1Francesc Xavier Vila (Esplugues de Llobregat, 1966) és catedràtic de sociolingüística catalana del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de Barcelona. És Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona (1989) i doctor en Lingüística per la Vrije Universiteit Brussel (1996). Va ser el director del Màster en Assessorament, Política Lingüística i Serveis Editorials de la Universitat de Barcelona. L’estiu del 2021 va ser nomenat secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, càrrec des d’on ha posat en marxa diverses polítiques ambicioses de promoció i protecció del català.
Quina és la situació de la llengua catalana?
És diversa. És molt diferent segons els territoris. Fins i tot, dins d’una mateixa ciutat pot tenir diverses situacions. És complexa perquè hi ha molts factors que la pressionen. És delicada perquè hi ha algunes tendències que són molt negatives i és, tanmateix, reversible.
Als darrers temps s’ha fet servir l’expressió “emergència lingüística”. És adequada?
Nosaltres no la fem servir. La fa servir una entitat, essencialment i legítimament. Nosaltres entenem que és més complicat d’explicar que parlar d’emergència. Hi ha grans factors que pressionen la llengua. En primer lloc, l’estatus polític i jurídic que no és el que hauria de ser. És una cosa tan senzilla com que el català és oficial en teoria, però hi ha molts àmbits on, tot i ser oficial, no exerceix funcions de llengua oficial. Per exemple, als jutjats. A més, tenim un model econòmic que té unes conseqüències demogràfiques i demolingüístiques, amb una comunitat amb una taxa de natalitat molt baixa perquè els nostres joves no poden fer un projecte de futur. Per una altra banda, tenim unes apostes econòmiques que fan que hi hagi grans moviments de població que s’insereixen en indrets on moltes vegades tenen dificultats per integrar-se lingüísticament. També hem de tenir en compte els factors tecnològics: ha canviat el món. Fa 40 anys a les llars dels catalanoparlants s’hi parlava en català. Ara mateix hi tens uns assistents de veu que fan que de vegades els nens es llevin i, abans de parlar amb els pares, estiguin parlant amb els assistents en castellà. Hi ha també uns canvis de mentalitat, ideològics, amb la destrucció de la idea de la comunitat: la gent és més individualista i falsament cosmopolita. Finalment, les polítiques que s’han fet durant molt temps haurien d’haver estat molt més vigoroses del que ho han estat.
La Generalitat de Catalunya es va preocupar prou per l’assumpte durant els anys del “procés”?
Nosaltres no estem tant per mirar endarrere com per mirar endavant, però és una evidència que la llengua no ha estat al centre de l’agenda política. No durant aquests últims deu anys, sinó segurament durant els últims vint anys. La llengua sí que ha estat a l’agenda política del supremacisme castellà, que ens ha estat intentant fer creure que érem una mena d’opressors pel fet de voler que el català sobrevisqués dignament a Catalunya. Des d’aquí no es defensava prou la llengua i, en canvi, des d’allà es manipulava la llengua i s’ha generat tot un discurs que ha estat el bressol del supremacisme descarnat castellà que hi ha ara mateix. Hauríem necessitat un discurs més sòlid i que parés atenció no només a les coses que anaven bé -perquè hi ha coses que van bé-, sinó també a les coses que no anaven bé.
Quines són les coses que van bé?
Som gent d’extrems i, de vegades, ens quedem molt lluny de l’equilibri realista. Una llengua minoritzada, en un estat que no és ni tan sols federal, que sigui la llengua predominant al sistema educatiu i universitari no es troba a Europa. Tenim uns mitjans de comunicació potents, amb àrees com la ràdio on el català és la llengua predominant. Tenim una indústria editorial en català molt sòlida. Tenim una societat resilient i forta. M’agradaria recordar que hi ha centenars de milers de persones que parlen el català com a segona llengua, que el tenen com a llengua adoptiva, i que l’utilitzen molt. Hi ha coses que van bé, però es tracta d’aconseguir que n’hi hagi moltes més.
A les xarxes socials molts catalanoparlants amb voluntat de projectar-se utilitzen el castellà.
A la gent li agradaria poder aixecar la copa de la Champions, però a la Champions n’hi ha molt poquets. En canvi, de gent que visqui del futbol n’hi ha a molts nivells. N’hi ha que són jugadors, d’altres són entrenadors, n’hi ha que treballen a les indústries relacionades amb els clubs… Per tant, hi ha diferents nivells de mercat, no només hi ha el guanyador de la Champions. Amb internet passa el mateix i hem de saber entendre les lògiques de mercat. Hi ha algunes figures que el que fan és monetitzar el seu esforç a base de vendre uns productes fora de Catalunya i a l’Amèrica Llatina. Tenen centenars de milers o, fins i tot, milions de seguidors a l’Amèrica Llatina. A banda d’això hi ha d’haver també uns mercats més locals, un mercat nacional. Si el que has de fer és anunciar un esdeveniment a nivell comarcal, regional o nacional no té cap sentit que t’anunciïs amb algú que té molt èxit a l’Argentina. Hem d’aconseguir que les empreses sàpiguen discriminar adequadament on volen projectar-se. Aquí sí que poden competir-hi els creadors de continguts en català. És evident que no poden competir amb l’anglès pel que fa a la projecció internacional, però hi ha un espai pels mercats de proximitat. La nostra tasca és aconseguir que això funcioni.
Però si el referent triomfador és en castellà, per imitació, els que volen arribar a la Champions, però no saben que no hi arribaran, segurament ho acabin fent en castellà. Rosalia és una catalanoparlant que ha triomfat a nivell mundial cantant en castellà.
Tenim els Tyets que s’estan guanyant la vida cantant en català. El que ens interessa és reforçar el mercat de consumidors. La sort que tenen els productors en català és que tenen un mercat potencial que és molt ampli dins mateix del territori. Hi ha espai per córrer. Els creadors de continguts han de fer coses que connectin amb aquest públic i des de les institucions s’ha d’ajudar aquesta dinàmica. De vegades tenim sorpreses: l’altre dia vam anunciar que la pel·lícula Barbie sortirà doblada al català. Dos o tres dies després ens vam adonar que la nostra piulada havia tingut més de 600.000 visualitzacions. Hi ha un mercat immens delerós d’un producte d’aquest tipus.
Quines mesures ha pres el govern per fer més present el català a internet, especialment entre el jovent?
Hem fet coses diferents. D’una banda, potenciem que els creadors de continguts es coneguin i es professionalitzin. Hem generat la trobada de La Troca, amb els governs balear i valencià: és un lloc on els creadors poden trobar-se, intercanviar experiències i entendre les seves dinàmiques de creació per inserir-les als mercats. D’una altra banda, estem donant exemple: estem incorporant creadors de continguts a les campanyes publicitàries del govern i dels mitjans de comunicació públics. El que volem és que les empreses i les altres institucions vegin que aquí hi ha una forma de donar suport a la creació de continguts en català. Estem donant suport a iniciatives com les de l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació que ha organitzat el primer concurs de vídeos de Twitch en català, adreçat als estudiants de secundària. Estem intentant activar el mercat, donar suport als creadors i facilitar que les noves incorporacions al món de la creació tinguin un camí per entrar-hi. Volem que es puguin professionalitzar, que generem un mercat que se sostingui per ell mateix.
La llei estatal de l’audiovisual ha estat un dels temes dels darrers temps. Què s’ha aconseguit a les plataformes audiovisuals?
La negociació de la llei estatal de l’audiovisual ha tingut uns efectes beneficiosos. Allà on teníem un desert absolut d’oferta en català de manera progressiva i sostinguda les diferents plataformes han anat entenent que això els anava bé. Ho hem fet per dues vies: modificant la normativa i estant en contacte directe amb les plataformes, negociant-hi i entenent les seves necessitats. El govern ha arribat a un acord amb la CCMA pel qual pot anar aprofitant tot allò que s’ha anat traduint, doblant i subtitulant al llarg dels anys i estem facilitant aquests productes a les plataformes. La gent se n’està adonant i tenim dades d’alguna plataforma que ens diu que hi ha consum del producte en català i això és molt important: les plataformes ens estan demanant aquests productes.
Un altre tema conflictiu ha estat la sentència per obligar a introduir un 25% de castellà com a llengua vehicular a l’escola.
Això ho hem aturat. A hores d’ara, llevat d’uns casos on hi havia unes sentències prèvies a la legislació, les escoles no estan obligades a introduir el 25%. Crec que era un error greu per part del poder judicial. En quina situació estem ara? El TSJC va veure que no podia saltar-se la legislació i, per tant, va elevar una pregunta al Tribunal Constitucional per saber si la legislació aprovada pel Parlament de Catalunya és constitucional. En algun moment hauran de donar resposta a aquesta pregunta. També hi ha recursos de PP i de Vox en la mateixa línia.
Existeix realment la immersió lingüística? Hi ha algun control de la seva aplicació?
Durant molts anys s’ha permès que, sobretot a secundària, hi hagués un ús de les llengües que no es corresponia amb la legalitat existent. El que ha fet aquest govern és reconèixer aquesta herència que ve de molts anys enrere. Secundària mai no ha funcionat al 100% en català. De fet, primària tampoc. Això no és d’aquest any, ni de l’any passat, ni de fa 4 anys, ni de fa 10 anys. El que vam fer fa dos anys és reconèixer per primera vegada, obertament, que allò que ens havíem trobat no coincidia amb el relat oficial. Quan reconeixes la realitat, paradoxalment, de vegades sembla que la realitat sigui culpa teva. Ens hem posat a fer formació i sensibilització dels docents perquè entenguin per què s’ha de fer la docència d’una manera determinada. Al llarg dels últims 20 anys als docents cada vegada se’ls ha explicat menys per què s’havia de fer classe en català: ara ens trobem que als docents que estan treballant no se’ls ha format durant les darreres dues o tres dècades. S’han creat uns tallers perquè els docents reflexionin sobre els usos lingüístics a dins de les aules. Estem treballant per introduir formació dins del màster de secundària sobre què és la immersió i per què és necessària. No resoldrem la situació d’un dia per l’altre, però hem anunciat que s’aplicarà l’exigència del C2 al professorat de secundària i això ja es nota que té efectes beneficiosos perquè molts professors s’estan formant per tenir aquest nivell. No hi ha una vareta màgica perquè durant dècades s’ha descuidat la formació en immersió dels docents de primària i secundària. No podem exigir que les coses es resolguin d’un dia per l’altre.
Des de l’arribada de Ciutadans al Parlament que hi ha una facció política que qüestiona la necessitat de protegir el català. Es pot tornar a construir el consens?
Les coses no han canviat de cop i volta. Els que tenim memòria recordem que hi havia un senyor que es deia Vidal-Quadras que, essent candidat del PP a Catalunya, va treure uns resultats importants amb un discurs obertament anticatalanista i contrari a la llengua catalana. Això fa molt de temps que existeix i no hi ha hagut un canvi de cop i volta els últims 3 o 4 anys. Quan va començar la Transició hi havia sectors obertament hostils al català. De vegades s’ha projectat una idea del català que era falsa i això és paradoxal: si tu et vanaglories que tot el sistema educatiu funciona 100% en català i és mentida, dones armes a aquells que diuen que el sistema educatiu exclou el castellà. Hi ha hagut un error d’estratègia fent veure que les coses eren el que no eren. El català és una llengua mitjana que, si no fos per la pressió de l’estat, no tindria per què patir de cara al futur. Hem de trobar el punt just d’explicar quina és la situació i amb això és molt més fàcil crear consensos majoritaris favorables a la llengua catalana. Si som capaços d’explicar que el 85% de les sol·licituds que es produeixen als jutjats de ser jutjats en català són desateses sense cap tipus de rubor per un sistema judicial que se suposa que defensa els drets dels ciutadans, si això ho expliquem bé, hi ha més gent que entén que s’ha d’actuar sobre la situació de la llengua a la justícia. Això només en els casos en què es demana explícitament que es faci el judici en català!
L’estat espanyol es fa seva la promoció i protecció del català tal com està establert a la seva constitució?
Els ciutadans poden utilitzar el català en tots els àmbits de la vida oficial? No. L’estat espanyol no compleix la funció que hauria de complir un estat que fos igualitari. No és només que no sigui igualitari: l’estat el que hauria de fer, després de 300 anys d’haver fet polítiques contra el català, és fer polítiques de compensació. L’exemple més evident és el que passa a la Unió Europea: l’únic que cal perquè el català passi a ser llengua oficial de la UE és que l’estat espanyol ho demani. L’estat espanyol està bastit sobre el principi de la supremacia del castellà. Dit això, hi ha diferències entre els gestors de l’estat espanyol? Sí. Hi ha moments històrics i moviments polítics que són més oberts i d’altres que són més tancats.
La Generalitat de Catalunya treballa amb les altres administracions de territoris on el català és llengua pròpia?
Hi ha el que es coneix com la Declaració de Palma, que la van signar els consellers de cultura del País Valencià, de les Illes Balears i de Catalunya. Ens hem anat reunint periòdicament cada quatre mesos per anar treballant diversos àmbits, com ara l’audiovisual, el del dret lingüístic, el de les reclamacions a l’estat espanyol… També tenim molt bona relació amb Andorra com amb les autoritats de la Catalunya Nord, amb el Departament dels Pirineus Orientals, com de la regió Occitània. També treballem amb l’Alguer.
Com poden afectar a la situació lingüística els canvis de govern al País Valencià i a les Illes Balears?
Malauradament sembla que els nous governs del País Valencià i de les Illes Balears han decidit portar a terme unes polítiques encara més desigualitàries a favor del castellà. Estan fent coses tan increïbles com dir que els servidors públics en tenen prou de saber la llengua pròpia de Castella i, en canvi, no han de saber la llengua pròpia del territori on treballen. És una mesura que va contra la llibertat dels ciutadans de fer servir la llengua pròpia i va contra la igualtat de les llengües de l’estat. Ara mateix tenim quatre anys per davant que seran complicats i esperem que la cosa es pugui capgirar.
Què podem fer com a ciutadans per millorar la situació de la llengua catalana?
Moltíssimes coses. D’entrada hi ha el comportament individual més bàsic que és el de l’ús de la llengua: parlar en llibertat en català en qualsevol situació. La normalitat als territoris de llengua catalana ha de poder ser expressar-se en català. La idea del consum responsable també és important. Entre la tria de dos establiments o de dos productes cal tenir present que un dels factors per triar és si són respectuosos o no amb la llengua pròpia del país. Hi ha empreses que venen i ens demanen ajuda per tenir els seus productes en català perquè saben que hi ha un sector important de la població que ho demana. Com a ciutadans podem fer servir el nostre poder de compra, que és un activisme silenciós. Les coses no les pot canviar tot sol el ciutadà, ni tota sola l’administració, sinó que s’ha de fer conjuntament. Mirem l’exemple del cinema: l’administració aconsegueix que es doblin una certa quantitat de pel·lícules, però cal que el ciutadà triï la versió en català, cosa que està passant cada vegada més i estem aconseguint que siguin rendibles les projeccions de pel·lícules en català.
Com es pot interpel·lar als no catalanoparlants perquè també se sentin responsables de la salut de la llengua?
La millor forma de fer que algú adopti l’ús d’una llengua és parlar-li en aquesta llengua. No hi ha res que incentivi més a aprendre una llengua que trobar-te que la gent te la parla. Així és com aprenen la llengua els immigrants a la major part del món. Per una altra banda, crec que hem de ser una mica més clars amb els discursos i amb les posicions: per una part substancial de la gent d’aquest país, el català és un valor que volem que es mantingui. És un element que ens identifica com a poble i que oferim a la gent que ve. Per tant, de la mateixa manera que es demana solidaritat en molts altres termes, és legítim expressar a les persones que arriben i s’instal·len a Catalunya que, en un termini raonable, esperem que primer entenguin el català i que l’acabin parlant. Algú que s’instal·la a Catalunya i pretén viure com si estigués a Madrid o a Buenos Aires és algú que posa la seva comoditat per davant dels interessos col·lectius. Se li ha de fer entendre que hi ha uns deures.
