Jon Iñarritu (Leioa, 1979) s’ha convertit en un referent gràcies al marcatge que fa des de fa anys a les institucions espanyoles, monarquia inclosa, a les quals sovint fa enrojolar pels seus dèficits democràtics, que s’encarrega de denunciar sense embuts tant des del seu escó al Congrés dels Diputats a Madrid com des de les xarxes socials. Els seus punyents comentaris a Twitter contra les vulneracions de drets fonamentals a l’Estat espanyol esdevenen molts cops virals. D’aquí que sigui un dels polítics bascos amb més seguidors: a Twitter voreja els 150.000.
Llicenciat en Dret i amb un màster en dret europeu i internacional es va implicar de ben jove en política participant en la fundació d’Aralar, sent un dels artífexs de la lluita per erradicar totes les violències d’Euskal Herria, assumint postures valentes i en el seu moment no compreses sempre pels seus propis correligionaris. Però en política les grans apostes són les que es fan pensant en el llarg termini i d’aquí que molts ara reconeguin la seva contribució a la pau. La seva tasca, tant actualment al Congrés com quan va passar pel Senat, on representa EH Bildu, és de les més reconegudes, fins i tot per alguns dels seus adversaris polítics.
Bon amic de Catalunya, en aquesta entrevista a LaRepública.cat, reflexiona també sobre el panorama que dibuixa el resultat del 14-F.
Dijous passat el govern espanyol va organitzar una destrucció d’armes d’ETA amb una piconadora passant per sobre de l’arsenal i amb un discurs de Pedro Sánchez subratllant «la derrota» d’ETA. Quina lectura en fa?
L’Estat espanyol i el govern encapçalat per Pedro Sánchez continua emprant el llenguatge de vencedors i vençuts. És un gest més en la batalla pel relat. Sí que em ve a la memòria un fet que deixa en evidència l’objectiu més immediat d’aquest acte. Parlo de quan fa 5 anys es va detenir els anomenats artesans de la Pau a Iparralde, que volien procedir a la inutilització de part de l’armament d’ETA tenint en compte que el govern espanyol del moment no volia avançar en la fase de desarmament, i aleshores va optar per detenir-los, acusant-los de col·laboració amb banda armada. Aquells artesans de la pau, uns voluntaris del nord del País Basc que treballaven per a la pau i la normalització política, van ser detinguts amb tota la publicitat.
L’única cosa positiva amb la que em quedo de l’acte de dijous és que Sánchez va fer menció de les víctimes d’ETA i dels Grapo però també va mencionar les del GAL. I això en unes setmanes en les que s’estan obviant uns fets tan brutals com els que demostren les converses que s’han fet públiques sobre l’assassinat de Zabaltza és important. Però és evident que l’estat té una assignatura pendent, que és la de reconèixer la seva participació en el terrorisme d’estat i en la utilització de la tortura com a instrument sistemàtic en l’anomenada lluita contra ETA. Jo crec que s’ha d’avançar en base a la veritat, la justícia i la reparació. Això de dijous no té més importància, és més un acte propagandístic que altra cosa quan el que cal és un exercici més de fons, no pas gestos simbòlics.
Arran de les monstruoses converses a les quals feia referència van demanar la compareixença de la ministra de Defensa perquè donés explicacions al Congrés però la petició els ha estat denegada.
Els gestos només busquen el titular del diari o una notícia al Telediario de les tres. S’ha d’anar al fons de l’assumpte, i això passa per un reconeixement del 100% de totes les víctimes de les diferents violències que han existit. I en el cas del terrorisme d’estat i de la tortura veiem com a dia d’avui es continua intentant negar i es posen obstacles a la investigació i al seu aclariment. Veiem un discurs únic amb el qual sembla que l’única violència que ha existit a Euskal Herria ha estat la d’ETA, com si la resta de violències fossin simples anècdotes, quan insisteixo: hi hagut més de 5.000 persones torturades, algunes d’elles amb resultat de mort, hi hagut també desenes de víctimes del terrorisme d’estat i dels excessos policials i davant d’això el govern espanyol sembla que li costi avançar. I ha d’entendre que el reconeixement de totes aquestes víctimes seria bo no només per a totes aquestes víctimes i per a la societat basca sinó també per a l’Estat espanyol.
Creu que pot arribar aquest reconeixement tenint en compte que les últimes condemnes del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg esquitxen directament l’actual ministre Fernando Grande-Marlaska, que quan era jutge no va investigar casos de tortures?
És paradigmàtic que Espanya tingui de ministre de l’Interior a una persona assenyalada en set ocasions directament per haver obviat la seva obligació d’investigar tortures. Crec que és la prova del cotó de la importància que els diferents governs espanyols donen a aquests fets. La impressió és que les sentències d’Estrasburg els hi rellisquen totalment i per això no fan cap modificació davant d’aquestes sentències. I a la vegada tenim un informe del govern basc que acredita que més de 5.000 persones amb noms i cognoms van ser salvatgement torturades com a part d’aquesta anomenada lluita contra ETA i que de retruc aplicaven contra tota la dissidència. I no només contra polítics i activistes sinó també contra directors de diari, com va ser el cas de Martxelo Otamendi, i tants altres. Hi ha una assignatura pendent per part del govern espanyol. I no ho dic per allò de «i tu més», que això no és constructiu, sinó perquè crec que hi ha una tasca pendent a fer pel que fa al reconeixement de les víctimes i l’acceptació de la veritat. Els àudios de la conversa entre l’aleshores director del Cesid, Alberto Perote, i el capità de la Guàrdia Civil, Pedro Gómez Nieto, són una demostració de la pràctica habitual de les tortures.
I malgrat aquest testimoni tan revelador com tants d’altres molt bona part de la societat espanyola no s’escandalitza.
És obvi. Jo faig un exercici comparatiu dels mitjans que es publiquen a Madrid i en els grans mitjans espanyols convencionals aquests àudios pràcticament van passar desapercebuts. I és que a l’Estat espanyol, respecte Catalunya i el País Basc, tret d’algú que faci una militància informativa i es dediqui a contrastar la informació consultant també mitjans catalans, bascos i estrangers, la informació és totalment esbiaixada. Per raons d’estat qui només consumeix els grans mitjans espanyols no estarà suficientment informat del que passa.
Quin nou panorama creu que es dibuixa a Catalunya arran dels resultats del 14-F?
El més transcendent és que l’independentisme ha superat el 50% dels vots, és un repte propi però que també li posava l’unionisme, que anava repetint constantment el mantra que hi havia una minoria que s’imposava a una majoria. Doncs bé, el 14-F el resultat demostra que hi ha una majoria clara d’escons i també una majoria social a favor de la independència. I davant d’això, en comptes de pensar en obrir un camí de resolució del conflicte, els mateixos que exigien que hi hagués una majoria independentista ara diuen que no, perquè argumenten que del total del cens l’independentisme només representa un 25%, però, és clar, el que amaguen, és què representa l’unionisme en aquest mateix cens. Crec que hi ha un trampa contínua contra la societat catalana. Se li posen metes i quan se superen es busquen excuses i no es respecten. Només cal recordar què va passar amb Zapatero i l’Estatut. No hi ha un debat intel·lectualment honest amb Catalunya. L’estat podria dir: si hi ha una majoria consolidada a Catalunya farem tal cosa però s’ha vist aquests dies quan li han preguntat al ministre Miquel Iceta per allò que va dir fa un temps que si el 65% dels catalans volen la independència s’hauria de trobar un mecanisme per habilitar-la. Ara ja diu que no. Per tant, hi ha una trampa permanent.
Dit això penso que és important, també de cara a l’exterior, que s’hagi superat el 50% dels vots. Una de les virtualitats és la pluralitat de l’independentisme català. I crec, i això és el de sempre, que hi hauria d’haver un full de ruta comú tant en el pla antirepressiu com per fer passos cap a la independència. No estic dient que hi hagi d’haver una estratègia única totalment compartida però sí un mínim denominador en comú entre els diferents actors. Què s’ha de fer o quina fórmula de govern s’ha de constituir no ho diré jo des des del País Basc. Crec que hi ha una majoria clara i ara toca als catalans i als seus representants decidir quin govern fan i a mi i a Euskal Herria no ens queda altra cosa que respectar-ho.
Es torna a parlar de reprendre la famosa i controvertida taula de diàleg entre els governs espanyol i català. Creu que tindrà recorregut?
El que no entenc és que hi hagi sectors que critiquin la mesa de diàleg. Jo crec que el diàleg és positiu sempre. Es pot ser reticent i tenir dubte sobre el mètode, si ha de ser una mesa pública, si ha de ser discreta, si s’ha de fer a Catalunya, a Madrid o a l’estranger, si hi ha d’haver o no un relator o un mediador, això són qüestions tècniques. Admeto que hi ha d’haver debat sobre el mètode però sincerament no entenc que hi hagi gent que critiqui la mesa del diàleg, crec que és contraproduent qüestionar-ho, pensant sobretot en la legitimitat que puguis tenir a l’exterior d’acord amb els estàndards internacionals sobre resolució de conflictes. Aquell que posi pegues, dubtes o condicions irrealitzables per al diàleg em sembla que no està fent cap favor a la seva societat.
I crec que hi ha sectors que no fan una anàlisi encertada de la diferència que hi ha en aquests moments a Espanya entre el govern i l’Estat. El 2020 el que vam veure és que naixia un govern a Espanya amb l’oposició de l’estat. Quan el poder controlat per conservadors i ultraconservadors està intentant condicionar, tensionar i combatre el govern espanyol és per alguna raó. No és exactament el mateix l’estat, que el govern. Hi ha sectors de les forces i cossos de seguretat de l’estat que feien informes falsos sobre Catalunya i el País Basc que eren els mateixos que feien informes falsos, per exemple, contra una part del govern d’Espanya com és Unidas Podemos, o sobre el delegat del govern a Madrid. De fons hi ha una guerra soterrada de sectors de l’estat contra el govern actual. I això cal fer un esforç per entendre-ho.
Dit això tampoc crec que ens haguem de refiar de les promeses i els compromisos del Gobierno sobre Catalunya però que no ens refiem, i nosaltres tampoc ens refiem dels acords que tenim amb el PSOE pel que fa, per exemple, la derogació de la reforma laboral, no significa que no haguem d’intentar una i altra vegada posar tot el que puguem de la nostra part perquè es compleixin aquests acords. Crec que sempre s’ha de prioritzar el diàleg en totes les circumstàncies.
Tenint en compte això que deia sobre la falta de credibilitat del Gobierno en el compliment dels acords i allò que deia del mètode de la taula de diàleg considera imprescindible la figura d’un relator com es reclama des de Catalunya?
Imprescindible no hi ha res, el que ha de primar és la voluntat real de diàleg. Personalment m’estranya, això sí, aquesta forma de taula diàleg pública, atès que això la sotmet a la pressió mediàtica del dia a dia i li resta eficàcia. Jo crec que sempre, en tots els conflictes i meses de diàleg, hi ha d’haver una part de discreció perquè realment es pugui avançar. Se sol avançar més des de la discreció que des de la pressió mediàtica, ja sabem a més que els sectors mediàtics i els moviments reaccionaris espanyols demanen mà dura contra Catalunya i fer la taula de diàleg en públic fa difícil superar aquestes pressions. El primer que cal és la voluntat sincera de diàleg, i si hi ha bona fe per part de les dues parts tot hauria de ser possible.
També s’hauria de valorar potser la necessitat de fer les trobades en altres llocs que no siguin Madrid o Catalunya, llocs on hi hagi menys tensions, si cal la intermediació de gent especialitzada en la negociació, tot això està bé discutir-ho. Però al final Catalunya trobarà la seva pròpia via, de la mateixa manera que hi ha una via basca, una via d’Irlanda del Nord, la de Colòmbia, cada conflicte i cada realitat és diferent i Catalunya trobarà la seva pròpia via de resolució del conflicte. Però no et pots oposar al diàleg perquè això serà utilitzat en contra teva per part dels enemics de la pau i de la resolució del conflicte.
Com a expert en dret europeu quina visió té del suplicatori en curs al Parlament europeu, que votarà en el ple si aixeca la immunitat a Puigdemont, Comín i Ponsatí?
La immunitat de Puigdemont, Ponsati i Comín és més relativa del que sembla perquè en última instància són els estats on resideixen els que acabaran decidint si se’ls extradeix o no. I vistos els precedents poc o res canviarà ara. El posicionament d’alguns eurodiputats responen al que defensen els eurodiputats espanyols d’aquests grups: no és una qüestió jurídica sinó una qüestió política. El PSOE, Vox, Ciutadans o el PP intenten condicionar els seus grups perquè es retiri la immunitat als eurodiputats catalans implicats en el suplicatori però és curiós que ja no parlen en els termes triomfalistes de fa un temps quan asseguraven que l’extradició era cosa de dies. Ja no venen aquesta història que seran entregats a Espanya perquè saben que no ho tenen fàcil.
Elogiava abans la pluralitat ideològica de l’independentisme català. A Euskal Herria no la tenen?
El PNB no té ara agenda independentista però és evident que té sectors sobiranistes, té sectors que podríem definir com de centre liberal i d’altres de conservadors de caire democratacristià, mentre que EH Bildu vam néixer com una coalició de quatre partits independentistes i d’esquerres i abastem des de la socialdemocràcia a l’esquerra clàssica. Qualsevol persona, tingui la ideologia que tingui, pot trobar el seu lloc a EH Bildu o en el PNB però a Catalunya el que passa és que partint de dos corrents sobiranistes això ha derivat en un ordre de partits independentistes en el qual podem trobar diverses ideologies i això en comptes d’una debilitat ha de ser vist com una fortalesa. Entenc que es demani unitat d’acció però a vegades es confon amb una unitat electoral, i això al final no sempre resulta tan beneficiós per a les forces independentistes.
En quin moment es troba el projecte independentista a Euskal Herria?
No ens trobem en un moment preindependència com pot estar-ho Catalunya. Primer de tot perquè el partit governant, el PNB, no ho té en l’agenda en aquest moment. Corre un acudit que diu que el PNB és independentista tant com els capellans volen anar al cel perquè evidentment volen anar al cel però com més tardin a anar-hi, millor. I amb el PNB sembla que sí, que vol la independència, però que com més trigui, millor. Més enllà de l’acudit, la independència no està ara a la seva agenda. El senyor Urkullu no és el senyor Ibarretxe i he de dir que no només sobre Euskadi sinó també sobre Catalunya ha tingut alguns comportaments que crec que són preocupants. En segon lloc la societat basca es troba en el que s’anomena una situació de postconflicte o postviolència, amb la qual cosa, com sol passar, es produeix una situació d’alentiment o de pèrdua de vitalitat d’algunes reivindicacions. És habitual en aquests processos, d’alguna manera després de dècades de violència es tendeix a relaxar tot el que té a veure amb la política. És normal que passi i més encara quan queden per resoldre qüestions del passat. Les prioritats passen a ser unes altres com el reconeixement i reparació del 100% de les víctimes. Aquests dos aspectes marquen la situació que viu ara Euskal Herria.
En el cas de les relacions amb els partits independentistes catalans vam veure Otegi participant al míting central d’ERC però EH Bildu mantené vincles també amb la resta de forces, no?
Tenim un acord estratègic amb ERC i per això Arnaldo Otegi va participar en la campanya electoral d’ERC mentre que membres de Sortu van participar en actes de les CUP. I més enllà d’això entenem que totes les forces sobiranistes de l’estat si treballem plegades tindrem més capacitat d’incidir. Per això fa dos anys vam signar l’acord de la Llotja de Mar les forces p0lítiques sobiranistes de Catalunya, Euskadi i Galícia. Si fem una ànalisi compartida i tirem endavant iniciatives polítiques a Madrid, al Parlament europeu i en altres estaments serem més forts, tindrem tots més capacitat d’incidència i podrem defensar els interessos de les nostres societats de manera més efectiva.
Tot i aquesta estratègia compartida a vegades es divergeix en actuacions concretes. En el cas del fons europeus va sorprendre, almenys vist des de Catalunya, el suport de Bildu a la proposta centralitzadora del govern de Sánchez.
Quan parlem de treball en comú no significa que votarem sempre igual, ni molt menys. No és això. Fem una anàlisi en comú i ens els casos en què hi ha sintonia, que són la majoria, actuem conjuntament però òbviament nosaltres en qüestions concretes, com fan també alguns cops els partits catalans, votem diferent si ho considerem oportú. Respectem que cadascú faci les seves pròpies anàlisis i a vegades no són compartides. En el cas dels fons europeus potser no es va explicar bé però vam aconseguir que els ajuntaments, no només els del País Basc sinó els de tot l’estat, tinguessin una capacitat de gestió d’aquests fons molt més gran. Que hi havia contradiccions i aspectes que no són els que nosaltres voldríem, òbviament que sí. Però vam creure en aquell moment que apropar la gestió d’aquest fons a l’àmbit més local era positiu. I per això vam votar a favor. Puc entendre que des de Catalunya no s’entengués de la mateixa manera que la societat basca altres cops no entén els posicionaments de partits catalans en altres votacions. Però això no treu que en la majoria dels casos coincidim en les anàlisis. L’últim any la immensa majoria de vegades hem coincidit en el vot. Però si ja és difícil a vegades posar-se d’acord dins del mateix partit, imagina’t posar-se d’acord amb partits d’ideologies i de nacionalitats diferents. No sempre és fàcil.
Jon, quin missatge enviaria no als partits sinó a la ciutadania catalana que s’inquieta perquè passen els dies i no es concreta l’acord per formar govern i voldria que el procés d’alliberament nacional avancés més ràpid?
Jo admiro profundament la societat catalana per tot el que ha estat capaç de fer tots aquests anys, especialment amb l’1 d’octubre, en accions de desobediència civil, tots els independentistes d’Europa hem d’admirar la societat catalana i la seva defensa de principis democràtics i sense violència i desitgem que Catalunya pugui decidir el seu futur institucional. La política del dia a dia, les tensions, totes aquestes situacions que inquieten a la gent, són anècdotes comparat amb la grandesa d’un moviment impulsat a més per la societat civil. L’arribada a la independència no és d’un dia per l’altre sinó que és com pujar un 8.000 i jo crec que, potser a poc a poc, però no es deixa d’avançar. Tots els reptes que s’ha posat l’independentisme català es van aconseguint i jo no tinc cap dubte que per molts obstacles que hi hagi, per molta repressió i intents de divisió, la societat catalana acabarà decidint el seu futur amb total llibertat més aviat que tard. No en tinc cap dubte. La societat catalana aquests anys ha fet coses grans i si continua fent les coses a la catalana aconseguirà coses més grans encara.
