Josep Costa i Rosselló és el vicepresident del Parlament d’una legislatura que ja té data de caducitat. Durant aquest temps històrics, ha fet el salt a la primera línia política i, tot i la curta experiència, ha escrit un llibre que ara presenta carregat de sinceritat i transparència: “Eixamplant l’Esquerda” publicat per l’editorial Coma Negra. Costa, militant independentista des de la seva joventut quan encara residia a Eivissa, la seva illa natal, és professor associat de teoria política de la UPF i lletrat en un organisme de l’Administració Pública UPF. Parlem amb ell del llibre, del seu passat a ERC i del futur amb Junts.
Veig que m’has dedicat el llibre! Bé, a mi i als més de 2 milions de persones que van fer possible l’1-O. És tota una declaració d’intencions per començar…!
I tant! Aquesta era la idea: el llibre és una reivindicació de l’1-O, del seu valor polític i del seu impacte històric.
Es podria dir que “Eixamplant l’Esquerda” s’aproxima a un manual independentista?
No és tan pretensiós. A mi m’ha servit per endreçar pensaments i analitzar amb una mirada més calmada on som i cap on hem d’anar.
Segurament, algú et deu haver dit que el llibre forma part de la campanya de JxCat de cara les eleccions d’aquesta tardor…
Doncs no! És un llibre honest on hi ha coses que no podia deixar-les sense dir i d’altres que ja se saben, que són públiques. Si algú sap que el deixa en evidència, ha preferit ignorar el llibre.
Parles d’ERC sense embuts: dius que han renunciat a l’objectiu de la independència, que la manca d’unitat és culpa seva i, fins i tot, detalles decisions sobtades de Roger Torrent d’última hora…
Jo no qüestiono que ERC hagi deixat de ser independentista, el que podríem dir és que, avui en dia, en aquests moments històrics, no hi ha prou en ser independentista (tenir un objectiu i un sentiment) sinó que tot s’ha de traduir en un pla i intentar aplicar-lo. No hi ha prou en ser partidaris de la República sinó que s’ha de tenir una estratègia per fer la independència.
Al llibre expliques d’on vens i la teva trajectòria i, tot i això, des d’ERC et diuen postconvergent…!
S’ha abusat d’etiquetar les persones que tenen altres punts de vistes o estratègies diferents. Jo ho explico: no he votat ni militat mai a CiU ni tampoc hi he donat suport a les polítiques i les estratègies que solia dur a terme aquella formació política, que avui dia ja no existeix. Aquesta acusació no se’m pot fer a mi de manera creïble! És més, a mi em parlen del pacte del Majestic quan llavors jo era militant d’Esquerra. A mi què m’expliquen! Vull deixar en evidència aquesta manera de fer, d’etiquetar i desqualificar la gent en comptes de raonar les crítiques o els desacords.
També hi ha autocrítica cap a JxCat… Afirmes coses com “vam guanyar les eleccions del 155 per acabar-lo aplicant”. Hi ha hagut decepció?
La paraula és “insatisfet”. Una de les claus de l’aplicació del 155 la va explicar la vicepresidenta del Gobierno Soraya Sáenz de Santamaria quan va dir que pretenien decapitar el moviment independentista, és a dir, apartar els membres del Govern. Quan nosaltres vam guanyar les eleccions, les tres forces independentistes vam derrotar el 155 i teníem una gran força per restituir el Govern. A la pràctica, però, la meva insatisfacció va ser veure que va guanyar el 155: al final no es va poder restituir el Govern ni els consellers, ni el president, es van suspendre els diputats, se’ls va privar del sou… I teníem una majoria electoral per fer-ho!
El llibre transpira molta sinceritat. Ho dic perquè sovint s’ha titllat la gent de JxCat d’abraçar un “independentisme màgic”. En canvi, tu, reconeixes que ni som independents ni que demà mateix es pot fer la independència…
Modèstia a part, el llibre és molt més realista que els que proposen un referèndum pactat. L’independentisme màgic és pensar que dient que hem perdut i demanant diàleg s’aconseguirà alguna cosa. Jo reconec la dificultat d’aconseguir la independència: no hi ha una fórmula d’èxit. El que s’ha de fer és picar pedra. Ho hem fet hem de seguir, com quan hem derrotat l’Estat amb l’1-O. Ah, i tenir clar que estem en condicions de tornar-ho a fer…
De fet, tu dius que sí que som prou gent, contràriament al que pensen altres…
Tenim una legitimitat d’haver guanyat les eleccions del 155 i una altra legitimat extra: si no ens hem comptat millor, no és per culpa nostra. Qui pretengui qüestionar la majoria parlamentària ha de plantejar que es faci un referèndum. Per entendre’ns: no pots impedir que es voti i després inventar-te un hipotètic resultat d’aquest vot.
Has passat a la primera línia política i expliques coses que has descobert: No triomfa només el bon gestor sinó qui controla el relat o qui sap culpar l’altre…
Efectivament, aquesta és una realitat que hem d’admetre. A vegades no guanya qui té raó o qui té el millor projecte. Ser-ne conscients és la millor manera perquè no ens enredin. Dir-li a la gent que no s’ha de quedar amb el primer relat sinó que faci un exercici de jutjar els fets de la realitat. No només el que li expliquen.
La sinceritat d’alguns passatges del llibre com la manca d’unitat, la situació actual… poden fer que el lector s’enfadi? A mi m’ha passat…!
Hi ha autocrítica, sobre el que no s’ha fet bé. Intento ser objectiu però també intento ser optimista de cara al futur. Tenim capacitat de fer-ho millor i de culminar la feina contra l’Estat i guanyar la batalla. Hi haurà gent que el llegirà estant ja decebut i enfadat…
Servidor…!
… i per tant no crec que descobreixi res que el pugui emprenyar més. Intento aportar fórmules i arguments per superar aquest moment i la moral de derrota i per tornar al camí de la victòria. Una victòria que hem practicat i que coneixem. Crec que aporto una perspectiva positiva al militant o votant independentista que busca respostes de com hem de fer les coses.
Després de tot el que expliques, t’atreveixes a dir que, després de les eleccions de la tardor, el pacte entre Jxcat i ERC és possible. Segur? Tot i el desgast i les friccions actuals?
Sí, totalment. Crec que la voluntat de la gent ho farà possible.
Però que no ens passi com el que expliques: el pacte actual del Govern efectiu entre JxCat i ERC només va servir per a repartir càrrecs, però després no es va poder ni fer una resposta unitària a la sentència del judici farsa contra el procés!
Insisteixo: la gent ens portarà al projecte correcte. Seran els vots que decidiran quin és el projecte i al voltant d’aquest projecte es construirà la unitat. Fins ara, el problema ha estat que ens hem obsessionat a trobar la unitat al voltant dels que som per una necessitat de posar-nos d’acord. En unes eleccions, els ciutadans faran d’àrbitre de les majories i de les propostes de cadascú i jo sóc optimista del resultat que donarà.
Per tant, entenc que repetiràs a la llista de JxCat?
No és una decisió que hagi de prendre jo. Al llibre deixo per escrit la meva idea de com arribar a la independència. Estic perfectament disposat al fet que, si es vol fer una altra cosa, jo no cal que hi sigui.
Però la voluntat hi és, de ser-hi, oi?
La meva voluntat és fer la independència. Si és per fer-la, jo estaré a la disposició de qui ho lideri.
Ets partidari que el PDeCat s’afegeixi a Junts?
No s’ha plantejat com que el PDeCat s’hi afegeixi sinó que la immensa majoria de gent de JxCat, que molts d’ells provenen del PDeCat, estan al projecte de Junts sota el lideratge del president Puigdemont. El tema és sumar gent i jo estic en això.
El nou Govern que surti de les eleccions de l’octubre, per quin dels 3 carrils de l’autopista a la independència que expliques al llibre creus que haurà de transitar (pacte, desobediència i unilateralitat)?
Per tots de forma ordenada. El camí que molta gent no ha entès és el de la desobediència civil (o no ha sabut interpretar quin ha de ser el seu paper). En el debat públic, tot es redueix a la via del pacte o la via unilateral. El carril del mig, la desobediència, ens permet avançar quan cap de les altres dues fórmules no donen fruits de manera immediata. La desobediència civil amplia l’esquerda de l’Estat, desgastes i deslegitimes l’Estat i, a més, et fa fort. De fet, la desobediència civil la podem fer demà mateix. Ni el pacte ni la ruptura unilateral es poden fer demà mateix. Aquesta és la idea que d’alguna manera poso damunt la taula amb el llibre.
Qui va intentar liderar aquesta desobediència civil va ser Tsunami Democràtic. Al llibre en parles i, no sé si de manera indirecta o m’ho ha semblat a mi, vincules a ERC la seva desaparició, un cop es va produir la mesa de diàleg… Pot ser?
Del Tsunami no en tinc ni idea, ni tinc cap informació ni tampoc sé qui hi ha darrere. Tinc una intuïció que el Tsunami tingui algun problema semblant a l’autoimposició de pactar les coses abans de fer-les. No en tinc cap prova ni coneixement, però potser hi ha un moment que les persones que estan a la cuina del Tsunami no tenen una plena coincidència sobre el que s’ha de fer. I a partir d’aquí fa que no sigui viable que pugui continuar.
És a dir… les diferències d’estratègia un altre cop!
És una intuïció sense cap prova. El fet de consensuar les coses entre tots abans de fer-les… implica que aquell que no vol fer res té dret a veto encara que no sigui la majoria.
El diputat a Madrid de JxCat Jaume Alonso Cuevillas em deia que la independència serà abans del 2029, hi estàs d’acord? Al llibre dius que al final “hi guanyarà la independència” tot i que no pronostiques quan…
Jo no tinc cap bola de vidre. El que m’he proposat és treballar cada dia com si la independència fos possible l’endemà. Hem d’estar preparats encara que no sigui demà. Cal tenir clar que en el transcurs de la història es produeixen escenaris imprevistos i, si estem preparats i ens agafa treballant-hi, els podrem aprofitar.
