Toni Morral (Cerdanyola del Vallès, 1957) és secretari general de la Crida Nacional per la República i diputat de JxCat. Va ser alcalde de Cerdanyola per ICV després d’un acord amb CiU i ERC i va dirigir l’àrea de Medi Ambient de la Diputació de Barcelona. Afiliat a CCOO, també va ser un dels fundadors de Nacionalistes d’Esquerra i ha passat pel secretariat nacional de l’ANC. Després de fer campanya per l’independentisme en les eleccions del 2015, va ser finalment expulsat d’ICV.
-En quina situació està la Crida actualment?
La Crida va fer el seu congrés constituent el 26 de gener, aprovant el document polític i organitzatiu. El contingut d’ambdós és plenament vigent i ara estem desenvolupant-los. Encara estem en procés d’organitzar-nos perquè el repte que tenim és molt ambiciós. Som una organització molt singular, innovadora i atípica: no som un partit polític, però volem fer acció política. I, en aquest sentit, estem en procés d’armar-nos com a organització.
– En un primer moment, semblava que la Crida entrava amb força en l’espectre polític català, però aquesta percepció va anar desinflant-se. Per què?
Al seu moment, la Crida va decidir no presentar-se a les eleccions europees, municipals ni espanyoles. Si haguéssim volgut, hauríem pogut fer-ho, però vam considerar que -atès que hem nascut per a generar un espai d’unitat entre les forces que estan compromeses amb el mandat de l’1-O- no era prudent perquè s’hi presentaven altres opcions republicanes. És per això que, en aquests moments, hi ha la percepció que la Crida està una mica al marge del que és la política. Però res no s’allunya més de la realitat: ens estem estructurant com a moviment sociopolític.
– Quan passi l’escenari postelectoral tornareu a la càrrega, doncs?
En aquests moments, tothom està pendent dels pactes als governs municipals, de si els eurodiputats Carles Puigdemont, Toni Comín i Oriol Junqueras podran prendre possessió del càrrec o de què es farà de cara a la investidura de Pedro Sánchez. El debat a nivell polític és aquest, però -en els darrers anys- els catalans hem après una cosa molt clara: el poder de debò, aquell que genera canvis de fons, no està ni en els partits ni en les institucions, està al carrer i en la societat civil. Per tant, nosaltres volem ser un agent actiu que sigui capaç de crear les condicions perquè la societat civil pugui trobar la unitat estratègica per seguir avançant cap al repte i el mandat de l’1-O. Pot semblar que, en un moment en què el focus està en les institucions, la Crida no hi és present, però s’està organitzant com a moviment transversal i unitari en el marc de la societat civil. Estem fent la nostra feina, ens estem reforçant.
– Però, per on passa el futur de la Crida? Ja existeixen organitzacions sociopolítiques que, en aquest sentit, són referents per a la ciutadania…
Sempre hem dit que volem fer acció política entenent que aquesta no passa només en el terreny de les institucions. I això costa d’entendre, tot i que el nostre objectiu és molt clar. El debat que té la Crida, sobre quina ha de ser l’estratègia i el programa per fer viable el mandat de l’1-O, el tenen totes les organitzacions: l’ANC, Òmnium, la CUP, JxCat, el PDeCat i crec que fins i tot ERC (si no ho està fent ja) el tindrà aviat. Modestament, des de la Crida pensem que podem fer una contribució important creant un espai on totes aquestes organitzacions -tant les polítiques com les socials- puguin trobar el camí de la unitat per fer-lo viable. De fet, des del nostre moviment polític sí que marquem unes línies i, segurament, és l’aportació més madurada com a projecte que es planteja com a objectiu implantar el mandat de l’1-O i que parteix dels seus valors: la unitat, la cooperació, la determinació, la resistència… Cal una institució que representi aquest espai i, en aquest sentit, cal reforçar el Consell per la República com la institució republicana que emana d’aquell moment. Cal un debat sobre el model de país que volem.
– Us reivindiqueu, doncs, com l’espai on unir totes les sensibilitats independentistes, però gran part del govern de la Crida és de JxCat. A més, ni ERC ni la Cup van donar-li suport en el seu naixement…
La Crida neix amb voluntat de transversalitat i la seva direcció reflecteix aquesta pluralitat. Amb tot, també és cert que hi ha lideratges molt potents que ho són a la vegada de JxCat, però entre els socis hi ha de tot. De fet, no és estrany que això sigui així perquè tant la Crida com JxCat són organitzacions que neixen després de l’1-O (i, per tant, que poden ser molt germanes perquè participen d’un context polític amb un objectiu molt clar) mentre que la resta vénen de l’autonomisme, del període previ al referèndum. Per tant, i ho dic des del respecte i la legitimitat que tenen, les seves característiques, lògiques i interessos no només són els de l’1-O.
Els partits i les seves velles dinàmiques!
Ara, estem en una mena de transició entre el període de l’autonomisme i el que volem que sigui la república, gestionant un procés convuls. I tant JxCat com la Crida s’orienten d’alguna manera als mateixos objectius, però la diferència és que a JxCat hi ha el partit del PDeCat i la Crida no compta amb cap partit, és un moviment de persones: del PDeCat, però també d’ERC i de la Cup. És cert, doncs, que hi ha una certa similitud en aquest sentit i que pot haver-hi una certa complementarietat, però com s’encaixa això ja es veurà. I, en tot cas, totes les decisions transcendents que hagi de prendre la Crida sempre seran de forma radicalment democràtica entre tots els socis. A nosaltres no ens fa nosa cap persona, el que ens fan nosa són els partits, i es tracta de sumar amb tots els espais.
“Totes les decisions transcendents sempre es prendran democràticament amb els socis”
– Ara mateix, JxCat i PDeCat mantenen un debat per a decidir el futur del seu espai polític. Quin escenari preferia: Que JxCat trenqués amb el PDeCat i la Crida passés a ser el pal de paller de tot JxCat, que JxCat i PDeCat pactin i la Crida s’hi uneixi o que JxCat i PDeCat pactin i la Crida passi a ser el partit de Jordi Sànchez?
No et sé contestar. Es parla molt sobre quin ha de ser el model d’organització o la relació -si és que n’hi ha d’haver- de la Crida amb JxCat, però poc de projecte i crec que aquesta és la clau. És a dir, depèn de com ens plantegem no només el projecte de país, els objectius polítics i l’estratègia per avançar, sinó també del model d’organització. Aleshores és quan podrem contestar aquestes preguntes, perquè ara falten propostes concretes.
I la Crida en té de propostes concretes?
La Crida sí que té definit què volem i com ens agradaria que fos i, tot i que molts cops topem amb la realitat, voldríem que hi hagués un espai unitari on fóssim tots, que fos de persones i que els partits anessin al darrere. Voldríem conformar un paraigua amb el qual, fins i tot, póguéssim competir electoralment amb els partits unionistes. Però com això no depèn només de nosaltres i s’ha vist que no és possible, hem de veure com fem viable aquesta unitat. Des de les cúpules és impossible però des de les bases, amb la suma de la gent, no ho és. Ara, s¡ha de treballar i picar pedra. A mi m’interessaria saber exactament com som capaços d’estructurar-nos entre tots i amb quins objectius, calendari i estratègies perquè el nom no fa la cosa. Vam votar l’1-O i com ho vam fer és la clau de com creiem que ens hem d’organitzar. Hi ha d’haver unitat.
– De la unitat en parla tothom, però sembla que és més un concepte abstracte que aplicable en la realitat…
Cal que consensuem perquè ha de servir la unitat, per anar cap a on i de quina manera. I, en aquests moments, és una pregunta que es fa tothom. Aquesta reflexió col·lectiva és la que hem de poder fer i la Crida és un espai on fer-la. Volem ser de tots i no som de ningú.
– Les sentències del judici de l’1-O s’esperen condemnatòries. La resposta pot ser una oportunitat per a tornar a fer realitat aquesta unitat que tant reclama la Crida?
Sembla que, en l’imaginari col·lectiu, s’està instal·lant la idea que és gairebé impossible que hi hagi absolució i tothom ho assumeix. Com a Crida, volem començar una campanya per a generar consciència social en relació al fet que l’absolució seria l’única sentència acceptable. Amb tot, ja sabem de quin peu calça un Estat que no té cap mena de mania en activar totes les palanques de la repressió i -sigui quina sigui la sentència- ha d’haver-hi una resposta social contundent que generi un moment de pols entre els acusats (tots els que vam anar a votar l’1-O) i l’Estat. Hem de mirar d’organitzar aquesta resposta amb els partits polítics i la societat civil.
-Està clar que hi haurà una resposta de la societat civil. Pel que fa a les institucions, la sentència pot accelerar la convocatòria d’eleccions? S’hi presentaria la Crida?
Només el president pot decidir-ho, però no sé si seria la millor resposta. Una cosa és la política institucional i una altra la política en majúscula. Pel que fa a la Crida, tenint en compte que hem renunciat a presentar-nos en el darrer cicle electoral, s’haurien de donar unes circumstàncies molt especials: que fos una candidatura paraigües de tothom. I això és molt complicat avui. Però el poder dels partits i les institucions el recullen de la gent, que és on hi ha el repte i on treballa la Crida. Sabem que no és res que es pugui fer d’avui per demà, però hem de recordar les últimes paraules que va dir el president Puigdemont en territori català: paciència, perseverança i perspectiva.
– Una de les qualitats que més reivindica la Crida és que, amb la seva transversalitat, ha sabut arribar a concrecions de cara al camí que cal seguir. Com pot traslladar això al panorama polític general?
Els mateixos partits s’adonaran de les limitacions i les impotències, que els calen eines que estan fora de les seves fronteres orgàniques i, fins i tot, de les fronteres institucionals. Perquè la política és molt més que les institucions i els partits, que són molt sistèmics, i el que estem intentant és obrir un camí que transformi el sistema de fons. Aquesta fortalesa està en la unitat de la gent i perquè aquesta hi sigui calen objectius i estratègia clars. És laboriós, perquè el camí no està traçat, i per això volem oferir un espai obert on pugui entrar tothom; sobretot des de la proximitat dels territoris, els barris o les sectorials, que és on es veuen els problemes de la gent.
– Seguirem sentint parlar molt de la Crida, doncs…?
Tenim el mandat del congrés constituent molt clar i la Crida és una eina molt útil, ara més que mai, perquè no existeix l’espai que nosaltres volem crear. Per això costa d’imaginar a molta gent, perquè estem construint un espai nou, en un terreny de joc nou i el moment que vivim també és nou. El que va passar l’1-O és molt transcendent, tot i que hi ha qui el vol enterrar i oblidar, però el seu calat social i polític marca un abans i un després. I, en aquest després, és on està ubicada la Crida, per ajudar a la gestió política d’aquesta transició i fer viable el mandat de l’1-O des dels valors de l’1-O. Moltes vegades, nosaltres mateixos ens fem preguntes incòmodes de contestar, però aquest projecte és molt vigent i necessari. En aquests moments, estem intentant madurar l’entitat i estem atents del que passa al nostre entorn, sobretot pel que fa a JxCat i el PDeCat. Depèn del que passi pot haver-hi complementarietat amb la Crida i hem de veure com la juguem.
– Dius que hi ha qui vol enterrar i oblidar l’1-O. Dins l’independentisme també?
Vull pensar que no…
– Però?
…
– Durant la conversa, has mencionat diversos cops els socis de la Crida. Algun missatge?
Som protagonistes de la construcció d’un moviment sociopolític que serà determinant en la definició de l’estratègia per fer efectiu el mandat de l’1-O. La Crida està cridada a tenir un paper clau i, ara mateix, hem de preservar-la d’agressions de tota mena, preservar el que els socis van votar al gener i la sobirania de l’entitat. Hem de treballar perquè sigui una eina útil per la unitat, perquè tothom comparteix que és imprescindible, però la unitat es fa treballant-la i no només parlant-ne. Des de la suma de persones transversals, als municipis, siguin del partit que siguin, cal plantejar projectes i accions concretes i compartir-les.
