Nerea San Félix (Godella, 1992) és coneguda popularment com a Nerea Sanfe. Havent començat a la pantalla de Youtube, es va convertir en una de les veus cares més visibles de la televisió pública valenciana À Punt, treballant juntament amb Carlolina Ferre al programa À Punt Directe. Extrovertida i divertida, es caracteritza pel la seva frescor i desimboltura. També col·labora amb l’APM? de TV3, fent la secció de “Catalunya on falla!”: fent de reportera, tracta l’actualitat catalana amb un toc d’humor i una mirada valenciana. Parlem de televisió i xarxes socials, temes que l’apassionen com a comunicadora de raça.
Vas estudiar Comunicació Audiovisual, però la pantalla que et va fer popular és la de Youtube. Internet i l’autoproducció serà el primer pas lògic per a les properes fornades de comunicadors?
No és que siga la porta d’entrada, sinó que és el present. És amb el que hem de conviure i amb el que hauriem d’estar al 100%: ho hem d’entendre, saber de què va i estar dins. Vaig començar a Youtube, com podria haver començat en qualsevol altre lloc, per donar-me visibilitat. Abans havia treballat en teles locals xicotetes del País Valencià, currant en moltes coses, però jo crec que el Youtube va ser com dir “bé, un currículum hui en dia de paper no servix per a res” i Youtube va ser un poc el meu currículum.
Com és que vas triar començar aquesta via? Què volies explicar amb el teu canal?
Jo en aquell moment estava treballant en un centre comercial com a monitora de xiquets, treballava en televisions locals que no em pagaven un duro i aleshores vaig dir “vaig a fer alguna cosa per a mi, que em senta jo a gust i que m’ajude a millorar com a professional”. Jo el Youtube me’l prenia súper professional: m’ho gravava amb una càmera bona, feia un mini guió, després ho editava… M’ho vaig prendre com unes pràctiques més per a mi, per avançar en el món audiovisual i sobretot en el món de la comunicació, de parlar davant d’una càmera i d’anar trencant mà. Després es va convertir en una via on la gent va poder vore’m i on va poder saber qui era Nerea Sanfe.
Vas decidir fer-ho en valencià. En canvi molts altres influencers valencianoparlants decideixen fer-ho en castellà “per arribar a més gent”.
Òbviament saps que si fas el contingut en castellà pot arribar a més gent, però jo ho tenia clar. Jo sabia que volia treballar al País Valencià, sé quina és la meua llengua, a mi m’han parit en valencià… Quan vaig començar tampoc hi havia molta gent que fera contingut en la nostra llengua i aleshores va ser com “per què no?”. Per a mi és molt més fàcil. No és que no sàpiga parlar en castellà: sé parlar en castellà i sé comunicar en castellà, però a mi el valencià em naix de dins, m’ix del cor, pense en valencià. Aleshores, m’era més fàcil i, també, el meu objectiu en obrir el canal de Youtube era millorar jo com a professional i potser trobar una feina en el panorama audiovisual valencià. I, mira, ho vaig aconseguir.
Com valores les iniciatives de coordinació com Valentubers al País Valencià o Canal Malaia a Catalunya? Plataforma per la Llengua també ha impulsat la iniciativa Youtubers.cat
Jo ja fa temps que no faig Youtube, ho vaig deixar fa tres anys perquè no em donava la vida. La gent es pensa que fer Youtube és molt fàcil, gravar un vídeo i penjar-lo, i no. És molta feina i va arribar un moment que no em donava la vida per a més. Aleshores, estic un poc desconnectada de tot això. Sí que quan jo vaig començar hi havia Valentubers i plataformes que reunien i ajudaven a la gent que volia fer contingut en valencià/català i que tingueren més oportunitats. A mi em sembla bé tot el que siga impulsar els creadors de contingut i donar-los eixe alè, ho veig sempre positiu. Ara estic un poc desconnectada de tot això i no estic molt clavada en eixe món. Pense que és guai i per als xiquets i xiquetes que estan estudiant a l’institut és bo que sàpiguen que tenen una alternativa i que poden vore streamers i youtubers també en valencià.
Es pot viure sent creador de contingut en valencià? O necessàriament han d’anar de la mà de propostes audiovisuals de la ràdio o televisió pública?
Ací hi ha molts tipus de creadors de contingut. En el meu cas, jo sóc periodista, comunicadora audiovisual, i jo tenia clar que volia treballar del que jo havia estudiat, que és la meua passió. Jo vaig fer-ho servir per donar-me a conèixer i les xarxes socials van ser el meu canal de transmissió. No pense que sempre haja d’anar de la mà del periodisme i molta gent no cal que treballen a la tele o a la ràdio. Cadascú té clar al que es vol dedicar. Des de petita tenia clar que volia treballar a la tele, a la ràdio o a algun mitjà audiovisual, però no sempre ha d’anar lligat. De fet, moltes vegades es dona més espai televisiu a gent que no ha estudiat periodisme o comunicació que als periodistes. Amb això tinc una dicotomia d’opinió perquè, per una banda, pense “periodistes, comunicadors, espavileu perquè les xarxes socials estant agarrant avantatge” i, per una altra part, potser pense que hem de donar més oportunitats a la gent que s’està formant en l’àmbit audiovisual per a donar-los espai a la televisió o a la ràdio.
Quins influencers en valencià/català ens recomanaries?
Els seguisc a quasi tots. El xic que més ho està petant és Cabrafotuda. El vam descobrir fa dos anys. De fet a l’À Punt Directe amb Carolina Ferre li vam fer la primera entrevista que li van fer a la tele. Des d’aquell moment ha crescut moltíssim i ha tingut una potència i una força per arribar a moltíssima gent. Fran, que és Cabrafotuda, no és periodista, però és molt bon comunicador. Una cosa és fer xarxes i l’altra és comunicar darrere una pantalla i ell això ho té molt clar i ho sap fer molt bé. Una altra de les persones que jo recomanaria, que la vaig descobrir fa un any o menys, és Gal·la. És de Canal Malaia. És valenciana, però va viure a Barcelona perquè va estudiar allí la carrera. La tia m’agrada molt perquè solta les coses com les pensa i li sua tot, i això a mi m’agrada. Jo sóc molt positiva, sóc molt alegre, però si m’he d’enfadar, m’enfade i si t’he de dir alguna cosa t’ho dic. Gal·la m’agrada perquè és com jo en eixe aspecte. Hi ha molta gent que soles usa les xarxes per a fer el happyflower. No: si tens eixa finestra també digues les coses que vols dir, òbviament amb respecte. Jo no em calle la boca i si he de dir alguna cosa, la dic. Ara tinc una posició de periodista i moltes vegades fique la pota perquè dic coses que dic “Nerea, potser hauries d’haver callat”. Però és que aleshores no seria Nerea. Gal·la m’agrada molt perquè és un poc aixina també. Ella ho amolla i després que diguen el que vullguen. La vaig conèixer en persona fa uns mesos i la tia me pareix de puta mare. Fa reflexions molt bones i ho mescla amb coses de xarxes que a mi també m’agraden: el petardeo, hui et conte com m’he fet la ratlla de l’ull, demà et parle de les eleccions… El combinar tots els aspectes de la vida és el que ven i el que agrada a la gent. Jo a les xarxes hi tinc contingut de tot tipus. A mi m’agrada tot i jo et parle de la meua vida.
De les xarxes vas passar a la televisió amb Carolina Ferre a À Punt Directe. Com va ser aquest salt?
Quan jo acabava la carrera tancava Canal 9. Em vaig haver de buscar la vida: vaig estar a La 8 Mediterráneo que és una tele local, vaig estar a Tele València, vaig ser reportera de rugbi, vaig fer notícies, vaig fer fins i tot l’oratge… Vaig anar pegant tombs i buscant feina perquè jo sabia que volia currar a la tele. Vaig estar tres anys i mig cobrant una misèria i fent tele. Quan vaig saber que À Punt tornava vaig tirar currículums. No és tan fàcil, ningú et posa un e-mail i et diu “envia’m el currículum ací”. Jo vaig dir “pels meus ovaris que he de currar en À Punt” perquè era la meua tele, la de tots els valencians. Aleshores vaig tirar molts currículums i hi afegia el meu canal de Youtube. Em van telefonar de dues productores i vaig fer dos càstings. Al segon càsting, que va ser el de l’À Punt Directe, em van dir que m’havien telefonat perquè havien vist el meu canal de Youtube i els havia molat. Gràcies a això vaig fer el càsting, el vaig passar i em van contractar. Per mi va ser molt fort un 10 de juny, ara farà cinc anys, que van fer les notícies i el primer programa que va eixir en directe va ser el nostre. Començar en una tele pública amb Carolina Ferre al costat, que és una referent en el món de la comunicació i també com a persona… acabàrem plorant les dues, emocionades.
El 2018 es va posar en marxa la televisió pública valenciana À Punt. Com valores la trajectòria d’aquest mitjà fins a dia d’avui?
Els primers anys van ser complicats i nosaltres vam fer una feina molt dura. Eixies al carrer i la gent no sabia què era À Punt. Vam fer una feinada increïble. Al principi el que vaig trobar a faltar és la publicitat, que es donara més bombo: empaperar ciutats, carrers, pobles… això no es va fer. Es va posar alguna tanca publicitària, però crec que no es va fer una campanya publicitària tan gran com es mereixia el retorn d’una tele pública. L’evolució? Bé. Ara ja ens coneix la gent i ixes al carrer i saben què és À Punt. El que passa és que hi ha una gran competència en el món de la televisió. El servei públic que donem és molt important i crec que s’ha fet molt bé, però encara queda molt recorregut per fer. Només tenim cinc anys.
Al teu parer, què pot fer À Punt per atraure més públic?
És molt complicat. No sé la fórmula. Les audiències van com van… El tema dels mesuradors d’audiència… A veure qui té eixe mesurador. Potser és una persona de cada 1.000. No crec que siga la realitat objectiva de la gent que mira la tele. El que sí que crec és que cada vegada menys gent mira la tele. La proposta transmèdia d’À Punt encara es queda un poc curta. Poc a poc s’ha d’anar augmentant eixa proposta i la programació per a la gent més jove. Per exemple, a TV3 els resultats de maig han estat espectaculars en l’SX3, que és el canal més jove. Sí que es pot, però has de fer contingut que interesse al públic jove. S’està intentant, però crec que ens falta molt. Si ens donen temps i pressupost, es pot aconseguir. Necessites diners per a fer contingut.
Creus que pot perillar amb el canvi de govern al País Valencià? VOX ha dit que la vol tancar i el PP ja va clausurar Canal 9
Estarà sobre la taula. Els de VOX han dit que volen tancar la televisió pública. Clar que em fa por, però espere que el PP no torne a fer el que ja va fer fa uns anys i que sàpiga de la necessitat que té la gent d’uns mitjans audiovisuals públics. No pose la mà en el foc per ningú, no sé què passarà. Confie en que no la tornaran a tancar perquè serà un gran error que ja es va cometre i ens va deixar orfes de les notícies, els programes i els dibuixos en la nostra llengua. Dins de mi crec que no ho tornaran a fer. Ara, que canvien les coses, per suposat. Que els treballadors puguen ser apartats també ho pense. Una cosa és que tu canvies cares, perquè una televisió pública va per on bufa el vent dels partits polítics que manen, però seria un gran error canviar-ho tot quan la gent ja s’està acostumant a À Punt.
També col·labores amb l’APM de TV3
Des del primer moment que vam fer l’À Punt Directe no paràvem d’eixir a l’APM. Si no era perquè m’havia caigut jo, era perquè li havia estampat a ella alguna cosa. Tinc aquesta facilitat perquè jo sóc com sóc i la puc liar en qualsevol moment i passen coses. L’APM em tenia súper fitxada. El 2019 em van telefonar per fer “La televisió és cultura” que és un dels apartats que tenen ells al programa. M’ho vaig passar súper bé. Este estiu passat em va telefonar l’Aniol, el director de l’APM, i em va dir “Joel Díaz marxa perquè té un altre programa i ens agradaria que fores tu la nova reportera”. Per a mi ha sigut una sort, una nova aventura meravellosa. Tenia un poc de por. Jo deia “hòstia, sóc valenciana i els prejuís que tenim els catalans i valencians moltes vegades, tot i que som germans…”. Òbviament he tingut hate, però he estat en general molt ben acollida i ha sigut molt fàcil.
Tot i així, potser és més fàcil trobar veus valencianes als mitjans catalans que a la inversa
Sí. Si fora a l’inrevés, si a À Punt tinguérem una persona catalana treballant en la pantalla, crec que rebria el triple de hate del que he rebut jo. És que ací falta molt per fer encara.
També tens una faceta musical. Toques diversos instruments i has format part d’una xaranga. El valencià és un poble especialment musical?
A tots els pobles hi ha una escola de música, com a mínim, i hi ha una banda, com a mínim. Hi ha pobles que, fins i tot, tenen dues bandes. Els valencians som molt musicals. A mi des de menuda m’han apuntat a música i el 90% de tot el meu cercle d’amics també. Tenim eixa facilitat i ens agrada molt eixir al carrer i celebrar-ho tot. He estudiat al conservatori de grau mitjà de flauta travessera, tot i que toque altres instruments. La música per a mi és vida. No podria viure sense ella. Isc al carrer i veig un concert d’una banda o veig una xaranga i jo m’aborrone. És alguna cosa més que escoltar música: és sentiment. Jo recorde que durant deu anys de la meua vida els dimarts i els dijous anava a assajar a la banda a les deu de la nit i l’endemà a matinar per anar a l’institut.
També fas de discjòquei: Nectarina DJ. L’escena musical valenciana té grups molt potents actualment com Zoo, La Fúmiga…
Sóc punxadiscos, no cree la meva pròpia música. També sóc agitadora social perquè la gent que em veu punxar s’ho passa bé quasi sempre. Sóc de les que posa música i agarra el micro: amb el xou meu ballaràs sí o sí, encara que no t’agrade ballar. M’agrada posar música de tot tipus, des de patxanga per a ballar, ska, alguna cosa de techno… La meua manera de punxar és fer que la gent s’ho passe bé i adaptar-me a cada situació. També punxe música en la meua llengua: Zoo no hi pot faltar, tampoc La Fúmiga, les Maluks, Auxili, La Gossa Sorda… Ara estic viciadíssima a els Tyets, que no sé que han fet però la punyetera sardana la tinc en bucle tot el dia. Cada dia hi ha més gent que escolta música en català o valencià, tot i que el concepte “música en valencià” no m’agrada perquè no diem “estic escoltant un artista de música en castellà”.
