, la nacionalització de la salut, és una aposta de construcció de la República?
A la República esperem tenir un sistema sanitari equitatiu, de qualitat i sostenible. Aquest és el triangle màgic. Equitatiu vol dir d’accés gratuït. D’accés universal, per tots els ciutadans. El nostre sistema sanitari té una molt alta qualitat actualment. Tot i estar infrafinançats des de fa trenta anys, la seva qualitat està entre les millors d’Europa. El nostre és l’únic sistema sanitari d’Europa que té el finançament entre el terç més baix d’Europa i la qualitat entre el terç més alt. Aquest és el miracle de la sanitat catalana. Però això no és sostenible a llarg termini, en aquest sentit tenim un problema crònic. Hem arribat a la conclusió que només en una situació d’autonomia política plena (de República independent) podrem garantir la sostenibilitat del sistema sanitari català. Nosaltres estem intentant que la sanitat sigui realment universal, i el PP ho tomba via el Tribunal Constitucional. Així només una estructura institucional republicana blindarà l’equitat, com només una estructura republicana en permetrà la seva sostenibilitat.
Així i tot has governat amb Junts pel Sí (del qual en formava part l’antiga Convergència) que venia d’aplicar unes retallades molt dures en el sistema sanitari. En una de les paradoxes del procés, vas reforçar les estructures que en governs anteriors s’havien minvat.
Quan era conseller no em vaig atrevir a dir una cosa que ara diré. Les polítiques de salut més d’esquerres que s’han fet mai des de l’inici de la democràcia les vaig fer jo. Han estat més d’esquerres que amb el tripartit. Si agafem el concepte clàssic d’esquerra, és així. Altra cosa és el primer govern de Josep Tarradellas amb en Ramon Espasa, on es fixaren les bases d’un sistema de salut que s’ha construït sempre amb una lògica socialdemòcrata. El conseller Laporte va viure bastant de la gent del PSUC, quan va començar. Trias va desplegar la LOSC fonamentalment socialdemòcrata. Dins d’aquest fil conductor socialdemòcrata, el que li ha donat un accent més d’esquerres he estat jo. Sincerament. Més encara que el tripartit, sense voler-lo desmerèixer. Això ho he fet amb les desprivatitzacions més grans en trenta anys. Hem atacat uns contractes que es van iniciar amb el tripartit i que van culminar el govern de Mas. Hi ha una responsabilitat compartida entre l’últim govern Montilla i els governs de Mas, en els contractes amb Quironsalud.
Per què dic l’accent més d’esquerres? Per les desprivatitzacions (el fet més eloqüent). Però després també, pel fet de repensar el finançament de l’atenció primària i pagar-lo en funció del nivell de renda. Tècnicament en dèiem l’Índex Social Compost. Això vol dir finançar l’atenció primària proporcionalment a les necessitats de salut de la gent. No a la població. El que vam fer era mirar els problemes de salut, que són més grans on hi ha més privació, per posar-hi més recursos. Per tant era un sistema que redistribuïa els recursos sanitaris cap a les zones més desafavorides. Això és un canvi estructural molt gran. Vaig trobar molt de consens en aquesta reforma. Un consens que anava des de Junts pel Sí, als Comuns i la CUP. Després hem canviat el model d’atenció a la població transsexual. Un col•lectiu que es mereixia una mirada despatologitzada. Vam estendre la reproducció assistida a les dones lesbianes. Hem fet un pla contra la precarietat dels treballadors públics. He protagonitzat un mandat on s’han fet reformes pensant en la qualitat i la justícia social. Agreixo molt el suport que vaig tenir del govern per dur a terme aquestes reformes, en aquest sentit no vaig tenir cap resistència per part del President Puigdemont ni per part del Vicepresident Junqueras. Així, el conseller de salut més d’esquerres de la democràcia formava part d’un govern de coalició entre el PDECAT i ERC. Sí, una paradoxa de la vida.
Les polítiques de salut més d’esquerres que s’han fet mai des de l’inici de la democràcia les vaig fer jo
El juliol del 2017 es canvia el govern. Quines mancances es volien solucionar amb aquests canvis?
Tal com es va explicar, aquella crisi volia garantir una gran determinació per part de tots els membres del govern en tirar endavant tot l’octubre. Amb tot el dret del món hi va haver consellers que van decidir fer un pas al costat. Nosaltres a la tardor entràvem en una dinàmica de confrontació amb l’Estat Espanyol.
Ets d’un partit netament independentista. Lògicament ets independentista.
Jo sóc d’aquesta mena de gent que ve d’una opció federalista, però quan hem vist que era impossible, hem entès que l’únic camí possible és la República.
En aquest sentit, la principal estructura d’estat és el monopoli de la violència. Com es pensava organitzar la violència a Catalunya?
Aquí hi ha el quid de la qüestió. Jo crec que ho havíem d’haver dit més vegades, i crec que ho vam dir molt clar, però potser no gaire alt. També la gent haguera tingut ganes de sentir el que diré. La independència de Catalunya ni ens la donarien els Mossos d’Esquadra ni la comunitat internacional. Dues cartes que una part de la gent volia entendre com les cartes claus per aconseguir el nostre objectiu, es van acabar interpretant com cartes màgiques, sota la consigna: controlarem el territori. Mai ha anat d’això. No seria ni intel•ligent ni responsable pretendre que la policia autonòmica agafés el control del territori en confrontació amb les forces de l’ordre estatals. Entre altres coses perquè això segur que no ens hagués permès controlar el territori. La via de fer efectiu el mandat del 27-O, no pot ser aquesta. De la mateixa manera que el reconeixement de la República catalana vindrà quan sigui una realitat irreversible, quan la comunitat internacional constati que no hi ha marxa enrere, llavors la comunitat ens reconeixerà. No seran ells, però, els que faran efectiva la independència.
L’esquema és: hi ha un mandat que és el de l’1-O al qual ens devem i hem de ser fidels, que no s’ha pogut materialitzar. No hem de pretendre que la comunitat internacional faci efectiu el mandat. És al revés, quan es materialitzi, la comunitat internacional ens reconeixerà.
Teníem totes les estructures d’estat a punt, però corresponen a un paradigma d’una independència negociada. La gent pot dir, el govern no havia preparat l’endemà de la declaració? En la lògica d’una independència negocia, tot estava preparat. Ho vam preparar més que ningú mai a la història. En la lògica d’una independència no negociada potser no s’havia preparat una mobilització ciutadana sostinguda no violenta. Una mobilització sostinguda en el temps capaç de forçar l’Estat espanyol a una negociació. Entenc que la nostra aposta per la unilateralitat, està pensada sempre des de la visió pacífica i democràtica. Llavors hem de ser capaços d’avançar encara que l’Estat no vulgui negociar. Això no farà que ens quedem quiets i això és la gran decisió política dels últims anys. Entenem que podem demostrar que hi ha una majoria democràtica a Catalunya. Això ens dóna dret a avançar encara que l’estat es negui a tot. Aquesta determinació a seguir avançant ha d’anar vinculada a l’esperit democràtic i pacífic de la mobilització. A partir d’aquí la pregunta no és com obtenim el monopoli de la violència. El monopoli de la violència l’obtindrem l’endemà que l’Estat espanyol entengui que ha de negociar.
Hem de pensar en quin tipus de mobilització acabarà forçant l’estat a seure en una taula i quina mena de reacció internacional acabarà portant l’estat a negociar. Hem d’estudiar l’octubre del 2017 i entendre què va faltar. Jo entenc que el plantejament no és dolent, el que passat és que és insuficient. No va ser una estratègia dolenta. Però necessitem més quantitat dels ingredients que vam fer servir. Necessitem una millor mobilització sostinguda en el temps, treballar sobre el 3-O. El dia 1-O els vam enfadar. El dia 3 els vam espantar, i els vam posar contra les cordes. L’altra cosa que necessitem és una reacció internacional diferent. Què necessitem pels anys vinents? Empoderar més la societat civil per fer-la capaç d’anar més lluny del que vam anar el dia 3. Necessitem treballar la comunitat internacional i l’opinió pública per tal que el suport ciutadà sigui suficient perquè quan es doni una nova circumstància similar a la d’octubre del 2017, no facin el que van fer llavors. Hem de treballar en una anàlisi del que ens va faltar a l’octubre per culminar-l’ho. No tant pensar que va anar tot malament i que necessitem una estratègia diferent.
Nosaltres van suspendre la declaració el dia 10-O amb l’esperança que podíem fer seure a Espanya en una taula a negociar amb una mediació internacional. No és l’únic camí possible, però segueix sent un escenari interessant. Podem tenir un grau de suport internacional treballant sempre a través del ciutadà i no dels governs que aconsegueixi acorralar l’estat i asseure’l a negociar? La pregunta d’on ve la meva resposta llavors queda fora, perquè no es tracta de com li arrenco el monopoli de la violència a l’estat unilateralment, sinó de com obligo a fer que me’l cedeixi. Per mi la clau està aquí. Què la democràcia els obligui a fer-ho, no pensar com els hi arrancarem. Això en definitiva què vol dir? Cossos de seguretat enfrontats entre ells? És un camí destinat al desastre, per les meves conviccions pacifistes no el voldria. A Escòcia no es van fer aquesta pregunta. Escòcia va tancar un acord per fer un referèndum. Sabien que si sortia el sí, el monopoli de la violència s’hagués transferit en una negociació.
El monopoli de la violència avui a Catalunya està sota el control polític i administratiu de l’Estat espanyol i l’última paraula la té el ministeri de l’Interior. El que hem de fer és que un procés democràtic obligui al govern espanyol a transferir-lo al govern català.
Has parlat de l’organització popular i l’empoderament del ciutadà. Durant els fets d’octubre hi va haver una gran mobilització dels autoanomenats Comitès de Defensa de la República. Això ho volia lligar amb la dicotomia entre el carrer i la institució. El 27-O s’arriba a la situació d’un parlament envoltat per una massa independentista amb la voluntat de constituir-se com a República i un Parlament que aprova una República de facto, però no va més enllà. Es va al•legar l’amenaça d’una intervenció armada per part de l’Estat. Aquest va ser el motiu de la no constitució de la República? O hi va haver altres motius?
Aquí hi ha un dèficit de relat. Que no es pogués fer millor no vol dir que es fes bé. Per mi la resposta és molt clara. Es podia aguantar la declaració d’independència des de l’interior de Catalunya? No. La correlació de forces era desfavorable. L’exili era la manera de mantenir viva la declaració. De mantenir viu el significat i l’objectiu polític de la declaració. Sempre he dit que vam ser incapaços d’explicar aquest fet: si volem aguantar la declaració, hem de fer veure a la gent que des de l’interior no es pot. Llavors només hi ha una manera d’aguantar la declaració, que és des de fora. El Consell de la República és un instrument que té un objectiu; que un mandat existent es faci efectiu. Existeix el mandat de l’1-O i per això vam fer la declaració. Ara, aquest mandat no s’ha fet efectiu. Aquí hi ha la feina dels anys vinents (i espero que no siguin gaires). L’hem de materialitzar. No podem imaginar Catalunya com un de facto state, que n’hi ha alguns al món. Crec que en el nostre cas, la materialització del mandat passa pel reconeixement. Per això una de les principals missions del Consell de la República sigui la internacionalització. Seguim l’esquema triangular de: mandat existent; mandat reconegut, mandat efectiu.
La correlació de forces a l’interior era desfavorable. Ocupar els carrers tenia dues derives possibles, amb els precedents del tres d’octubre. Quan va sortir el Rei vestit de civil però amb un discurs de militar, com el cap de les forces armades que és, venia a dir que si calia actuar amb l’article 116, el farien servir. Asseverava que de moment es quedaven amb l’article 155 però que si calia, passaven a l’article 116 (fer servir les forces armades). Si l’estat ja havia pagat el preu de la reputació internacional el dia 1 traient la policia al carrer, jo crec que era factible pensar que estaven disposats a seguir fent servir la força per reprimir. En una situació d’ocupació de l’espai públic per part de la massa independentista, hi havia dos riscos: que davant de la repressió de les forces armades o de l’ordre espanyoles la gent marxés (amb tot el dret) i les institucions quedessin exposades a la repressió. El segon, que la gent resistís de manera pacífica, no aguantés i es pogués entrar en una deriva de conflicte. Quan et donen una bufetada hi ha tres opcions; et donen una bufetada i t’hi tornes (dolenta). M’espanto i me’n vaig a casa (legítim i comprensible, però políticament no és una bona idea). La tercera opció és resistir: me’n donen una i em quedo, en rebo una altra i no em moc. Això és el paradigma de la resistència civil no violenta. Per fer això has de preparar el país.
Deixem fer aquesta crítica: vam preparar els catalans que estan per la República per aguantar setmanes al carrer de forma pacífica i aguantar de forma no violenta una eventual repressió al màxim nivell? No, i en no tenir la gent preparada, aquesta carta que seria la bona, doncs no la tens. Només pots tenir aquesta carta si la treballes. S’ha de preparar a la gent.
Joan Puig: potser la gent se sentia preparada.
El que crec és que hi han d’haver tres condicions: La primera és la condició moral (jo estic disposat, faré el que sigui, etc.) l’altre és la condició material, que s’ha de preparar. La gent ha de pagar la hipoteca i l’escola. Això no es pot improvisar. Si la gent ha d’arriscar les seves condicions materials de vida, has de tenir alguna garantia. L’última és l’entrenament tècnic. Jo aguantaré! Clar, però vindran i et fotran un cop de porra i t’has de quedar quiet. L’1-O ja es va fer una demostració de no-violència, però en última instància van entrar a les aules i es van endur les urnes. Si has de protegir les institucions, no es pot acabar en un final com el que s’emportin les urnes, ja que vol dir que s’emporten les institucions a la presó. No és gens fàcil tenir les condicions materials, morals i tècniques necessàries perquè una mobilització d’aquesta mena et porti a l’objectiu que tens: guanyar el pols. No es tracta de mobilitzar-nos per mostrar que estem compromesos, sinó per guanyar. Ens hi hem posat per ser lliures, no per ser màrtirs. Només serem lliures si guanyem. Jo defenso aquesta causa, ja que és bona fins i tot pels que no la volen, per això la defenso amb tanta convicció. Els que no la volen ho descobriran amb els fets.
La independència de Catalunya ni ens la donarien els Mossos d’Esquadra ni la comunitat internacional
El cap de setmana després de la declaració va ser confús. Quina mena de decisions ens van prendre aquells dies?
El divendres a la tarda es va decidir que marxéssim per tenir la possibilitat de prendre decisions definitives amb seguretat. La idea era marxar al sud de França per discutir i decidir sense riscos. Davant de la deriva repressiva de l’estat no hi havia cap seguretat en relació a res. No hi havia cap querella presentada, però imagina’t que per delicte flagrant haguessin volgut detenir a tot el govern per sorpresa. Volíem evitar una explosió de ràbia si el govern era humiliat als ulls de la massa. No ens volíem preservar a nosaltres sinó el que representa el govern per la ciutadania i protegir la dignitat de les institucions. S’ha de llegir en aquests termes, no només en els personals. Havíem de vigilar que l’Estat no humilies a dos milions de persones a través de nosaltres. Aquesta va ser la primera decisió de divendres i dissabte. Diumenge va ser un dia en què es van prendre dues decisions. Una era que vist que tant l’exili com quedar-se eren opcions políticament legitimes i a partir d’aquí es podia deixar, la decisió, com una decisió personal. Vam intentar constatar la seva legitimitat i utilitat, crec que els mesos han demostrat que va ser una decisió encertada. Així, la primera decisió va ser que les decisions eren personals i que les respectaríem. L’altre va ser quan els que encara estàvem a França vam anar dilluns a Bèlgica i vam entendre que hi havia una segona decisió assumida col•lectivament, que era la que ens exiliàvem junts. Érem 8 consellers i vam passar el dilluns amb la convicció que la resta de consellers estaven anant cap a Brussel•les, la nostra sorpresa va ser quan vam descobrir que els altres no hi eren. El dilluns a la nit se’ns va comunicar que hi havia gent que havia decidit de quedar-se. A partir d’aquí el dimarts al matí ens vam explicar tots amb tot el respecte i tota la companyonia, el que volia fer cadascú i el motiu. Després hi ha tres persones que tornen a Barcelona, per anar-hi pocs dies i tornar de nou. El viatge de na Dolors Bassas, en Quim Forn i en Lluís Puig, va ser fet sota la convicció que serien cridats a declarar dilluns. Va ser quan estaven anant cap a Barcelona que van saber que declaraven al cap de dos dies, i no de cinc. En Lluís Puig va tenir l’empenta d’agafar i tornar immediatament cap a Brussel•les. Va volar el dimarts a la tarda a Barcelona i el dimarts a la matinada ja estava de tornada. En algun moment semblava que hi hauria un exili de tot el govern. Però hi va haver companys que van preferir quedar-se a Barcelona, amb tot el dret del món.
Pel que fa a la situació política del país, quines decisions es van prendre?
Immediatament es va començar a discutir amb els partits com s’enfrontarien les eleccions, que es van convocar el mateix 27 d’octubre. He de dir que els partits a Catalunya es van posar a discutir aquest tema, sobretot la qüestió de la llista conjunta, i si la CUP també hi entrava, etc. Aquí hi va haver un bloc de decisions que van tenir l’epicentre a Barcelona. Evidentment s’hi tenia participació des de Brussel•les. Les decisions que es van prendre des de Brussel•les van ser les de definir l’estratègia jurídica. Nosaltres amb això vam tenir la consciència molt clara. La internacionalització de la causa té diferents pantalles jurídiques i només les pots passar si les guanyes. La internacionalització requeria sí o sí que nosaltres guanyéssim judicialment a fora, ja que això debilitava l’estratègia espanyola. Què és la de judicialitzar un procés per no haver de negociar. Per desemmascarar el blanqueig de la repressió el primer que havíem de fer era guanyar els judicis a fora. Així demostrem que la persecució legal és repressiva. Per això sempre dic que les nostres victòries judicials a Bèlgica i Alemanya són victòries polítiques, victòries de tots. Quan es judicialitza un procés polític, una victòria judicial esdevé política, ja que allà el que es dirimeix és un conflicte polític.
El dia 1 de novembre ja estava reunit amb els advocats belgues coordinant-nos amb els advocats d’Espanya i el Gonzalo Boye, amb Andreu Van den Eynde, amb en Jaume Alonso-Cuevillas, etc. Ens vam posar a treballar de seguida amb els advocats, ja que era una carpeta política. Nosaltres volem anar al fons de la qüestió i guanyar per aquí, no per la forma.
El fet irrenunciable és el d’anul·lar la causa a Espanya. Estem parlant d’acostament de presos? Estem parlant que els treguin la presó condicional mentre no vagin a judici? O estem parlant que després del judici vingui un indult? Perdoni, no. Hem de parlar d’anul•lar la causa, perquè el dia que els alemanys diguin que no hi ha delicte i el dia que els belgues diguin que tampoc hi és, hem d’anar a Espanya i dir que anul•lin la causa. Està clar que la causa és un frau de llei. Ho van dir els penalistes que van fer el manifest, i allà diuen que és un fraude de la legalidad penal. Les incriminacions són un frau. Per això s’han d’anul·lar.
El PSOE va permetre que el nacionalisme d’arrel franquista pervisqués
Et vas presentar a les eleccions del 21-D. Així s’entén que et pots presentar i ser escollit en unes eleccions a Espanya, alhora que vas ser cessat pel 155 com a conseller.
No he estat publicat pel govern espanyol com a conseller. Però he estat nomenat conseller. El President Torra va firmar el nomenament.
Quina és la teva funció ara?
La idea amb la Consellera Alba Vergés és la d’actuar junts. Ella ja m’havia donat suport quan era presidenta de la Comissió de Salut de Junts pel Sí. És coneixedora de les nostres polítiques, alhora que va estar molt implicada en l’estratègia del departament. Evidentment hi ha una bona part del meu equip que continua i la voluntat és la de seguir treballant junts. En l’àmbit de la salut, clar. També tinc una altra tasca en aquest moment, què és aixecar el Consell per la República amb els altres consellers exiliats i el President Puigdemont. És la nostra missió més important en els mesos vinents. Això no impedeix que en Lluís Puig i la Laura Borràs estiguin coordinats per liderar les polítiques culturals del nostre país i que jo i la consellera Vergés seguim coordinats perquè pugui coliderar les polítiques sanitàries. Però ella ha de poder actuar amb llibertat i tranquil·litat sobre el territori. Sempre dic que la nostra ombra ha de ser una ombra protectora, no incomoda. D’altra banda el president Torra s’ha compromès a què hi hagi les condicions per fer efectiu el nostre nomenament. La restitució dels consellers segueix sent un objectiu vital del govern de Torra, com diu ell mateix. Per això s’està treballant en la reforma de la llei de presidència i del govern. Per fer que el govern espanyol no pugui impedir la restitució dels consellers.
És interessant parlar del Consell de la República, enllaçant-ho amb les declaracions de na Clara Ponsatí.
No són declaracions. I jo la vull exculpar. Ella no era conscient de la gravació ni va donar autorització perquè ningú difongués el que estava dient en una reunió interna. Va fer servir una metàfora des de la garantia i el compromís que les seves paraules no arribessin als mitjans de comunicació. Així, no és una expressió que es pugui interpretar correctament en el moment que es publica. Hi ha expressions que només es poden interpretar en el context on són dites. I per tant se li ha fet dir a na Clara una frase que no ha dit.
El Consell per la República ha d’internacionalitzar la lluita i poder reorganitzar i pensar com fer efectiva la República…
Ha de liderar el procés constituent, i ha de treballar per posar les condicions tècniques, morals i materials per tenir mobilitzacions que ens permetin arribar a l’objectiu de fer efectiu el mandat.
Però aquesta mena de declaracions no entren en contradicció amb el de generar les condicions morals òptimes?
Exactament, té l’efecte que dius. Entès en el seu context… No està tan lluny del que dèiem abans. Hi havia doncs un grau suficient de les tres condicions? No, és evident, si no, no estaríem on estem. Potser és una manera provocativa de dir el mateix. Necessitàvem unes mobilitzacions per les quals no estàvem a punt. Estàvem en un combat polític molt difícil i necessitàvem una mena de mobilitzacions per aconseguir l’objectiu pel qual no estàvem a punt. Traducció: estàvem jugant a pòquer i anàvem de bola. En fi, traduït s’entén bé i ningú s’escandalitza. Amb la metàfora sembla que fóssim uns irresponsables, uns frívols i uns tramposos.
En aquest sentit no sé si has llegit el llibre de la La confabulació dels irresponsables de Jordi Amat.
Tinc altres prioritats, però l’irresponsable d’aquesta història és el PSOE. Una esquerra que sempre ha faltat a les seves obligacions, quan la història l’ha convocat. La primera obligació del PSOE, democratitzar l’estat espanyol. El que van fer a Itàlia i Alemanya després de la Segona Guerra Mundial. O et penses que no eren nazis i feixistes els alemanys i italians? La meitat o més. Llavors van fer una democràcia; va ser per art de màgia? No, van ser les forces democràtiques que representaven la meitat del país i van democratitzar l’estat alemany i italià, qui ho va fer possible. A Espanya no. El PSOE va permetre que el nacionalisme d’arrel franquista pervisqués. Ni va fer reforma cultural ni política. El PSOE simplement va modernitzar l’economia espanyola i per això Europa ens va acceptar. El sistema mediàtic espanyol és hereu del franquista. La cúpula judicial espanyola, també.
Franquisme en quin sentit?
El franquisme simplement vol dir que la unitat nacional està per sobre dels drets civils. I avui en dia s’està demostrant que l’estat s’està comportant com un estat franquista. La unitat d’Espanya està per sobre dels drets civils. Això és trencar amb l’estat de dret. El PSOE és molt irresponsable quan Felipe González no democratitza l’estat espanyol, potser els únics que van fer la feina van ser Narcís Serra en l’àmbit de l’exèrcit i Ernest Lluch en la sanitat. Quan arriba l’Estatut el PSOE també dimiteix i es queda mirant el que fa el PP. El 2010 el PSOE tenia marge d’actuació i haguera pogut impedir el cop d’estat del Tribunal Constitucional. Estem on estem, ja que s’ha demostrat que ells mai hi són. La confabulació dels irresponsables, efectivament. És una irresponsabilitat que a l’hora de tenir missions complicades dimiteixis o te’n desentenguis, i actuïs com un partit acomplexat davant del franquisme espanyol.
Si mires la història de la dreta espanyola des del segle XIX fins ara, veus que és una dreta que sempre ha volgut apropiar-se de l’estat, l’han volgut posar a disposició de les elits i els seus interessos. S’ha dedicat a combatre la democràcia de forma compulsiva. És una dreta insurreccional: al segle XIX amb els alçaments i al XX amb les dictadures. Una vegada dins la UE la dreta no podia seguir donant cops d’estat, a la manera de sempre. Ara han trobat una manera molt astuta i és fer-los a través del Tribunal Constitucional. Si qui passa per davant de la constitució és el mateix Tribunal Constitucional, com ho demostres? En Javier Pérez Royo fa una broma divertida. Diu que si fem una llista de les privatitzacions del PP d’Aznar, sempre ens deixem les més importants. Pensem en Iberia, Telefònica o Endesa, però no en el Tribunal Constitucional (riu). És apropiació indeguda. És un drama d’una magnitud absoluta, quan el Constitucional se salta la constitució i el Tribunal Suprem el codi penal.
Aquesta entrevista és en col·laboració amb Revista Mirall
