Operació urnes és la crònica periodística de l’operatiu clandestí que va permetre que l’1 d’octubre del 2017 a Catalunya hi hagués urnes als col·legis electorals i es pogués celebrar el referèndum d’autodeterminació.
De l’1-O han passat poc més de tres mesos, però ha succeït moltes coses. La política catalana es mou a un ritme trepidant…
Sí… Vam escriure el llibre mentre el Parlament votava la independència i decretaven presó per al Govern. Ha succeït tot molt ràpid.
El vostre llibre, Operació urnes, és també un relat del moment que vivim…
El llibre intenta respondre la pregunta que tothom es feia aquell dia 1 al matí: on eren les urnes? Hem reconstruït la història: qui les compra, on s’amaguen, qui les tenia… Ho hem fet parlant amb una cinquantena de persones que ens han explicat la seva història. Cadascuna és una petita baula d’un engranatge que funcionava perfectament. El llibre no és sobre política, perquè no hi surten polítics, però sí que explica com s’arriba a celebrar un dels esdeveniments polítics més importants de la història de Catalunya. És un llibre sobre la gent i l’autoorganització popular.
Podem considerar que l’1-O forma part de la història o encara és un capítol de l’actualitat?
L’1-O suposarà un abans i un després en la història política de Catalunya. Primer, perquè els seus resultats van impulsar el Govern i el Parlament a declarar la independència, motiu pel qual mig Govern va ser empresonat i l’altre mig va marxar a Brussel·les. I després perquè a nivell social ha canviat les relacions entre les bases independentistes dels partits i les entitats, que van organitzar-se per un objectiu comú com mai abans havien fet.
Perquè decidiu investiga la història oculta del referèndum de l’1-O?
Vam publicar un reportatge al diari ARA, on treballem, l’endemà del referèndum, en què explicavem com havien arribat les urnes als col·legis electorals. Es va posar en contacte amb nosaltres el Lluís, que és la persona que compra les urnes, per puntualitzar alguns temes del reportatge i per saber d’on havíem tret la informació.
Aconseguiu arribar a contactar amb una cinquantena de persones que participen en l’operatiu del referèndum. La implicació de la societat, a banda de la política, va ser fonamental?
Del tot. És obvi que qui impulsa el referèndum és el Govern i el Parlament, amb l’aprovació de la llei del referèndum, però l’execució es deixa en mans de la gent. I no només els últims dies, sinó moltes setmanes abans de la votació.
I tothom va fer el seu paper, amb discreció i valentia….
Sí. Una de les claus de l’èxit és que la gent va ser molt discreta. L’objectiu de poder votar era tan important i els valia tant la pena que no van arriscar-se a explicar-ho abans. Hi ha gent que ens ha explicat la seva implicació a nosaltres però encara no ha dit res a la seva família.
Les urnes es van convertir en un símbol a ambdós costats: negades, perseguides, menystingudes… però van aparèixer. Són encara un símbol de tot aquest procés?
La gent encara s’emociona quan veu una urna, com que la majoria de la gent no les va veure fins el dia 1 tenen aquella màgia de les coses prohibides. Les urnes representen la voluntat de ser de l’independentisme que sempre ha apostat per la via democràtica per assolir la llibertat.
El vostre relat té una bona dosi de misteri i suspens, talment com un relat d’aventures…
La prohibició del referèndum fa que tot el procés s’hagi de fer des de la clandestinitat i això implica que totes les persones implicades hagin d’actuar amb les màximes precaucions sortejant les traves de l’Estat. El suspens neix de la persecució de l’Estat a impedir com fos la votació perquè dificulta els moviments dels implicats que han de vigilar cada pas que fan perquè si queia algú, els serveis secrets podien estirar el fil.
L’èxit d’aquell referèndum va ser també el fracàs dels serveis d’intel·ligència espanyols?
L’Estat destina 144 comissaris a la recerca d’urnes i envia deu mil agents a Catalunya per impedir el referèndum, però l’operatiu es dissenya amb tanta previsió i la discreció arriba a uns límits insospitats que fan que els serveis d’intel·ligència espanyols vagin molt perduts. Les forces de seguretat de l’Estat intercepten paperetes i targetes censals, però cap urna perquè sense urnes no hi havia referèndum i no es deixa res a la improvisació. És un fracàs en majúscules perquè tant el president espanyol, Mariano Rajoy, com la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría asseguraven que no hi hauria referèndum les setmanes prèvies.
Vau intentar contactar amb algun responsable de l’estat per aquest tema?
Volíem que el llibre donés testimoni d’aquest exèrcit d’invisibles que va fer possible el referèndum més que parlar de la classe política. L’1-O representa l’empoderament popular en la seva màxima expressió, l”èxit de autoorganització popular i de la mateixa manera que hem deixat el paper del Govern en un segon pla tampoc hem volgut centrar-nos en buscar l’opinió de l’executiu espanyol. Aquest llibre és un homenatge als que van arriscar-se des de l’anonimat perquè la gent pogués votar.
El periodisme d’investigació viu moments difícils, tot i que Catalunya sembla la punta de llança en aquest tema a l’estat. Com ho veieu?
El problema, i més en els darrers temps, és la falta de temps per poder treballar els temes amb profunditat. La investigació requereix dedicació i el dia a dia en una redacció dificulta aquest treball de camp. És un camp, però, que s’hauria de potenciar perquè és el que dona més prestigi als mitjans de comunicació.
