Les reivindicacions dels feminismes en un partit represaliat poden arribar a perdre protagonisme i importància. Però les preses i exiliades pateixen la invisibilització a la seva pell. La Mireia Mata és la directora d’Igualtat de la Generalitat i la vicesecretària d’ERC Dones, per tant, una de les encarregades de mantenir el feminisme a les agendes dels republicans. Amb el 25-N a tocar, Mata reivindica la perspectiva de gènere en l’àmbit laboral i denuncia que només es parla de les preses i exiliades com a dones i no com a polítiques: “Són polítiques brillants”. Amb l’ideal de construir una República lliure de masclisme, la justícia n’és la seva principal prioritat.
El feminisme bull cada cop més als carrers. Les institucions, partits polítics i els representants queden enrere? Quina és la resposta que haurien de donar?
Normalment les institucions tendeixen a anar al darrere del carrer i la societat civil. En aquesta ocasió també ha estat així. Hem de reconèixer la pulsió del feminisme al carrer i anar-hi darrere sense deixar de tenir en compte el moment de país. Des de la Generalitat es va proposar la creació de l’òrgan d’Igualtat per posar al centre aquest anhel d’igualtat entre homes i dones. Si volem construir una República ha de ser igualitària i feminista.
Però es podia fer més del què es fa per avançar en aquest sentit, no? Com actualitzar la Llei de violència…
El deure és intentar empènyer. Legislativament sí que hem estat a la par. A Catalunya tenim una legislació molt avançada, però altra cosa és que es compleixi. Tenim una Llei de fa 10 anys que protegeix a les dones de violència masclista i està molt avançada, però això no garanteix que desapareguin les violències en vers les dones.
En aquest 2018 hi ha hagut sis morts per violència masclista a Catalunya i gairebé 1.000 dones agredides ateses. Què falla? Aquesta Llei, insisteixo, no hauria d’actualitzar-se?
Una de les coses que volem les republicanes és tenir un sistema judicial i policial que faci més èmfasi en aquesta lluita. Referent al sistema judicial: Catalunya és la comunitat autònoma on s’apliquen menys ordres d’allunyament, però el sistema judicial és competència espanyola. Volem garantir molt més la protecció de les dones que ja han denunciat, que d’altra banda sabem que són minoria respecte a les dones que pateixen violència. Buscarem mesures perquè la llei pugui tenir més garanties, com per exemple que la llei contempli la violència encara que no sigui provinent de la parella explícitament.
Justament, demà és 25-N, dia contra la violència masclista. Hi ha alguna diferència en la reivindicació des de la Generalitat respecte a l’any passat?
Volem fer calar que la violència masclista no és només l’assassinat d’una dona en mans de la seva parella. La violència masclista és qualsevol agressió: des d’un insult, una broma no desitjada, una discriminació al lloc de feina… tot això és violència masclista.
I en prepareu alguna acció en concret?
Personalment em centro molt en la violència en l’àmbit laboral. La bretxa i manca de promoció en llocs de responsabilitat. Salaris, falta de promoció, jornades parcials per assumir les cures familiars… Intentem lluitar tots els fronts.
Quan parlem de República i feminisme, de vegades obviem que també hi ha masclisme a Catalunya. Teniu també aquesta sensació? Com es pot conscienciar que aquí també hi ha violència masclista?
En som plenament conscients. Volem una república feminista, sinó no ens cal. Si hem de viure en una societat masclista avançarem en molts aspectes però, en aquest sentit, estarem al mateix lloc. Intentem posar la llavor del feminisme en l’embrió que creix. És molt complicat perquè tots els partits, també ERC, pateixen masclisme. Tot el que guanyen les dones s’ha de defensar cada dia per no retrocedir.
“Hi ha feixistes que es permeten, no només pensar que ells tenen la raó, sinó amenaçar-nos per defensar-nos i per lluitar contra el patriarcat”
Fa pocs dies va rebre amenaces de mort per part d’un home per defensar la igualtat de gènere, també del col·lectiu LGTBI. Quina és la seva resposta davant d’un atac així?
Ho interpreto com a fòbies de certa gent per reivindicar la igualtat i rebutjar el patriarcat, així com les jerarquies. Rebutgem que hi hagi gent que se sent capaç de dir què hem de ser i com hem de ser. Això té un nom i és molt clar: feixisme. Hi ha feixistes que es permeten, no només pensar que ells tenen la raó, sinó amenaçar-nos per defensar-nos i per lluitar contra el patriarcat. Jo no em sento amenaçada personalment sinó col·lectivament, ho sento com una amenaça a les que estem lluitant pel feminisme i la llibertat en totes les seves formes.
Això l’ha portat a empoderar-se encara més en la causa?
Si ens amenacen per això és que estem fent bona feina. Sento una responsabilitat de denunciar-ho i fer d’altaveu d’aquella gent que no tindrà prou força. No farem cap pas enrere i els hi plantarem cara. Veig amb molta preocupació que hi hagi persones que se sentin amb la impunitat d’amenaçar amb la mort.
També fa de vicesecretària d’ERC Dones. Com es treballa, des del partit, la causa feminista?
Hem fet un pas endavant: el Pla per la Igualtat. I la primera mesura va ser la llista cremallera. Així poden ser electes el mateix nombre d’homes que de dones. És l’única garantia perquè puguin arribar als càrrecs de responsabilitat. L’altra feina que estem fent és empoderar i reivindicar l’espai de les dones.
En la jornada introductòria del Pla per la Igualtat al Parlament no hi van assistir homes d’ERC. De fet, hi havia el 3,85% d’homes diputats de la cambra. Com es pot interpel·lar al conjunt?
ERC no s’escapa de la dinàmica del conjunt de la societat. Hem d’esforçar-nos I procurar que els homes d’ERC abracin la causa feminista. Jo voldria valorar els esforços de la presidenta Carme Forcadell, va ser ella qui va impulsar el Pla per la Igualtat. Des de la presó ho segueix i també es va indignar: “Hi falten homes!”, va dir. Estem treballant en això, intentant convèncer els homes.
De fet, en l’última convenció d’ERC Dones vau acordar doblar els càrrecs electes femenins de cara a les properes municipals…
Pensem que amb les ‘cremalleres’ aconseguirem augmentar molt el número d’electes femenines. Amb la llei estatal el que acabava passant és que la primera dona la trobàvem el número quatre, ara aconseguirem tenir moltes més dones en les primeres posicions, però no només en les llistes municipals sinó en conselleries comarcals, diputades provincials…
Vostè ha treballat des de la política municipal fins en l’àmbit nacional. Ha passat per tots els esglaons polítics. Creu que, en l’àmbit municipal, hi ha una despreocupació i abandonament en matèria de gènere?
Sí. Un dels esforços ha estat portar mesura d’igualtat al món local. No és només el fet que hi hagi dones sinó la formació en mirada de gènere en polítiques locals. De fet, aquest cap de setmana parlàvem sobre la perspectiva de gènere en clau municipal. Com urbanisme o transport. No és només l’alta política sinó que des de cada municipi hem de fer polítiques així.
Dèiem que ERC també pateix el masclisme. Per què no va dimitir Lluís Salvadó després que es publiquessin les escoltes?
Això és una pregunta que se li ha de fer a ell. Jo tinc la meva opinió personal però crec que se li ha de demanar a ell.
Però des d’ERC Dones s’hi ha intervingut… Hi ha hagut pressions?
Com a partit tenim un sistema de control intern. La gestió d’aquest cas s’ha emmarcat dins d’aquest sistema, i és el que vam reclamar les dones d’ERC. Estem esperant que hi hagi una resposta i s’acabi resolent. Però estem en una situació molt complexa: tenim el president a la presó i la secretària a l’exili, per tant això no s’ha resolt amb l’acceleració que voldríem.
Però té un expedient obert des de fa gairebé un any, quin és l’escenari actual? Com s’ha de desencallar la situació?
Hi ha un expedient obert i estem esperant al timing. No és el que voldríem però, d’altra banda, exercim una generositat pels problemes greus que vivim. Quan es resolgui donarem el nostre posicionament. No és el tema prioritari perquè tenim temes molt greus, com veure a les preses i exiliades patir.
Hem anat nomenant a les preses i exiliades durant tota l’entrevista. És evident que hi ha una invisibilització. Què us diuen, elles, en aquest sentit?
Jo he treballat amb Dolors Bassa a la conselleria i conec de prop el seu cas. La Dolors va viure malament la invisibilització que va patir. Arran d’això, quan va ser empresonada per segon cop va dir: “Aquesta vegada no ens oblideu”. Com a dones d’ERC estem intentant que no s’oblidi cap presa ni exiliada. Però que no se les oblidi com a polítiques. Quan es recorda als presos se’ls recorda com a polítics i a elles, com a mares i companyes. Quan la Marta Rovira va marxar a l’exili es deia que ho feia per fer de mare, no vaig sentir a ningú dir que Puigdemont marxava per fer de pare. És evident que ho faran, però en un cas es posa l’accent en la maternitat i en l’altre, la direcció del país. Les reivindiquem com a polítiques. Vull valorar que les reivindiquem a totes: Ponsatí, Serret, Gabriel, Tamara Carrasco i Tània Verge, entre d’altres.
Quines accions es poden dur a terme per reivindicar-les?
Hem creat una comissió transversal sota el paraigua de l’ANC: ‘Cap dona en l’oblit’. S’hi han afegit partits feministes. Cada 23 de mes fem actes a molts llocs del territori i a les dues presons: Mas Enric i Puig de les Basses. Però també intentem buscar aliances en associacions, drets feministes, drets humans… per denunciar que persones estiguin a la presó o a l’exili.
Alhora els mitjans també hem format part de la invisibilització. Ens hem retroalimentat…
Sí. La invisibilització de les preses i exiliades és una forma de violència. Quan diem ‘presos’ la mentalitat se’n va cap a Lledoners. Quan algun mitjà acaba dient ‘Junqueras i Turull estan parlant de com s’ha d’enfocar la república’ i, paral·lelament parlen de la preocupació de Bassa per la seva mare estan determinant uns certs rols. És imperdonable. Estan a la presó pel mateix.
De fet, és que les preses i polítiques també tenen reunions, visites i teixeixen les relacions entre partits…
Tant la Carme com la Dolors i la Meritxell estan fent un seguiment molt extens de la feminització de la política. Els mitjans no recorden reivindicar-les com a tal i només se les reivindica com a dones. Ells reben persones de molt relleu i d’altíssima talla política i els mitjans també se n’obliden.
El silenci de Rovira va ser ‘autoimposat’, però com l’heu viscut des d’ERC Dones?
L’exili no només és estar lluny, és la incapacitat de voler fer allò que vols fer. Té moltes cares i la Marta les ha patit totes. Hem tingut la sort i necessitat de mantenir-hi el contacte. Ha estat en tot moment la nostra Secretària General, però en moments d’extrema gravetat no hem focalitzat tant la feminització, com el cas de Salvadó, perquè hem tingut preocupacions amb preses i exiliades. La Marta hi ha estat sempre i hi és. Aquest matí el primer que he vist ha estat un missatge seu.
Com us ha afectat el seu exili?
Patim doblement la seva manca. La seva pròpia i la part que representava l’Oriol, perquè quan va ser empresonat va agafar ella el seu paper. A més, ella va fer extrema generositat. Ella va decidir no anar a Govern per dedicar-se al partit, és una figura molt clau i necessitem que torni, com també reivindiquem a Meritxell Serret i a totes les preses, exiliades i represaliades.
