Jon Iñarritu no té ni els 40 anys però és un polític amb molta experiència a sobre. La seva hiperactivitat al Senat, on representa la coalició de l’Esquerra Abertzale EH-Bildu, i el seu estil elegant però contundent contra el Gobierno l’ha convertit en un referent a Catalunya. Iñarritu es va llicenciar en Dret a la Universitat del País Basc i va cursar el màster en Dret Europeu i Internacional a la Universitat Pierre-Mendès-France de Grenoble. Va ser fundador d’Aralar, diputat del Congrés dels Diputats espanyol a la X Legislatura (2011-2015) per la coalició Amaiur i actualment és senador. Aprofitem per a parlar amb ell ja que està de visita a Catalunya, poques hores abans de 21-D.
Com es veu des del País Basc el que està vivint Catalunya?
Jo sempre he dit que Euskal Herria i Catalunya tenen vasos comunicants i una relació històrica que en aquest moment, amb el que passa a Catalunya, està tenint també conseqüències al País Basc. Ho seguim de molt de prop i segur que tindrà conseqüències. No és casualitat que la manifestació més gran de suport a Catalunya fora del Principat fos a Bilbao, és molt significatiu.
Abans hi havia basquitis a Catalunya. Ara hi ha catalanitis al País Basc?
[Riu] Sí, és evident que es pot dir que hi ha una catalanitis molt intensa. El cap de setmana passat diferents amics catalans que van venir al País Basc es van sorprendre de la quantitat d’estelades que hi ha. De fet, n’hi ha més que ikurriñes.
De debò? Més?
Sí, és molt significatiu. Et diré més, quan venen destacats polítics independentistes al País Basc, les sales s’omplen i d’una manera que a nosaltres a vegades ens costa. S’ha de destacar que hi ha molt interès, molta solidaritat i moltes coses per a aprendre de vosaltres.
Demà 21-D seràs a Barcelona… què tens previst fer?
Sí, seré a la manifestació del matí d’Òmnium i a la de la tarda de l’ANC i potser alguna altra m’hi sumaré, encara haig de mirar l’agenda.
El Consejo de Ministros a Barcelona és una provocació?
Per això em sumo a les protestes com a mostra de solidaritat: des del meu punt de vista, només cal veure que coincideix aquesta visita amb l’any de les eleccions sota el règim del 155 i amb l’inici de les qüestions prèvies al judici contra els independentistes i unes declaracions del president Sánchez molt desafortunades al Congreso contra els presos independentistes i tota la societat catalana.
Serveix realment per a rebaixar el conflicte?
Jo tinc dubtes sobre per què ve. El senyor Sánchez ha de demostrar si té una voluntat de diàleg real o si ve a fer un gest de força de cara a la seva galeria i per a justificar cert relat en el context del judici contra els independentistes. A veure, si ha d’utilitzar 9.000 policies per a venir, és que té un gran problema. Espero que demà parli clar i mostri que té voluntat de diàleg perquè, fins ara, només hi ha hagut gestos simbòlics.
Arrimadas ha previst violència abans que es produeixi. Al País Basc teniu experiència en atacs de falsa bandera provinents de l’Estat?
Sí, òbviament. Pot passar des del primer moment que veiem que hi ha un gran interès per part d’alguns sectors de l’Estat, d’un deep estate, que passi. Hem vist que des de certs sectors es vol crear aquella profecia autocomplida: s’està venent un relat completament fals i l’Estat està intentant usar el mateix manual que va usar al País Basc tot i que hi havia un context completament diferent. Unes acusacions fake contra els presos polítics quan justament el procés català destaca per ser pacífic i cívic de principi a fi. Com que l’Estat no té capacitat política per a resoldre el conflicte promou un canvi de paradigma: portar-lo a un debat de repressió i de desordres socials.
Per això interessa que demà hi hagi violència…
Sí, tot i que jo no dic que l’Estat la busqui per tots els mitjans però sí que hi ha sectors que volen poder justificar el relat de violència i de rebel·lió. Com que no hi és l’han d’inventar i estan desitjosos de reduir una protesta a un acte violent. Així, a més, també justifiquen el paper vergonyant que van dur a terme l’any passat, des de l’1-O al 155 i el fet de tenir presos polítics. I és evident que l’independentisme català és cívic i pacífic i ho ha demostrat des de fa temps: mai cap procés com aquest havia tret tanta gent al carrer durant tants anys seguits sense trencar una paperera.
Hi ha un sector de l’independentisme que s’ha cansat d’anar amb el lliri a la mà i volen, sempre en el context de la no-violència, accions més contundents…
Qui actuï amb algun tipus de violència li fa un favor a l’Arrimadas que no para de vendre la imatge que la societat està enfrontada i per això necessiten portar aquest debat fake al Parlament. Viuen de generar aquesta tensió.
Per tant, seguim fent performance al carrer i cap a casa…
Jo no vinc a Catalunya a donar lliçons però el més gran exemple de desobediència que s’ha donat a Europa ha estat aquí amb l’1-O. L’exemple el va donar la societat catalana. Ja ho deia Rajoy: els catalans fan coses: feu coses de les quals heu d’estar molt orgullosos perquè són la via guanyadora. L’Estat us vol provocar a través de l’amenaça, repressió i criminalització perquè no té capacitat ni voluntat de seure a una taula.
La coalició que formes part té presos polítics com Arnaldo Otegi. Creus que els partits independentistes estan gestionant bé el fet de tenir els seus líders empresonats?
Crec que sí. També és cert que a Euskal Herria, una nació diferent i amb una idiosincràsia diferent, a l’esquerra abertzale, quan algú entrava a presó abandonava el lideratge polític. Però això són estratègies de cada partit i de cada nació i nosaltres no hi entrem. Cal tenir en compte que el règim penitenciari de primer grau que es troben els presos polítics bascos només els permet una comunicació telefònica i seria impossible dirigir res. És un Guantánamo espanyol i així s’hi troben centenars de presos bascos: anys després del final de la violència, es troben en una presó dins una presó, allunyats de la família, dispersats i alguns greument malalts que no estan atesos com hauria de ser. És més, persones que ja haurien d’estar lliures no han vist harmonitzades les seves penes. És una política d’excepció i de venjança que encara es viu avui dia.
Hem de confiar en la justícia europea. Estrasburg va bufetejar la justícia espanyola dient que Arnaldo Otegi no havia tingut un judici just…
Sobre el judici al procés, España ja hi compta amb Estrasburg. A Euskal Herria la societat basca tenia clar que Otegi era innocent i l’Estat no estava gens a gust que aquestes persones estiguessin ajudant a posar fi al cicle de la violència. La justícia Europea ha dit que va ser un judici polític i que no hi va haver neutralitat. I jo em pregunto: és el senyor Marchena neutral? Té la capacitat de presidir aquella sala quan sabem que, perquè ho han dit ells mateixos, és el candidat del PP i que els conservadors controlaran des de darrere la Sala de penal? Ah, i la Sala 61 que és la de la il·legalització de partits, veurem ara què volen fer i què volen il·legalitzar. Estan utilitzant el mateix manual repressiu a Catalunya del que es va usar a Euskadi: quan no els van sortir els números, el maig del 2001, van il·legalitzar l’esquerra abertzale perquè sí que els sortissin. I l’any passat amb les eleccions del 21-D no els van sortir tampoc els números i algú a Madrid es va endur un bon disgust.
Una pregunta pel bloc que representes, l’esquera abertzale: hi ha certa enveja que la dreta catalana sigui independentista? Perquè el PNB no ho és…
És cert que el senyor Urkullu no és independentista… és autonomista i a favor del dret a decidir però cal tenir en compte que dins del PNB hi ha sectors independentistes. La virtut del procés català és que el moviment independentista té més possibilitats de triomfar perquè és molt transversal. De fet, és l’única possibilitat que una societat pugui aspirar a tenir un Estat, independentment de la seva ideologia.
Interessant veure com l’esquerra abertzale té clar que un país normal necessita totes les ideologies i no allò de “Catalunya serà d’esquerres o no serà”. Per què ens costa tant als catalans anar a l’una?
Si en un partit ja hi ha divergències, és molt més complicat fer-ho amb formacions molt diferents de tu. És important buscar el mínim denominador comú i entendre que després de la independència la confortació serà total.
Exacte, això mateix!
És que hi ha uns punts on es poden posar d’acord la immensa majora de partits sobre l’àmbit nacional. És més, es pot obrir un altre front en contra de la repressió espanyola on no és necessari que hi hagi forces sobiranistes.
Doncs… al final no s’ha pogut trobar un mínim denominador comú per a fer una gran coalició de totes les forces independentistes per les eleccions Europees…
Arnaldo Otegi creia que les nacions sense Estat, i jo també ho comparteixo, havíem de conformar una àmplia llista, la més gran possible, amb aquest mínim denominador comú. Però quan passes de la teoria a la pràctica et trobes com el PNB no hi volia participar i com la CUP, molt propers a nosaltres, no es presenten a Europa i que hi ha un partit a Catalunya que ha decidit anar sol a totes les eleccions, un posicionament molt legítim.
Esquerra…
Sí, però també et diré que al centre liberal català no tothom era favorable a fer aquesta llista. Vista aquesta situació, amb el que tenim, hem de pensar que és positiu que hi hagi llistes diferents que puguin representar sectors ideològics i que, fins i tot, separats, puguem tenir alguns punts en comú.
EH-Bildu no votarà al Congreso a favor d’ampliar el dèficit, una acció que obre la porta a pujar el SMI i les pensions. Un xantatge. Ho justifica dient que “no es poden donar suports gratis”. Què és el que esperen ERC i PDeCAT, doncs?
No entraré a valorar decisions d’altres partits, que fan la seva pròpia lectura del moment i prenen les decisions que consideren oportunes. Jo suposo que això ho fan des d’un punt de vista polític on volen demostrar a certs sectors de l’Estat que diuen que no es pot ampliar la capacitat financera que s’ha de transferir a Catalunya tenint en compte el que ha sortit votat al Congrés. Crec que és un assumpte tàctic més que estratègic. Ni PDeCAT ni ERC han estat enganyats.
Què hem de fer perquè Europi actuï d’una vegada? Hem de confiar en Europa?
Jo crec que sí. Europa no només són les institucions: hem vist manifestacions de diferents autoritats, partits, la societat civil, diferents mitjans de comunicació… hi ha un interès elevat i ample en grans sectors de la Unió Europea i s’ha de remarcar la tasca que està fent el Consell per la República, dels consellers a l’exili i del president Puigdemont. Em preguntes… Què s’ha de fer? Doncs mobilització massiva i pacífica i mobilització política jurídica. De fet, en aquest últim sentit s’ha de dir que els advocats del procés fan una gran feina. El conjunt de tot això farà que la UE o algun país s’acabi pronunciant. El senyor Junker (o ja li podem dir Drunker) mai renyarà Espanya, però sí que hi haurà moviments per la porta de darrere.
Però… no han fet res amb tot el que ha passat que és molt i greu. La resposta pot ser ràpida. Hem de col·lapsar el país durant dies, setmanes? Així algú farà alguna cosa?
No ho sé. El que sí que et puc dir que l’única via és la pacífica i ha de ser massiva perquè no es pugui dir que és un problema policial. Si surten milions de persones al carrer, tothom mirarà Catalunya, si l’onada de gent és menor, el relat de l’Estat ho tindrà fàcil per convertir-ho en un problema de desordes públics.
Vist que ni canviant el Gobierno a Espanya no hi ha propostes per a Catalunya, i molt menys la possibilitat de fer un referèndum pactat, l’única via que li queda a Catalunya és la unilateral?
És de sentit comú i és el que validen els estàndards internacionals un cop s’han d’esgotar les vies bilaterals.
No estan ja esgotades?
Quan tu tens una paret davant, les vies unilaterals es legitimen i només cal llegir l’opinió jurídica de la cort de la Haia sobre Kosovo. Ep! No faig paral·lelismes, simplement és una afirmació objectiva que posa d’exemple que, al final, la unilateralitat la legitima l’opressor.
I quan s’esgoten les vies per activar una DUI?
No és una ciència exacta… També arriba un punt que la comunitat internacional està disposada a reconèixer-te. Arribarà un moment que això passarà i per això és molt important explicar al món el que passa a Catalunya. No debades el ministre d’Exteriors, Josep Borrell, fa el que fa: jo he tingut la possibilitat d’escoltar ambaixadors espanyols com creen el relat esbiaixat. Com ho redueixen tot a un problema d’ordre públic i, a sobre, que es produeix entre catalans, ja que segons ells “hi ha una minoria que es vol imposar a una majora”. També fan paral·lelismes amb l’extrema dreta i els moviments populistes i xenòfobs que sorgeixen algunes nacions europees. I és graciós perquè va ser el senyor Borrell qui es va manifestar amb la ultradreta.
Ara estem en un punt de no retorn: o guanyem o la repressió de l’Estat ens aniquilarà. De fet, al País Basc la virulència espanyola ha desmotivat l’independentisme…
En el context del País Basc, d’acció i reacció, amb diferents violències, també de l’Estat, avui dia encara tenim molta feina a fer en matèria de drets humans i reconèixer totes les víctimes. L’Estat no s’atura mai, un exemple és el cas dels joves d’Altsasu, i és perquè l’Estat espanyol té un problema intrínsec gros: prefereix la via d’Erdogan que la del Quebec o Escòcia.
Si l’Estat no s’atura… ens poden liquidar…?
He dit en alguna ocasió que els catalans sou una mica naïfs. Heu de tenir en compte que l’Estat està disposat a tot per evitar fer passos en matèria política. La repressió espanyola pot arribar a uns nivells que poden superar els que han arribat a Euskal Herria: il·legalitzacions, tancament de mitjans, una coerció contra tot el moviment polític. Una repressió salvatge i, lamentablement, cal tenir en compte que estan disposats a tot.
