Luis Gonzalo Segura fou expulsat de l’exèrcit espanyol per denunciar casos de corrupció i abusos sexuals, entre altres. Publica En la guarida de la bestia, un llibre editat per Ediciones AKAL i que segons l’extinent constitueix “l’únic relat crític” amb el paper de la dona dins del cos armat.
– Quin objectiu persegueix el llibre? Segueix la denúncia d’abusos en l’exèrcit com ha fet Luis Gonzalo Segura en els darrers anys o posa el focus en altres àmbits?
Segueixo el mateix relat dels darrers anys, però és la primera vegada que s’escriu un llibre crític sobre el tracte que rep la dona a l’exèrcit. Existeixen dos blocs, en el primer intento agrupar tots els casos amb una clara connotació sexual i el segon vol parlar de la violència psicològica.
El llibre té una clara intenció didàctica, en els abusos detectats a l’exèrcit no es té en compte ni la jerarquia.
– Com és això?
Un abús és reprovable, però a més s’ha d’afegir que en la majoria de casos detectats es passa per alt un element molt important en l’àmbit militar: la jerarquia. L’abusador sempre es creu amb el dret d’estar per damunt de la víctima.
Hi ha un cas on un militar va violar una cap i va ser expulsat de l’exèrcit. Ara bé, un tribunal militar va decidir que l’element principal per condemnar-lo no era l’agressió sexual, sinó que havia trencat la disciplina i a la vegada va posar en perill l’eficàcia del servei.
Això et demostra una mentalitat retorçada i un poder judicial militar que va en direcció contrària al civil. En un cas de violació als nostres tribunals, l’abús de poder cap a una persona sempre s’interpreta com un factor clau per defensar els interessos de la víctima.
– La violència psicològica com comença?
Primer de tot és vital insistir que a l’exèrcit no existeix el vincle entre cap i treballador. El funcionament es regeix a partir d’una relació jeràrquica on hi ha un comandament i un subordinat que ha d’acatar ordres. Quan un soldat s’ha atrevit a menysprear un superior, directament ha acabat a la presó.
– D’alguna manera, la justícia militar utilitza el denunciant com a boc expiatori?
En els darrers tres anys han existit 90 denúncies i cap condemna. Una xifra que vol enviar un missatge clar a les dones i és que no teniu cap possibilitat. T’intenten interioritzar que estàs duent a terme una traïció al sistema.
– El cas més mediàtic que s’ha vist als mitjans espanyols és el de Zaida Cantera, l’any 2014 va demanar la baixa de l’exèrcit després d’una denúncia per abús sexual. Després es va integrar a la llista del PSOE al Congrés dels Diputats per visibilitzar la seva causa.
Des del meu punt de vista és trist que una persona com la Zaida, després de patir un abús i un doble assetjament laboral, s’hagi prestat a blanquejar el PSOE. Em sap greu que una víctima d’aquest drama entri al joc polític per diners i poder.
– En l’etapa del Gobierno Zapatero, per primer cop, es va situar una dona al capdavant del ministeri de Defensa. Va ser un punt d’inflexió?
Per res, ni el PSOE ni el PP. Carme Chacón no va canviar res i ara Margarita Robles tampoc, amb l’agreujant que és jutgessa de professió. Ella sap perfectament l’anacronisme que representa tenir justícia militar i si no ha estat capaç d’iniciar cap reforma per eliminar-la o limitar el seu efecte, ja et demostra quina voluntat té el Gobierno.
– El canvi generacional no ha ajudat a erradicar aquestes pràctiques que denuncies en el llibre?
La gent jove que accedeix a l’exèrcit també té al cap aquest component jeràrquic. La justícia militar és una justícia plena d’amiguismes. Imaginem per un instant que la corrupció del PP s’hagués jutjat en l’àmbit militar? El grau d’impunitat seria molt salvatge.
Ningú oculta res, si s’abusa d’una noia a plena llum del dia en una instal·lació militar, tothom calla i mira cap a una altra banda. Si la víctima té zero possibilitats de guanyar el seu cas, un testimoni no s’arriscarà a explicar el que ha vist.
– Potser és díficil simplificar, però com es pot explicar al lector que és la justíca militar?
La justícia militar és un poder anacrònic i amb una cupula ultradretana, un fet més que demostrat. 40 anys després de la mort de Franco és injustificable com encara es manté aquest sistema.
– Les ganes d’intervenir a Catalunya, sobretot a partir dels fets d’octubre de l’any 2017, són un desig d’un petit reducte de l’exèrcit o és de tot el seu conjunt?
Pel que fa a Catalunya, no som conscients de la magnitud dels fets i s’ha banalitzat molt segons quines consignes. Cal reformar l’exèrcit, els militars no han intervingut Catalunya perquè no han rebut l’ordre, però se’n moren de ganes. Això és molt perillós!
En cas que l’ombra del dubte hagués arribat als jutges del Tribunal Suprem, la causa dels presos polítics catalans s’hauria traslladat a la justícia militar. Ens situa clarament en la dictadura franquista. No hem de dir, així s’ha vist en les eleccions espanyoles, que les forces d’ultradreta són les més votades en les zones properes a casernes i instal·lacions militars.
– Com s’acaba amb aquesta influència de l’exèrcit dins la política espanyola?
L’esquerra no ha tingut voluntat de canvi, ja que pots comprendre la dreta encara menys. Repeteixo, una de les primeres mesures per protegir les dones a l’exèrcit i la resta del cos és eliminar la justícia militar. Altres accions efectives serien tancar les acadèmies militars i altres espais d’oci on es fomenta l’endogàmia.
– El llibre també recull casos d’agressions dins del col·lectiu LGTBI
No existeix cap cas d’una denúncia entre homosexuals i lesbianes, només s’han diagnosticat situacions d’heterosexuals amb homosexuals. Parlem d’una doble condemna, la denuncia en si mateix és una traïció i per altra banda acabes descobrint la teva identitat sexual.
