L’economista i catedràtic català, Santiago Niño Becerra, és una de les veus més autoritzades a l’hora de parlar sobre macroeconomia, crisis econòmiques i prediccions financeres de futur. Va ser dels primers a avisar de la forta crisi que es produiria el 2010. Autor de diferents llibres, ha exercit diversos càrrecs en empreses de l’àmbit siderúrgic i des de l’any 1994 és catedràtic d’Estructura Econòmica a la Universitat Ramon Llull de Barcelona. El seu telèfon torna a treure fum a causa de la crisi econòmica, que ara tot just comença, a causa del coronavirus. Ell, però, ens explica en aquesta interessant entrevista per La República que, de fet, la pandèmia ha accelerat la crisi del 2008, crisi que ell va preveure que acabaria justament el 2020. Hem parlat de Catalunya, ens dóna resposta al que hagués passat si hagués estat un Estat independent i, també ens prediu com poden ser els mesos que ara li esperen al que ell anomena “l’invent” de la classe mitjana.
La crisi econòmica que ara comença serà pitjor que la que va començar el 2007/8?
Cal aclarir una cosa abans: el 2007 comença una crisi sistèmica per esgotament del model anterior i que es manifesta el 2008 amb la fallida del Lehman Brothers que, en esclatar, arriba dramàticament a la gent el 2010 i provoca el període d’austeritat. Es comença donar la volta a la crisi a partir del 2012 quan el Banc Central Europeu comença a repartir el que jo en dic “anfetes”, que són injeccions salvatges de diners, però aquests efectes s’esgoten a la tardor del 2018 quan es posa de manifest l’alentiment de l’economia, amb les prediccions del FMI i de l’OCDE.
Llavors el virus el que ha fet és empitjorar la crisi que encara patíem?
El que ha fet el virus ha estat empitjorar brutalment un alentiment econòmic de la crisi, que ja teníem des de l’octubre del 2018 i del que n’estàvem en una la tercera fase de la crisi. La pandèmia, però, serà a la vegada un accelerador de les mesures que s’haguessin acabat posant igualment.
Llavors amb què podem comprar les conseqüències d’aquest virus?
S’ha comparat amb moltes coses… amb la caiguda del 2008/09, amb el Crac del 29… però les conseqüències d’aquest virus no s’hi assemblen en res perquè en cap crisi anterior o desacceleració anterior ha arribat a passar que s’hagi tancat tot. Mai cap govern no havia decretat un tancament total com ara. Per trobar una cosa semblant hem d’anar a les crisis agràries del segle XVII i XVIII.
I a les Guerres Mundials?
No, no, i ara! Al revés, durant les grans guerres es produïa moltíssim! En aquest cas es produeixen armes però el PIB dels Estats Units, per exemple, va créixer moltíssim durant la II GM. El que ens ha passat ara és com si haguessin arribat els extraterrestres a parar-ho tot s’hagués produït una aturada generalitzada.
És doncs una cosa mai vista fins ara?
Sí. I ha tingut un efecte perjudicial perquè ha aturat tota l’economia per una qüestió sanitària. Es produeix la trista casualitat que allò que és bo pel sistema sanitari (aturar-ho tot per a reforçar-lo) és dolent per l’economia….
A veure si ho entenc bé: el virus ha accelerat encara més la crisi sistèmica de la qual no n’havíem sortit del tot i, per tant, vivim uns moments històrics d’un canvi de model econòmic i la pandèmia ens ajudarà a transitar de l’antic a un de nou?
Les crisis sistèmiques es produeixen per un esgotament del model. Per exemple la crisi del 1929 amb la gran depressió va significar la fi d’un model que havia començat el 1875. O sigui, la resposta a la pregunta és un sí.
El capitalisme ferotge amb una intervenció estatal mínima… no?
Sí, el model d’acumulació de capital. Allò es va esgotar, va arribar la gran depressió i després es va posar en marxa un model que ha estat el nostre i que va començar després de la segona guerra mundial. I com tots els models aquest també s’ha esgotat i ara anem cap a un nou model.
Això em connecta amb allò que va dir l’expresident de França, Nicolas Sarkozy que s’havia de reformular el capitalisme… què n’ha quedat, no s’ha fet res!
Sí, s’està reformulant! Anem cap a un nou model. Jo l’intento explicar detalladament al meu darrer llibre publicat a l’octubre de l’any passat “El crash: Tercera fase”. Resumidament, anem cap a un ús massiu de la tecnologia, una importància creixent del capital i una importància decreixent del factor treball, amb un declivi dels Estats i una importància a l’alça de les grans corporacions… Ep! Tot això arribava igual, però el virus ho ha accelerat!
I quan superem els efectes del virus què?
Quan es trobi una vacuna, se superarà la pandèmia, certament, i així continuarà l’evolució cap al nou model que es culminarà cap al 2023 i 2024, crec jo. Però pal·liar els efectes del virus tindrà un impacte molt fort pel deute públic, que s’incrementarà notablement a fi del gran augment de despesa pública que haurà d’abordar per fer front als efectes de virus.
Quina serà la recepta per sortir-ne? Què hauria de fer el govern català si és que pot fer alguna cosa…? O l’espanyol? O la UE?
No hi ha receptes. La fórmula clàssica és incrementar la despesa pública, injectant-hi diners. Però això té conseqüències com l’increment bestial del deute públic i això ho estarem pagant cada any, en forma d’interessos, durant dècades, i per intentar amortitzar el deute, si és que es pot.
I perquè no fer com el Regne Unit, que ha agafat la impremta i ha començat a posar més diners al mercat?
Sí, el Regne Unit en lloc d’injectar diners a través del deute públic ha fet, directament que el Banc d’Anglaterra imprimís per donar-los al Govern. Però això tampoc no és un invent nou! A l’Edat Mitjana ja es feia!
I perquè el BCE no fa el mateix i comença a imprimir euros?
Ho farà, però amb un suport en forma de deute. Ara el BCE li dirà a Espanya que li pot presentar un fort deute públic i altres estats de la Unió en compraran per així donar-li diners. El BCE no fa com el Regne Unit perquè no és ortodox i perquè, ara, al Regne Unit estan sols i tenen una moneda i una política fiscal pròpies. A la zona euro hi ha 18 models, 18 polítiques fiscals… Si fos un sistema unificat seria més fàcil, però no és així.
Això que Europa són 18 i cada un fa una mica el que vol… Espanya vol tornar a promocionar el totxo i el “sol i platja” per sortir d’aquesta crisi… Això és caure en el mateix error?
A veure, Espanya comença una nova onada de totxo l’any 2016 (no tan bèstia com el 2002). Però clar… per basar un creixement en el totxo, la capacitat de l’endeutament privat ha de ser elevada i ara, a Espanya, no ho és. El 2002 sí, Espanya era un lloc per fer negoci, van venir molts diners de fora, l’atur era baix i no hi havia tant deute públic, fins i tot, la precarietat laboral era menys que ara.
Per tant és una estratègia condemnada al fracàs…
Continuar amb aquesta segona onada de totxo no és possible. El 2016 s’inicia gràcies a la injecció de diners de la Unió Europea. Jo crec que el recorregut del totxo ja s’ha acabat, estan cremades totes les fases excepte que vingui una gran corporació i compri mitja ciutat.
I amb el panorama que ens ve… El FMI pronostica una caiguda del PIB a Espanya entre un 8 u 9% i un atur al voltant del 21% i el deute públic s’elevarà fins al 113% del PIB i el dèficit fins al 9,5% el 2020…
Ep! Aquestes previsions del FMI, que són terribles, torno a repetir que s’enquadren dins d’unes altres previsions que ja vénen de la tardor del 2018 i que ja preveien un empitjorament de l’economia. Hi ha qui sosté que l’economia anava rodada i vent en popa i, de cop i volta, ha arribat el virus. No, el FMI ja avisava de la desacceleració des de fa quasi 2 anys. I en aquesta línia descendent… patapam: el virus!
Quines economies podran subsistir després de la pandèmia?
Espanya ho té tot en contra per afrontar la crisi. Tenen una clara avantatge els paises petits. Penso en Àustria, Dinamarca, Països Baixos, molt orientats al valor afegit, amb elevada productivitat, amb una població reduïda… Espanya és tot al revés: és un país gran, amb molta població, un estructura de PIB basada en baix valor afegit, com els serveis, amb un turisme que representa el 15% del PIB, el comerç el 12%… Tot en contra…
Així doncs… una Catalunya independent podria fer un millor front a l’actual situació?
Clarament sí, o bé comptant amb una autonomia fiscal i financera, és a dir una autonomia real, perquè comptar-hi hagués donat uns marges que actualment Catalunya no té. Per exemple: el període de centralització de la compra de material sanitari va ser un fracàs i això no hagués passat. El Govern hauria pres una sèrie de mesures, que no ha pogut perdre, com les del confinament. Una Catalunya independent, o amb una molt elevada autonomia, s’hauria pogut defensar molt millor del coronavirus i prendre una sèrie de mesures que ara no ha pogut.
I amb el dèficit fiscal que pateix Catalunya, com podrà subsistir i ressorgir a la crisi, tenint en compte que Espanya necessitarà més que mai diners per a ells?
El tema del dèficit fiscal interregional té unes conseqüències que és una infrafinanciació de Catalunya i això és un fet. Aquesta situació que vindrà ara no ho afavorirà, sense dubte. De tota manera, en aquest nou model cap al qual anem, les zones com Catalunya tindran uns avantatges que ara mateix no tenen. Tindrem possibilitats més elevades que no ara, com altres zones europees com el Nord d’Itàlia, els 4 lands alemanys més forts com Baviera, la regió de Flandes…
Pot ser que la crisi econòmica que ara ens ve torni a crear una nova onada d’independentisme a Catalunya?
Probablement sí. Si més no ‘provocar-la’ serà fàcil. Pensa que l’escenari que quedarà després de la pandèmia i quan el virus sigui erradicat, serà desolador: deute públic espanyol del 115% amb un dèficit del 10% i un atur de 22%… A Catalunya molta gent arribarà a la conclusió que si tingués més autonomia fiscal i financera les coses serien d’una altra manera. Això és de calaix!
A nivell micro, les famílies i petites empreses han de patir pels mesos que venen?
En totes les situacions dolentes hi ha gent que guanya i gent que hi perd. A les plataformes digitals i a les grans corporacions els ha beneficiat…
Com Amazon?
No només! Google, Volkswagen, Microsoft, Apple… per què? Són empreses que tenen un coixí financer molt potent, poden aguantar perfectament, poden reorganitzar-se, redefinir la seva estructura, a fer plans de futur… però les botigues de barri o els PIMEs… ja em diràs!
Grans grups d’inversors han aprofitat la crisi per fer-se més rics? Era moment de comprar a borsa?
Ja no estem el 1965! Ara les borses indiquen molt poc, belluguen pocs diners i jo, sincerament, no suggeriria a cap petit estalviador que es fiqui a la borsa.
Creus en les teories conspiratives? Que les guerres econòmiques ara es fan creant virus?
Mira! Jo aquesta pregunta l’he fet a un conegut meu bioquímic que fa molt de temps que treballa als Estats units. Li vaig preguntar si un virus així es pot fabricar i em va dir que sí. Però em va dir que el que no es pot programar són els seus efectes.
És a dir, es pot fer la bomba però no se sap si faria una ona expansiva petita o molt gran?
Sí, exactament. Jo no crec que això ho hagi fet una ment perversa i l’hagi estès pel món. Sincerament, no ho crec.
Per acabar, ets un reconegut economista que parles clar i amb un fort realisme. Però… es pot donar algun missatge d’esperança a la classe mitjana-baixa pels mesos que venen?
Per començar, la classe mitjana és un invent que es produeix després de la segona guerra mundial que fins llavors no havia existit. Es fa per crear una classe que consumeixi, estalviï, treballi, pagui impostos i es reprodueixi i que estigui a mig camí entre la classe baixa i la classe alta que juga a una altra lliga. A la vegada, serveix per a comprar la pau social: si l’individu es porta bé, treballa, consumeix i estalvia, tindrà una caseta, un cotxe i “oblidis de teories revolucionàries” que ara no toca i tindrà un model de protecció social: pensions, subsidi d’atur, sanitat i escola pública… la classe mitjana durant uns anys va funcionar molt bé però ara és imparable la seva reducció perquè ha deixat de ser necessària.
Que fort… així que amb el nou model serem tots pobres?
De la classe mitjana tal i com la coneixem ara, en quedarà una classe mitjana alta, formada per professionals de molt alt nivell, i la resta, una gran massa de gent, parcialment necessària, es quedarà a mig camí entre la contractació temporal, temps parcial, renda bàsica i amb unes capacitats adquisitives bastant reduïdes. També ho explico al llibre que t’he comentat.
Vaja… jo que et demanava un missatge una mica esperançador… no pot ser, veig!
Però això no és una història meva, eh! Hi ha un sociòleg que es diu Richard Sennett que porta des dels anys 80 estudiant la classe mitjana i en diferents llibres ja explica que està en retrocés. Cap aquí ens porta el nou model i el coronavirus simplement ho ha accelerat tot.
