Jordi Matas Dalmases (Barcelona, 1962) és catedràtic de Ciència Política de la UB, on dirigeix l’Observatori dels Governs de Coalició. És també el president del Consell Rector del CEO i va presidir la Sindicatura Electoral del referèndum de l’1-O, per la qual cosa serà jutjat, juntament amb la resta de components, els dies 2 i 3 de març. Als cinc els acusen de desobediència i usurpació de funcions i els demanen penes de dos anys i nou mesos de presó. Arran del seu compromís amb l’1 d’octubre ‘El País’, on havia col·laborat set anys, va prescindir dels seus articles d’opinió. Actualment és articulista de LaRepública.cat
Tot just uns dies abans de les eleccions del 14-F publicava ‘Guia per formar un govern de coalició’.
Ara, amb l’inici de les negociacions per formar govern, parlem amb ell per analitzar les possibles fórmules del nou executiu així com els factors que marcaran les converses entre els diferents partits.
Actualment tenim governs de coalició a molts ajuntaments del país i als governs tant del Principat, del País Valencià, Andorra i les Balears. Tenim, però, suficient cultura del que representen els executius compartits?
Deixant de banda les experiències prèvies al temps de la República, en el cas del Principat ens hauríem de remuntar a la primera experiència del govern d’unitat del president Josep Tarradellas. Després van venir els pactes de progrés municipal en molts ajuntaments. I a la Generalitat, tot i que molts quan parlem de governs de coalició pensen en els tripartits d’esquerres de Maragall i Montilla, cal tenir en compte que els de Jordi Pujol i Artur Mas també van ser-ho, en tant que tot i que es presentaven en una mateixa candidatura en formaven part dos partits diferents com eren Convergència Democràtica i Unió Democràtica.
Catalunya és l’única comunitat autònoma de l’Estat espanyol que sempre ha tingut més d’un partit al govern. Hi ha poques enquestes al respecte però les que s’han fet demostren que els catalans veuen amb bons ulls els governs de coalició i els partits ja tenen un bagatge important de governs compartits en ajuntaments, diputacions i la Generalitat. Així com a la resta de l’Estat espanyol, tret del País Basc i les Canàries, no hi ha tradició, aquí, sí. A Espanya existeix una visió més maniquea de la política. Ho demostra que no va ser fins al gener del 2020, amb l’acord entre el PSOE i Podemos, que es va formar un primer govern de coalició.
Quines són les principals virtuts dels governs de coalició respecte els monocolors?
Impliquen un major pluralisme dins del govern, això vol dir que hi ha més sensibilitats representades, el pluralisme polític és un valor democràtic. Tradicionalment els governs de coalició solen ser menys corruptes perquè hi ha més ulls vigilant internament i, per tant, més transparència. I hi ha una major relació entre l’executiu i el parlament, entre governants i governats. Promou a més la cultura del pacte, del diàleg, de saber transigir i negociar, també generen una relació entre govern i oposició més sana. Hi ha països on el partit de l’oposició no actua irresponsablement perquè sap que un dia pot haver de cogovernar amb el partit que governa en aquell moment.
Governar en coalició, això sí, costa més, s’ha de dominar més l’art de la política, s’ha de tenir més habilitat política, però la manera de fer dels governs de coalició, la cultura que transmeten, enforteix els sistemes democràtics. És una política contrària a l’arrogància i al maniqueisme.
Què és el que més ha grinyolat en l’actual Govern?
Hem de tenir molt present el context de repressió que va arrencar amb l’aplicació del 155 i que encara continua. I, a més, la pandèmia, amb la crisi sanitària i econòmica que comporta, ha acabat de tensionar el govern. Hem de tenir també en compte l’origen del Goverm, que va néixer després dels intents frustrats d’investir primer Puigdemont, després Sánchez i Turull, i finalment es va investir al president Torra, que venia de fora de la política i que es va trobar el govern fet. No va poder triar ni un sol conseller. El Govern ja va néixer amb mal peu. L’oposició ha estat molt dura i barroera aplicant el pim-pam-pum i a veure qui la diu més grossa. I per acabar de reblar el clau hi hagut molts processos electorals pel mig: dues espanyoles, les europees, les municipals, eleccions a tort i a dret que també han tensionat uns socis de govern que competeixen electoralment.
Aquest còctel de factors ha condicionat molt. Dit això és ben evident que el funcionament intern ha estat un desastre. I els socis de coalició han de ser prou hàbils per quan s’apropen les eleccions no llançar-se els plats pel cap, pots marcar perfil ideològic però no barallar-te com han fet perquè dones una imatge pèssima. El CEO per això recull una valoració bastant baixa del govern. Però també està clar que dels errors se n’aprèn. I, per tant, si Junts i ERC volen tornar a governar plegats és més fàcil detectar el que no ha funcionat per posar-hi remei.
Tenint en compte l’aritmètica dels resultats del 14-F i les declaracions d’intencions dels partits quines fórmules de govern veu més factibles?
Les intencions d’Esquerra, ja les sabem, que és aquest quatripartit amb Junts, la CUP i comuns i que jo veig molt complicat. ERC el que té clar, per l’aritmètica sorgida de les urnes, és que necessita el suport de Junts, i jo entenc que si vols no només garantir una investidura sinó també tenir una certa estabilitat governamental estem parlant també d’un govern amb Junts, sumen 65 diputats. Un govern amb 33 o amb 42 diputats és un govern molt feble. El pacte amb Junts hi ha de ser. Si és així, perquè l’aritmètica no dona per més, i els comuns ja han dit que de Junts no en volen saber res, i tenint en compte que la CUP és un actor difícil per negociar-hi, queda la reedició del pacte entre ERC i Junts; però ja veurem. Encara que ERC comenci negociant amb la CUP i els comuns acabarà veient que amb qui és imprescindible entendre’s és amb Junts.
Les negociacions haurien de pivotar, pel que deia abans, en resoldre els problemes de funcionament intern, a més de consensuar un programa de govern?
N’estic convençut, això és fonamental. Junts i ERC governen junts des del 2016, això vol dir que coneixen bé l’administració, els mecanismes del govern, que es coneixen bé mútuament, i han pogut detectar els errors comesos. Per tant cal protocolitzar molt bé les pautes de funcionament intern per no reproduir els errors. Tenint en compte això i que s’han d’entendre no crec que sigui una negociació gaire complicada. Hi ha objectius de país de caràcter nacional que comparteixen però sóc dels que crec que també comparteixen en bona mesura el projecte social. Quantes lleis socials ha aprovat aquest Govern que després el TC ha tombat? Perquè, és clar, els comuns diuen és que els de Junts no són d’esquerres o no són socials, però en canvi sí que pactarien amb el PSC, que a la pràctica manté la llei mordassa, va aplicar el 155, aplica repressió, això que té a veure amb l’esquerra? Crec que amb les polítiques socials no hi ha tantes diferències entre ERC i Junts. La dedicació principal de la negociació ha de ser pactar pautes de funcionament que donin estabilitat i cohesió i que evitin aquest guirigall del dia a dia.
El repartiment del poder seria menys difícil?
En el repartiment del poder hi ha dues vessants, la part quantitativa i la qualitativa. Pel que fa a la quantitat de poder això són faves comptades, es tenen en compte els percentatges d’escons que cada formació aporta a la coalició i es busca l’equilibri. Parlem de 33 escons d’ERC i 32 escons de Junts, amb la qual cosa quedarà tot molt repartit meitat i meitat amb la diferència que aquest cop la presidència correspondrà a ERC. L’altra cosa és el repartiment qualitatiu de les conselleries que assumeix cada força. Un cop tens experiència de govern, encara que no hagi estat bona, tot és molt més senzill. És diferent d’algú que aterra allí per primera vegada i no té ni idea del funcionament de l’administració. Una administració té molts racons de poder. No només hi ha conselleries i alts càrrecs a repartir, també hi ha organismes públics, entitats que en depenen. Hi ha molt poder a repartir, aquesta visió de conjunt que tens si ja has estat govern facilita la negociació.
Sovint es cau en l’error que cada soci es responsabilitza de cada parcel·la que gestiona i es troba a faltar una corresponsabilitat sobre tota l’acció de govern. Això és difícil d’aconseguir?
Per això dic que hi ha d’haver protocols molt clars que pautin el funcionament intern. Si tu formes part d’un govern de coalició has d’estar informat, has de conèixer tot el que es fa. Si es tracta de polítiques conflictives no n’hi ha prou amb estar informat, hi ha d’haver una coparticipació. Els protocols han d’establir com afrontar aquestes polítiques del moment que van més enllà de l’acord de govern, dialogant, negociant, coparticipant en la presa de decisions. Això ha d’estar protocolitzat. La gestió de les crisis, que sempre n’hi haurà, no es pot improvisar.
Al llibre et refereixes també a les inevitables pressions internes dels partits com a les externes per part de determinats grups de poder. Que les negociacions no es dilatin en el temps pot ajudar a minimitzar aquestes pressions?
És important fer via. En primer lloc perquè un context de crisi com l’actual ho demana. I des del punt de vista de la la negociació estricta, també és important. S’han de dilatar el suficient per facilitar l’entesa i el diàleg però no per intentar esgotar l’altre. A vegades aquesta és una tàctica. Es tracta de negociar durant un temps raonable i és cert que les pressions dels mitjans de comunicació, de lobbys, de grups de poders, hi són. Aquestes dies les trucades que reben uns i altres han de ser moltes. Això és així, però com menys interferències hi hagi des de fora, millor.
Per això a Espanya l’acord entre el PSOE i Unidas Podemos es va cuinar tan ràpid?
Sí, però, va ser després que es repetissin les eleccions. En primer terme van guanyar els poders fàctics que s’oposaven a l’acord i per això es van haver de repetir les eleccions. Després d’aquestes els dos actors van tirar pel dret per evitar la influència d’aquestes pressions.
El factor personal quin paper juga? Les afinitats que puguin tenir les persones que formen els equips negociadors poden ser determinants?
Jo crec que influeix molt. És un factor potser poc científic però les fílies i les fòbies personals influeixen. I més enllà d’això, les habilitats personals que puguin tenir els negociadors. Hi ha persones que tenen el do d’aproximar-se als altres i n’hi ha, en canvi, que tomben d’esquena els interlocutors. Els negociadors han de ser prou intel·ligents i flexibles per saber negociar la transacció, evidentment que has de posar sobre la taula el teu ideari i fer-te fort en les polítiques que vols defensar, però en tot cas és molt important el factor personal. Potser ho és encara més en l’àmbit local, en el que les persones es coneixen encara més, però també en l’àmbit autonòmic. En la negociació és molt important saber què s’ha de negociar, què s’ha d’escriure, què s’ha de formalitzar. S’ha de tenir clar quin és l’esquema a seguir per negociar un govern de coalició. I, en això, les habilitats i les sintonies personals són molt importants.
Abans deia que Torra es va trobar el govern fet, però presidents anteriors també han vist limitada la capacitat de triar els consellers per les imposicions dels partits. Pere Aragonès, que és qui més ben situat està per ser el nou president, hauria de poder elegir-los?
Tant Torra com Puigdemont, que també va entrar amb calçador, es van trobar el govern ja fet i això condiciona. És important que el president tingui poder de decisió en això però també s’ha de ser conscient que en un govern de coalició s’han de tenir en compte els lideratges, els jocs d’equilibris interns que han de fer els partits, que també coneixen potser millor les persones i els perfils amb els que compten. S’hauria de trobar un punt intermedi entre la imposició dels noms per part dels partits i el marge de maniobra del president. Ni els partits han d’imposar amb mà de ferro les seves persones ni el president s’ha de posar fort en això. Passa a tot arreu, no només aquí. Hi ha països on els partits tenen molt pes i en altres on és més relatiu.
Descarta de totes totes el quatripartit que proposa ERC?
Jo la veig una fórmula molt complicada, perquè des d’un punt de vista ideològic no veig massa coincidències entre els quatre partits, sincerament. I no la veig per enlloc pels vetos creuats; la veig pràcticament impossible. ERC, si vol formar govern, ha de tenir el vot favorable de Junts, i és aquest el pacte que ha d’explorar. La negociació bilateral ERC-Junts és fonamental.
El PSC, tot i ser la força més votada, no té res a pelar?
El PSC, amb els comuns, no en té prou, l’única carta que podria jugar és pactar amb ERC o pactar amb Junts i això en l’actual context d’una repressió que persisteix seria molt estrany. ERC ja ha dit clarament que no hi pactarà, no ho veig. El PSC no té possibilitats de pacte per tot el que ha passat i està passant. És un partit del 155 i el seu govern a Madrid continua aplicant la repressió. S’ha tancat les portes per les seves pròpies accions.
Veu la CUP al Govern?
Jo crec que la CUP està més disposada que en èpoques anteriors a assumir responsabilitats de Govern però hem de ser conscients que és un interlocutor difícil. No només des d’un punt de vista de propostes ideològiques i de programa sinó també des del punt de vista del seu funcionament intern i el seu sistema de presa de decisions. L’equip negociador pot dir una cosa però allò no va a missa perquè la decisió serà assembleària. Té unes característiques que no dic que siguin ni bones ni dolentes però que el converteixen en un interlocuctor difícil.
L’acord de govern seria bo tancar-lo ja abans que es constitueixi la mesa del Parlament?
S’hauria d’acordar ja tot abans: la mesa del parlament, la presidència de la cambra, el president del govern, la investidura, les conselleries, els protocols de funcionament, tot començant pel programa de govern. El programa tampoc ha de ser de 300 pàgines, com ho va ser, per exemple, el del Pacte de Tinell. No cal arribar a aquest nivell de detall perquè amb això et pots enganxar els dits. S’han de fixar unes línies mestres, sobretot en un context convuls com l’actual. I també perquè entrar molt al detall pot tensar i complicar la negociació. Hi ha d’haver un acord programàtic, això segur, i també un acord de repartiment de poder, de la política de comunicació, que és molt transcendent, etcètera. Tot això s’ha de negociar abans que es constitueixi el Parlament.
Els dies 2 i 3 de març el jutgen amb els altres quatre membres de la Sindicatura Electoral de l’1-O. Com ho afronta?
Des d’un punt de vista jurídic nosaltres tenim claríssim que no hem comès cap delicte i formularem una defensa de caràcter jurídic. Esperem que la jutge actuï en clau jurídica. L’únic perill és que hi hagi algun tipus de contaminació política com hem vist en altres processos.
Si li tornessin a proposar la presidència de la Sindicatura Electoral l’acceptaria?
Sí, i tant, només faltaria. Els professors universitaris no només fem docència i recerca sinó que també hem de fer transferència de coneixement. I si un Parlament elegit democràticament, que representa al poble de Catalunya, et fa una proposta d’aquest tipus i, a més, és per fer una cosa tan necessària i democràtica com un referèndum, s’ha de fer. Si el que volen és que els professors universitaris no sortim dels nostres despatxos i els nostres laboratoris, malament anem. Estem al servei de la societat; no hem d’estar condicionats per la repressió judicial i política.
