Laura Borràs i Castanyer tan sols fa 2 anys que s’ha involucrat en política i ja ha viscut 5 eleccions. Va anar a la llista de Junts per Catalunya el 21-D del 2017 a petició del president Carles Puigdemont, quan va confeccionar una llista plena d’independents sota el nom de Junts per Catalunya. La filòloga ha estat consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya i és especialista en teoria de la literatura i literatura comparada i en citar grans clàssics en les seves intervencions polítiques. Entre el 2013 i 2018 va ser directora de la Institució de les Lletres Catalanes i la seva oratòria i carisma han fet que l’equip de JxCat hagi tornat a confiar en ella per repetir com a diputada al Congreso. Quan falten unes hores per tancar la campanya parlem amb ella de les propostes d’unitat, què s’hi va a fer a Madrid, de les relacions amb els altres partits i les claus per entendre el moment de repressió que viu Catalunya per part de l’Estat.
Fer campanya és tan dur que molts candidats es posen malalts. Com portes les angines?
Segueixo amb febre però no tan alta com aquests últims dies. Es pot dir que tinc un refredat nacional, al debat ho va poder veure tota Catalunya. Però aguantem el que calgui.
Una de les vostres propostes estrella ha estat fer un grup parlamentari únic a Madrid, però ni ERC ni CUP s’hi han afegit…
Nosaltres volem ser propositius i ser part de la solució. Però hi ha qui a cada solució li troba un problema. La CUP va ser molt innovadora perquè, trencant la seva tradició assembleària, amb 5 minuts va decidir dir ‘No’, privant-nos així de l’emoció d’un possible empat…
(riem) I Esquerra?
Jo vaig intentar en diverses ocasions durant el debat obtenir una resposta i no va ser possible. Jo ho dic amb tot el convenciment i seré persistent: estem en un moment on l’eix nacional està en el “ser o no ser”.
Aquesta és la qüestió! Citant a Shakespeare?
No, no és moment per Hamlets. L’Estat ens vol estabornits, ja hi ha 9 persones a la presó amb una presó global de 100 anys. I ja voldria ell que en 100 anys ens oblidéssim de defensar la independència i els nostres drets i llibertats…
No és moment per equidistants, doncs?
Les equidistàncies, la neutralitat, acaba sent el més eixorc dels egoismes, ens diuen els savis. L’excepcionalitat ve marcada per una causa general amb una forta repressió de l’Estat i que es va eixamplant amb processos judicials siguin a polítics, cantants, pallassos, periodistes… Tenim presos coneguts i anònims. La magnitud de la violència de l’Estat ha fet entrar a la política l’àmbit punitiu: us vau portar malament, us castiguem. Vaja, és evident que no és moment per equidistàncies i ho demostra el que vam assolir l’1-O, va ser una victòria.
Sobre l’estratègia independentista: La Cup, en canvi, proposa un front unitari amb els comuns per defensar l’autodeterminació, l’amnistia i el fi de la repressió. Hi trobaran JxCat?
Em pensava que ells eren els del ‘no a tot’. Però em sembla bé tota proposta si anem tots en una mateixa direcció. Si busquem una solució política per un conflicte polític. Quan nosaltres parlem d’una proposta inèdita d’anar units és perquè pot representar que les forces independentistes signifiquin més del 50% a les urnes. Això és, en realitat, una victòria allà on els fa més mal. Aconseguir anar junts a reivindicar el que volem per tot el país és el que més por els fa.
Però hi ha qui diu que seria passar de 3 veus a 1, tenir menys temps d’intervenció…
A veure… jo he fet intervencions de 2 minuts i mig i he anat al gra per dir coses que no els agrada sentir. En canvi, n’hi ha qui té molts minuts i diuen coses que els altres estan encantats de sentir. La veu catalana a Espanya ha de ser per poder forçar a l’Estat espanyol. Una veu que lluiti no per canviar de bandera sinó d’era, que sigui la força de la República catalana a Madrid. Deixar de ser una minoria al Congrés trobant allò que ens uneix.
Sembla que hi ha aquest denominador comú: amnistia, autodeterminació i fi de la repressió… Defensar el dret a decidir un altre cop és renunciar a l’1-O?
Jo sempre he dit que l’1-O no hi va haver rebel·lió ni sedició: hi va haver autodeterminació. Anar a Madrid i fer valdre la veu per a defensar aquest dret significa que els teus vots compten. Em costaria trobar algun partit que no estigui d’acord en la llibertat dels presos i retorn dels exiliats. Seria molt greu que ni en això estiguéssim d’acord. Simplement és que JxCat ha actuat d’una manera i ERC d’una altra: ells han cedit els seus vots (així ho va dir el senyor Sánchez) “a cambio de nada”. Nosaltres no donarem res a canvi de res perquè ens ho juguem tot.
I com ho fareu? També teniu la idea de bloquejar-ho tot?
Si ets irrellevant, no bloqueges res.
Però pot anar de pocs escons i que les majories al Congreso tornin a dependre dels independentistes…
Pot ser però estem parlant d’unes xifres que no depèn de nosaltres establir-res ara. Però gestionar una victòria de l’independentisme si depèn ara de nosaltres. Per què t’exposes a ser feble allà on et volen feble si pots ser fort allà on et volen feble? Si féssim aquest pacte per tenir una única veu republicana a Madrid, avui podríem ja gestionar aquesta victòria. I, probablement, el que acabarem fent és veure com gestionar una derrota.
L’unionisme sí que ho té clar que va junt contra Catalunya…
Jo el que proposo és la mateixa unitat d’acció que la unitat de destrucció de l’Estat contra Catalunya. Ells van junts contra Catalunya i nosaltres volem anar junts a favor de Catalunya.
I els que diuen que és una estratègia partidista perquè les enquestes us donen uns mals resultats?
Jo fa molt poc temps que estic a la política i ja he viscut 5 eleccions, tot un màster en temps rècord. En aquest període de 2 anys he après d’una manera molt clara que tot allò que podem fer junts per aconseguir el que els altres no volen no és que sigui una opció, és que ha de ser una decisió compartida. Les enquestes ens donaven resultats que havíem d’anar a buscar-los a sota terra, sempre ens van malament i els resultats diuen una altra cosa: primera força a Catalunya i a les municipals i a Europa vam guanyar.
Tornant al fil anterior, amb l’actual situació, doncs, què anireu a fer a Madrid?
El que ja he fet: ser útil pel nostre projecte que és la independència i ser ferma en aquest objectiu.
I si està tan clar que la unitat és una eina tan poderosa i que el carrer la reclama… perquè és tan difícil que no existeixi?
Perquè els interessos potser són diferents. L’altre dia vaig apuntar-me una frase que vaig llegir a Twitter que deia…
Ostres, si a part dels clàssics comences a citar gent de Twitter…!
(Riem) Sí, és molt revolucionari! (busca entre el mòbil) Aquí: “Qui no vol la unitat, no prioritza la independència”.
Caram, certament és bona…!
Sí, i més si analitzes la frase: si no prioritzes la independència, és que vols un resultat que no sigui de país sinó de partit.
Les engrunes de l’autonomia…!
Lluitar per l’hegemonia és legítim. Però si treballes per la independència, l’autonomia és una pantalla passada. Si alguna cosa hem après amb tot el que ens ha passat és que aquella autonomia que hem tingut, l’Estat espanyol no permetrà que la continuem tenint. Si no ho hem vist, és que ens falten més garrotades i mira que n’hem rebut moltes!
Hi ha qui no ho veu, encara?
Mira: el 2017 Juan Luís Cerbrián va ser una de les primeres veus que va parlar del 155 i ho feia sense embuts: “Hem d’aplicar el 155, posar els líders polítics sobiranistes a la presó i els hem de suprimir l’autonomia. Un cop fet, els seus polítics estaran tan ocupats a treure els seus líders de la presó i en recuperar l’autonomia que ja no parlaran d’independència…”
Em sona…
Alguns són allà mateix on ens voldrien. Aznar deia “abans es trencarà Catalunya que Espanya”. Podem analitzar el que ens ha passat i posar-hi remei? Estan parlant de frenar la democràcia, de recentralitzar…! Algú creu que podrem continuar tenint allò que teníem?
O anem endavant o anirem molt enrere.
Exacte. Estem en un punt de no retorn. Quan tinguem un país normal ja parlarem de partits, però toca tenir un país. Ara va de ser, d’existir com a poble.
El resultat de les espanyoles pot catapultar un escenari d’eleccions catalanes?
L’escenari de les eleccions catalanes depèn de la justícia espanyola que ha demostrat ser més espanyola que justícia.
Per si inhabilita el president Torra?
Efectivament. I és una anomalia democràtica.
Però no només depèn d’axiò, oi? Poso un exemple a l’atzar, si ERC treu un gran resultat a les espanyoles, potser es veu forta per forçar unes noves eleccions a Catalunya…
Si és així, es demostrarà, i espero que no, una vegada més, que es posa per damunt els interessos del partit en lloc del país. I jo crec que hem vingut aquí a intentar gestionar que una victòria d’un partit no representi la derrota d’un país.
Hi ha qui diu que JxCat és el nou Pdecat, la refundació de convergència… que hi ha de cert?
Davant d’aquest mantra jo dic: llegiu la llista de Junts per Catalunya: Laura Borràs, independent candidata al Congreso. Roger Espanyol, independent, candidat al Senat. Hi ha que miren cap a l’autonomia i poden ser els mateixos nostàlgics que volen recordar CiU, que ja no existeix. Si algú continua volent estar en un marc mental que ja no és l’actual és que mira enrere en lloc d’anar endavant. JxCat té gent que ha militat a altres partits o independents com jo. Dins aquesta forquilla tan àmplia hi ha persones que deixem de banda qualsevol diferència ideològica per reforçar el denominador comú que ens permet avançar: la independència.
Ara que cites Roger Español. La sensació general és que hi ha indecisos que dubten entre CUP i JxCat, com pot ser això?
La CUP ha dit que vivim un moment d’excepcionalitat i es presenten a Madrid. Jo els dic, benvinguts, fa dos anys que vivim aquesta excepcionalitat. Quan jo parlo de la unitat també vull dir que quan la CUP decideix presentar-se podrien haver pensat si es podia fer amb més gent per mirar de ser més forts. Si volen enfrontar-se amb la Roja, com en el seu espot de campanya sembla que fan, potser podrien reforçar el seu equip amb més jugadors. Jo crec que podem construir una selecció nacional catalana que podria guanyar.
El paper dels Mossos pot ser un hàndicap per la candidatura de JxCat, ja que és una conselleria que és la seva responsabilitat?
Sabia que cauria la pregunta dels Mossos!
Sempre hi ha d’haver la pregunta incòmoda!
Hi ha un govern de coalició a la Generalitat del qual jo n’he format part. Jo dic que les imatges que hem vist amb abusos policials s’han de denunciar sempre i s’han d’erradicar sempre. Volem estàndards democràtics per la policia i que acompleixin els seus propis protocols. Ara, em sobta que la gent demani la dimissió del conseller Buch i no la del ministre Marlaska. Això vol dir que estem colonitzats, també, mentalment.
Però hi ha responsabilitats des d’aquí.
Sí, i cal recordar que són casos de la Brimo. I no oblidar com ens vam sentir defensats per la nostra policia l’1-O, o la seva bona gestió durant els atemptats del 17-A o, fins i tot, quan els Mossos van retirar urnes sense cap garrotada. Respecte als Mossos: es demanen explicacions, obrir comissions d’investigació com l’auditoria interna més gran que s’ha fet mai en la història del cos. La Brimo és un problema que han patit altres consellers d’interior d’altres colors polítics.
Ja que t’agraden les cites… És cert que “no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres”?
(riu) Pobre Pla, aquesta cita es treu de context. La pràctica que nosaltres hem vist és que respecte de Catalunya hi ha una unitat d’acció entre els que es diuen ser d’esquerres i dretes. Les propostes que té el PSOE, Ciudadanos, el PP o la ultradreta que no anomeno, és evident que són les mateixes per Catalunya.
Vau ser decisius pel canvi de Rajoy per Sánchez…
Quan vam estar a favor de la moció de censura era perquè pensàvem que sobre el paper hi havia d’haver una expectativa de millora. Una vegada et pots equivocar, dues no. No donarem els vots a canvi de res.
I si no és a canvi de res i l’aritmètica és justa i els vostres vots són decisius i Pedro Sánchez us promet les mil-i-una…?
Les promeses dels governs espanyols amb Catalunya sempre s’incompleixen. En tots els àmbits, com per exemple en matèria pressupostaria. Pedro Sánchez és el primer que incompleix el seu programa abans de les eleccions: hi diu “iniciar diàleg amb totes les CCAA en particular amb la Generalitat de Catalunya” i no agafa ni el telèfon.
El carrer i la mobilització ciutadana ha superat els partits?
Tres dies després de la sentència vaig dir que vaig veure més determinació en la gent que als partits polítics. I és una lliçó que hem d’aprendre perquè la mobilització ha vingut per quedar-se. Les coses que hem fet ben fetes ha estat quan hem anat junts i l’1-O és un exemple.
Això vol dir que els partits independentistes estan desorientats?
Això vol dir que JxCat som la gent. Som gent que no estàvem a la política de manera activa i ara intentem posar aquell clam de la gent a les institucions, als engranatges dels partits, que és el que costa de moure. Nosaltres som el carrer i som al carrer, que demana unitat, independència i llibertat. Per fer-ho l’única manera possible és amb la unitat.
I ara que dius que sou gent del carrer que ha fet el pas a la política: des de llavors et sents que t’has convertit en un objectiu de l’Estat, el teu nom ha tornat a sortir des de la Fiscalía…
És evident. La justícia ataca a qui sembla que molesta més. El president Puigdemont, els consellers Comín, Puig, Ponsatí… les que s’han activat és la gent que fa política de la que molesta. Ja en el seu moment, quan entro a les llistes, se’m comença a buscar alguna informació que, ai l’às, estava publicada al portal de la transparència. I ells volen crear por i que, per exemple, ara em facis aquesta pregunta en lloc de parlar d’altres coses…
He caigut a la trampa, certament…
Però és normal. És l’estratègia de qui reprimeix per apartar. Jo sóc humana i tinc por, però com diu Pere Casaldàliga, “la por no ens pot fer apartar del nostre objectiu i assumir la nostra responsabilitat”. Quan jo parlo del Tribunal Suprem i dic el que dic, clar que penso que potser algun dia em jutjarà… Però això no va de mi, va de nosaltres. Quan defensem els drets, els defensem els de tothom.
Per acabar l’entrevista, el minut d’or per demanar el vot…
Jo puc ensenyar amb orgull que amb les condicions més difícils: imputacions, presó, exili i forta repressió… JxCat ha estat una veu que ha posat per sobre l’objectiu comú de país que el de cap partit perquè hem entès l’excepcionalitat del moment i que ens ho juguem tot en qualsevol de les eleccions que ens trobem, en aquestes especialment que hi ha una unitat d’acció contra l’independentisme català. Nosaltres oferim fermesa i que el nostre vot només estarà al servei del nostre objectiu i així poder treballar amb plenitud per un país que vol ser en plenitud.
