Lluís Puig (Terrassa, 1959) fou de juliol a octubre el conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya. La seva trajectòria professional va lligada a la cultura popular. El 2017 va entrar com a diputat al Parlament de Catalunya amb la candidatura de Junts pel Sí. Exiliat a Brussel•les ens trobem a la plaça de l’església de Saint Jean Baptiste de Beguinage. Dins l’església s’hi ha organitzat l’exposició “55 urnes per la llibertat” a més del festival CityZen, que vol donar la paraula als creadors en favor de la llibertat. Amb Joan Puig (director de Directe.cat) engeguem la gravadora. Comença l’entrevista.
M’agradaria començar des del principi. Quan va ser nomenat conseller, creia que acabaria a l’exili?
Pensàvem que podien atacar el nostre patrimoni particular. Pensàvem que podríem anar a defensar-nos davant d’un tribunal o on fos per haver desobeït les instruccions del Tribunal Constitucional, però en cap cas imaginàvem la virulència de la presó o de l’exili que estem vivint. El meu exili no té res a veure amb els exilis dels anys trenta, però en Francesc Macià i en Ventura Gassol funden el Casal Català de Brussel•les el 1930 a l’exili. Vuitanta-vuit anys després tornen a venir el President de la Generalitat i el conseller de Cultura sense que s’hagi solucionat l’encaix de Catalunya amb Espanya. Aquesta és la raó de fons.
Aquest paral•lelisme ens portaria a la famosa frase de Karl Marx: la història es repeteix primer com a tragèdia i després com a farsa.
Esperem que la següent sigui com a victòria. Evidentment les condicions d’avui no tenen res a veure amb les condicions de l’exili del segle passat. Ni per comunicació amb l’interior de Catalunya, ni per les visites que ens poden fer amics i familiars. Però també per la gent del món de la cultura. Fa set mesos que estic exiliat aquí i no he parat de despatxar temes de cultura. Gratia et amore. Però molt content que gent del món de la cultura segueixin venint aquí, per veure com estem i també clar, per veure com estan ells. No em sento parat ni un dia.
El fet que haguéssiu treballat ja a la Conselleria de Cultura i llavors fóssiu ascendit, creu que és una bona fórmula de gestió del departament?
No ho sé. En el cas de la figura dels consellers no ho tinc clar. La mateixa Laura Borràs ha estat treballant més de cinc anys a la Institució de les Lletres Catalanes. Són dues vegades seguides que qui entoma la Conselleria de Cultura, és algú que ja hi era dins. Crec que això és molt bo, ja que no és algú que arriba de zero i desconeix, per una banda el món de l’administració i per l’altre, el món de la cultura. Són dues coses diferents. Es pot conèixer una cosa i l’altra no.
‘El País’, quan va entrar a la conselleria el descrivia com un perfil dialogant i solucionador de conflictes. Quins problemes culturals creu que hi havia quan vàreu entrar a la conselleria?
També em van acusar de sardanista. Per mi és un afalac que em diguin que sóc una persona dialogant. Sento que la cultura genera diàleg, reflexió i interrogació. Davant de l’exposició d’avui (55 urnes per la llibertat) et fas preguntes i això és el més important. Si allò que vius o veus en cultura, en tots els àmbits des dels més elitistes fins als més populars i antisistemes, et deixa indiferent: malament.
No vaig tenir temps de detectar greus problemes. Però n’hi ha un. El país ha deixat que la cultura sigui el 0.8% del pressupost anual de la Generalitat. Un fet que considero inacceptable. Per a cultura hi hauria d’haver un pressupost de 750 milions d’euros. Mai ningú s’ho ha cregut. L’únic govern que va fer créixer el pressupost de cultura va ser el govern Maragall. Hi ha una greu crisi, ja que els dirigents polítics, siguin del color que siguin, no entenen que només o gràcies a la cultura, la cohesió social i la qualitat de vida milloren. Estiguis al centre o a la perifèria. En un poblet o a la capital. La cultura és la millor eina. Cultura i llengua. Podem discutir filosòficament sobre la cultura. Però mentre tingui la inversió fixada que té ara, només estarem filosofant. Tot el que no sigui un clar augment de diners és una fal•làcia. Som una terra de creadors, de generadors d’idees. El país queda petit per tants creadors. I el país no aporta el que necessiten els creadors per desenvolupar-se.
“No ens vam inventar el resultat de l’1-O”
La nova consellera Laura Borràs ha expressat la voluntat que funcionin com a tàndem.
Ella ho ha expressat com una voluntat, però és una realitat. Tan presencialment aquí a Brussel•les com a través de telèfons. Amb el compromís de Junts per Catalunya de restitució dels consellers; Rull, Turull, Comín i d’en Lluís Puig, el President Quim Torra treballa per fer-ho possible. No és que els actuals consellers estiguin ocupant el càrrec transitòriament, sinó que en la mesura de les possibilitats dels exiliats o empresonats, tots estem (el govern legítim a l’exili, com el govern real a Catalunya) en la direcció de treballar conjuntament. En definitiva estem dient que el 155 no ens ha enderrocat. Ens sentim cessats il•legítimament per un article que no diu que poguéssim ser cessats. Una interpretació sui generis d’un tema que d’aquí a uns anys veurem que en diu la justícia europea.
Abans has dit que et van acusar de sardanista. Creus que hi ha un conflicte entre alta i baixa cultura?
Hi ha gent que té ganes de crear aquest conflicte. Fa molts anys que les colles de diables, les colles bastoneres o les bandes de música han integrat gent de tots els colors i pensaments. Et diré que fa trenta anys hi havia gent a la qual li sortia al•lèrgia a la pell, en parlar d’identitat i cultura tradicional. Els hi semblava una cosa casposa, rància i retrògrada. Mai hi havia hagut tanta quantitat ni qualitat en tots aquests àmbits com actualment. La cultura tradicional és una cultura nova cada dia que es fa. La gent que practica la cultura tradicional no ho fa perquè es fes al segle XVI, sinó perquè agrada ara. És una cultura que té un valor d’ús actual total. El mateix valor de fer pinya dels castellers, hi és a les colles de diables o en la gestió dels ateneus. Unes entitats que porten resistint des de 1850. Fan falta tots, els que es veuen i els que no. Això és el que no entenen els que volen crear polèmica en aquest sentit o se’n riuen de la cultura popular o la menysprea. L’artista més modern o contemporani, de petit haurà fet els pastorets i haurà utilitzat les sales d’un ateneu per fer la seva primera exposició. No hi ha cap diferència entre l’alta i la baixa cultura.
La cultura ens fa lliures, pràcticament per ella mateixa. Però hi ha cultures amb diferents ideologies. Com ha lluitat la cultura en la causa que ens ocupa?
Només et posaré l’exemple de l’exposició d’avui. Hi ha un grapat de concerts al voltant de l’exposició, també. Tothom qui hi ve són voluntaris, hi ha artistes d’arreu i que viuen a Bèlgica que s’hi han apuntat a venir a tocar. No venen per la independència de Catalunya, venen per una lluita en favor dels drets humans. Perquè no hi pot haver presos polítics a l’Europa del segle XXI. Perquè no hi pot haver polítics exiliats a l’Europa del segle XXI. La cultura suma i s’ha acabat fent un festival per encabir la quantitat de concerts i conferències que es faran a l’església de Saint Jean Baptiste de Beguinage durant aquest juny. Aquesta església ja va acollir a centenars de sense papers per la dignitat de què poguessin tenir papers aquí a Europa. Què puguem tenir l’exposició aquí dins… Un mes per escoltar totes les veus. Quan diem totes són les que, fins i tot, pensen en contra dels teus ideals. Tots els països han acabat dialogant amb grups terroristes o guerrilles. Això és un fet cultural.
Al llarg d’aquests anys de procés es pot haver trobat a faltar la participació artística en l’organització dels actes. Per exemple al Concert per la llibertat (juliol 2013). Podem dir que l’art no s’ha fet servir com a propaganda?
Cada persona és lliure en el seu ofici. No només els artistes. Hi ha gent que, potser, la seva feina depèn de vendre llonganisses a Catalunya i Espanya, i si es posiciona a favor de la independència, potser perd els clients d’Espanya. Cal ser respectuós amb el posicionament de cadascú. Però els artistes s’han mullat. N’hi ha un que està imputat per posar-se un nas vermell. És un pallasso professional. A en Valtonyc encara l’estan perseguint ara, per cantar una cançó criticant el rei. L’art s’ha posicionat. Tot el món del hip-hop va gravar un videoclip en suport al Valtonyc a la Model, increïble, d’una qualitat i plasticitat exquisida. O per exemple, el concert del 30 de setembre de 2017 a la plaça Espanya. Els organitzadors han hagut de declarar als jutjats per veure qui els pagava. Hi ha gent que s’ha mullat. Veig també que hi comença a haver obra plàstica. L’art és un reflex de què està passant. No et sabria dir si ho està liderant, però.
La cultura catalana no té un estat que la protegeixi, i aquest fet es considera un handicap. Amb l’adveniment de la República catalana, com es podrà protegir?
En els darrers trenta anys hi ha hagut 60 sentències contra el català. És evident que l’Estat no ajuda al català. Hi ha un Estat que no fa del gallec, l’euskera o el català un actiu, com a cultura pròpia. L’Institut Cervantes només es dedica a la cultura castellana, quan el paguem entre tots amb els nostres impostos. És evident que la llengua catalana, en aquests moments, forma part de quatre països. Hi ha llengua catalana a Andorra, França, Itàlia i Espanya, i s’ha d’anar més enllà d’Andorra on és oficial, s’ha d’establir una protecció i unes línies d’incentiu i divulgació superiors. Però tornem a la qüestió ja plantejada. Catalunya fins a l’any passat estava destinant 3 euros per català a l’any. I 12 euros a l’any per l’aranès a la Vall d’Aran. Això és molt poc, en ser la llengua un actiu tan important pel país, perquè considerem que és patrimoni. No pot ser que després només hi destinem 3 euros per habitant i any. No és ni mig paquet de tabac d’un dia.
Com s’estaven preparant les estructures d’estat en matèria de cultural?
Oficialment tenim el 100% de les competències transferides del Ministeri de l’Estat a la Generalitat. Però a la pràctica, l’Estat espanyol segueix mantenint un Ministeri que no hauria de rebre un sol euro de Catalunya. El Ministeri sempre s’ha guardat diners per manar en patronats de fundacions culturals, com el Liceu, el MNAC, el Palau de la Música, aquí hi ha hagut un gran descens de les retallades, però la pregunta és: Per què no ens donaven els diners directament a nosaltres? Si teníem les competències transferides?
L’altra cosa que hi ha, i que ho teníem a punt és el registre de béns mobles i immobles a protegir. En la protecció del patrimoni material i immaterial, sí que tenia les competències en exclusiva l’Estat. I me’n deixo un altre, que és la dels explosius, que sempre ha estat de la Guàrdia Civil, tota la qüestió dels diables, trabucaries, correfocs, no ha estat mai transferit a Catalunya. Per tant, només havíem de controlar els béns mobles i immobles declarats i el control sobre la pólvora. Però clar, imagina’t. Si arribem a parlar de control de pólvora, ens acusen de terroristes.
“La discussió no és si apropen els presos o no. Ni si a nosaltres ens amnistien o indulten”
Els grans museus de Catalunya, que en molts casos són consorcis, com es voldria gestionar-los?
Si haguéssim assolit la independència i Espanya haguera volgut formar part del consorci, ho hagués pogut fer. No és una cosa excloent. Hi ha coses a Catalunya que són de propietat espanyola, com ara el Monestir de Poblet. En un diàleg haguérem hagut de concretar si el Monestir de Poblet passava a Catalunya o es quedava a Espanya, però està clar que el monestir no s’haguera mogut de lloc. Eren termes molt secundaris; els actius i els passius. Ja m’agradaria estar parlant d’això en una mesa de diàleg.
Vistos els esdeveniments, l’1-O es va votar sobre l’autodeterminació del poble català?
El d’octubre va ser un referèndum total i absolut. S’ha de recordar que organitzar referèndum no és il•legal ni a Catalunya, ni a Espanya, ni a la Unió Europea. Malgrat tots els vetos, prohibicions i la desobediència que vam fer al Tribunal Constitucional. En som conscients que vam desobeir la notificació del TC. Ho vam fer per la voluntat del poble. La prova és com el poble va defensar les urnes l’1-O. És increïble, i cada vegada que en veus les imatges et fa posar els pèls de punta. Sentim que vam fer el que pertocava: defensar el referèndum. L’altre és que sense la societat civil no haguéssim pogut fer el referèndum. Estan bojos buscant factures per dir que hem malversat fons públics i no les troben. La Guàrdia Civil ha entrat 28 vegades al Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació cercant el cens. Però que no saben que en 24 hores el cens pot estar a Hawaii? Cal anar-hi 28 vegades? Estan fent un teatre per bastir un discurs que no els hi quadra per enlloc, ni judicialment, ni políticament.
La pregunta era ben clara. I a més, era la primera vegada a la història que també estava en occità la butlleta.
Amb la intervenció del 155 l’Estat va convocar eleccions a Catalunya, el mateix dia que es proclamava una no-independència. Els esdeveniments poden haver fet canviar la visió que ara tenim sobre l’1-O.
No, no, jo ara estic aquí a l’exili pel mandat de l’1-O. El dia 3 la gent va paralitzar el país. Es presenten els resultats oficials el dia 10. Llavors, el President Puigdemont afirma que amb els resultats som República, però deixà en stand by la proclamació per intentar una negociació. Des de l’1-O fins al 27-O que es fa la proclamació, no es fa res més que intentar dialogar per veure com aplicar el resultat de l’1-O, molts negant-se a respectar el resultat, dient que era mentida. Afirmant que el resultat que donàvem era inventat, ja que havien segrestat les urnes. Però també haurien de saber que van segrestar moltes urnes de les quals s’havien canviat els vots o les urnes mateixes, que es van emportar, no eren de veritat. El recompte va ser molt ajustat i aproximat a la realitat. Segur que alguns vots van desaparèixer i altres es van perdre o no es van poder arribar a comptar. La prova d’això és que el 21-D hi ha més vot independentista que l’1-O. No ens vam inventar el resultat de l’1-O. Ells sempre han negat que el resultat de l’1-O fos vàlid. Potser només van ser 200.000, però van ser dos-cents mil que van votar que no. Tant de bo hagueren sortit dos milions de persones a votar que no. Això hauria volgut dir que haguéssim fet un referèndum en pau i tranquil•litat. Qui no reconeix els resultats de l’1-O, tampoc reconeix els resultats del 21-D. A més, organitzat per l’Estat. Han posat totes les traves jurídiques, han posat tota la maquinària de l’estat per no deixar investir el president, arribant a prevaricar en no publicar el govern nomenat pel President Quim Torra. Han prevaricat sobre tot el govern, escollit per un president democràtic, per un parlament democràtic. Tot això és el que Europa veu: una Espanya feixista amagada, que sota el sol, la paella, les tapes i la sangria, té problemes greus. Ara comencen a entendre el perquè volem tenir un altre tracte amb l’Estat.
Durant els fets d’octubre es va poder veure com hi havia una lògica de manifestacions al carrer que no va acabar encaixant amb les lògiques institucionals. Com es va poder comprovar el 27-O, que hi havia una multitud fora del parlament per salvaguardar una República que dins no es va salvaguardar. Hi ha hagut dues dinàmiques diferents, una institucional i una altra al carrer?
La mobilització al carrer és el més autèntic i fort que mai ens hem pogut arribar a imaginar. No ha afluixat mai. El dia de la manifestació, el 8 o el 10 de novembre, quan es van aixecar tots els telèfons mòbils al carrer Marina, jo ho estava veient en directe amb gent d’aquí Brussel•les i estàvem plorant. Una bellesa plàstica que no s’ha vist mai a Europa ni al món. Portem així des del 2010. Set mesos després de marxar a l’exili seguim sentint que estem aquí per la fortíssima convicció dels mestres que són citats al jutjat perquè han parlat de l’1-O a classe, pels artistes que els fan anar a declarar, per alcaldes i alcaldesses que d’anar als jutjats… Estan intentant instaurar un regne de la por. Però la base social és tan forta que no hi ha marxa enrere. No volem el país d’on vam marxar. No existeix, ni volem la Catalunya d’on venim. Aquest és el repte que té el nou govern d’Espanya.
“Els catalans que volien la independència se’n penedeixen d’haver fet la declaració?”
Joan Puig: com valores el nou govern espanyol?
Europa té esperances. Europa necessita que es destensi la situació. Vull ser molt realista, fins que no vegi coses concretes, esperança zero. Són gent d’una mentalitat retrograda brutal en relació a Catalunya. Semblen llops amb pell de xai. La discussió no és si apropen els presos o no. Ni si a nosaltres ens amnistien o indulten. Jo no puc tornar a Catalunya perquè hagi negociat un business de: no ho tornaré a fer mai més. Hi ha més de dos milions de persones que no volen l’stato quo. Quan hi torni a haver eleccions hi haurà més de 2.074.000 vots independentistes. El vot independentista no ha parat de créixer. Europa aviat veurà si el socialisme ho arregla o no. En tot cas, el PP no ho va arreglar.
L’ampliació del 155 a la cultura va obeir a uns paràmetres repressius?
Totalment. El més escandalós va ser el retorn de les obres de Sixena del Museu de Lleida al monestir d’on eren originaries. Per diversos motius. El primer és perquè els recursos presentats a la justícia encara s’havien de resoldre. La segona, el ministre decideix que es moguin les obres. Per tant, les treu d’un edifici administrat per l’ens públic i l’entrega a la custòdia d’una associació privada. Una associació que té el seu germà com a vicepresident; L’orde de Malta. Si ens volen espanyols, el museu de Lleida és administració pública, també de l’Estat. Es rebaten les obres d’un servei públic i les passen a uns privats. Tercer, ho paguen tot amb diners públics, com si tu et canvies de casa i el camió de la mudança el paga l’Ajuntament. Un cúmul de despropòsits. Pocs dies després, amb el Departament de Cultura demanem presentar un recurs davant del Tribunal de Cassació i el mateix Ministre l’autoritza. Un recurs que encara s’ha de resoldre. Un desastre el que s’ha fet amb el 155. Sabem que les monges no poden pagar la factura de la llum elèctrica, allà la gent no les anirà a veure. Al Museu de Lleida estaven perfectament custodiades.
Quines seqüeles creus que ha tingut el 155 en l’activitat cultural que depèn de l’administració catalana?
Hem aconseguit no parar res. Ho hem fet, ja que he ajudat en tot allò que he pogut. El Departament de Cultura, a excepció d’unes poques coses que Madrid va deixar les partides pressupostàries a zero, tot l’altre s’ha pogut executar. Les convocatòries han pogut sortir a la llum pública, fins i tot abans que s’aixequés el 155. Clar, això va lligat amb la tristesa que siguem el 0,8% del pressupost. Gairebé som una anècdota. Ni s’han molestat a paralitzar-nos.
Ens va fer molt mal que abans del 155 el Tribunal Constitucional anul•lés la taxa que havíem creat sobre la connexió a Internet, que ens aportava 16 milions d’euros l’any al món audiovisual. Perquè ho van fer? Per amistats amb les operadores i per fer mal a un sector que és molt bo. Tenim unes escoles de cinema fantàstiques i això els hi feia mal. Són capaços de fer mal a la mateixa indústria que va bé a Catalunya i Espanya. Si a Catalunya es fa cinema, també en surt beneficiada Espanya.
Marxareu a l’exili en un cap de setmana molt confús de la política catalana. Quines van ser les decisions que vàreu prendre aquell cap de setmana?
Tot el que vam decidir va ser valorar, sabent les ganes de venjança i de fer-nos mal, si retornàvem a Espanya o no. Va semblar que convocant les eleccions no hi hauria la venjança de la presó preventiva. Tot i això, quan el President Puigdemont ens va dir que travessava la frontera per anar a Brussel•les, ja que volia internacionalitzar el procés des d’allà, ens deixà la llibertat individual de fer allò que volguéssim. El dia 29 em notifiquen que el President està de camí a Brussel•les, per fidelitat al President decideixo anar-hi. No tan pensant que em suposa a mi en l’àmbit personal… En aquell moment no penses ni amb la família, l’economia o a on dormiràs. Uns quants vam anar a Brussel•les amb el president. N’estic molt orgullós.
El President em va demanar al juliol de ser conseller, li vaig dir que sí perquè el compromís per mi ja havia estat pres a l’abril. Moment en què vam signar un paper on ens comprometíem a fer els impossibles per organitzar el referèndum i per aplicar-lo. Ho vam firmar tots. No només els consellers, sinó els secretaris generals i directors generals. En aquell moment, potser algú s’ho va prendre alegrement, però per mi va ser de les signatures més transcendents de la meva vida. Al juliol m’ho proposaren sabent que anàvem a un enfrontament, i dic que sí, ja que segueixo sent fidel a aquell document.
Políticament, en marxa, quines decisions va prendre el govern? S’acabava de fer una declaració d’independència.
No hi va haver temps de prendre decisions polítiques. El dia 28 i 29 alguns consellers, encara mantenen l’agenda d’activitat pública però ja veiem que no hi havia marge de maniobra, vam perdre tota possibilitat d’esperar un diàleg d’última hora. Alguns s’han queixat de si el 27 vam fer una declaració romàntica. Potser ho diuen com un insult, però per mi és un elogi. Tenia un punt de romàntic la declaració del 27 d’octubre? Sí, és que ens han de fer vergonya els nostres sentiments? Els catalans que volien la independència se’n penedeixen d’haver fet la declaració? Jo tampoc. Ja sabíem que no podríem aplicar res després i intuíem que ens vindrien a buscar-nos de seguida. Per això vam maniobrar com vam maniobrar. Va ser romàntica? Doncs visca el romanticisme. Així de clar ho dic.
Per acabar, ens agradaria saber quina és la seva situació respecte a la justícia belga i espanyola.
Nosaltres ara som ciutadans europeus lliures. Però a Espanya tenim una ordre de recerca i captura. Suposem que tard o d’hora hi haurà una tercera petició d’extradició. La primera ja la va retirar Espanya, ja que l’anava a perdre. En aquella es va poder discutir els fons de l’extradició. La segona era tan barroera que ja no va entrar a tràmit. Per tant, no ens amoïna que vingui la tercera. Si la fan bé d’una vegada i diuen la veritat sabem que no poden demostrar la rebel•lió. Tampoc la malversació, ja que no n’hi va haver. Judicialment confiem que una vegada passada la tercera, seguir com a ciutadans europeus i tancar l’expedient. Una altra cosa serà quan puguem tornar a Espanya. Si el govern del PSOE no es belluga ni es mulla, estarem aquí fins a anar als tribunals d’Estrasburg. Quan aconseguim que els tribunals europeus de justícia ens donin la raó, tornarem a Espanya per entrar-hi amb la cap ben alt i tocant el clàxon per l’AP-7. És el futur que tenim.
En l’àmbit polític a Catalunya, és el conseller de Cultura?
No, ho és na Laura Borràs. Jo sóc un conseller legítim de Cultura a l’exili. Mentre el meu President Puigdemont segueixi a l’exili ja estaré al seu costat. Administrativament és evident que no puc signar cap paper com a conseller a Catalunya.
La legitimitat te la dóna tota la gent que ve aquí i vol saber com estàs, i et porten els seus llibres i creacions. Mai faré cap contrapoder a la Laura Borràs, al contrari, tenim la petició, l’ordre, dels presidents Puigdemont i Torra de treballar periòdicament conjuntament. A més de fer que la situació anòmala que vivim no s’oblidi. No normalitzar el fet que hi hagi nou persones a la presó i set exiliades Davant aquest fet anòmal només hem de fer allò que faci falta perquè ni es normalitzi ni s’oblidi aquesta situació, per fer constant la presència d’aquesta anomalia democràtica que és intolerable.
Aquesta entrevista és en col·laboració amb Revista Mirall
