Toni Strubell: Chris Bambery ha estat secretary del Grup Transversal Parlamentari sobre Catalunya (APPGC) del Parlament de Westminster i és autor de “A People’s History of Scotland” i coautor del llibre “Catalonia” amb George Kerevan.
Vostè ha estat secretari del Grup Parlamentari Transversal sobre Catalunya (APPGC) del Parlament de Westminster. Quina hi ha estat la seva experiència?
El grup es va formar a inicis del 2017 per fer un seguiment al Referèndum d’Independència. Vam aconseguir de reunir-hi uns 40 diputats de set partits diferents del Parlament i de la Cambra dels Lords amb el suport tàcit del Sinn Fein que no en podia formar part perquè no acudeix a Westminster. Al Referèndum de l’1 d’octubre vam enviar-hi quatre diputats com a observadors. Per cert, un d’ells fins i tot va recollir una bala de goma disparada per la Guardia Civil contra votants, la qual cosa va tenir el seu impacte mediàtic. En general, per a l’1-O es va aconseguir un important seguiment mediàtic del Procés al Regne Unit, sobretot a Escòcia. Després, el 2018 i 2019, vam fer visites a presos polítics a les presons catalanes i diverses trobades amb presidents i d’altres càrrecs del Parliament català. Un moment especialment significatiu va ser quan John Bercow -aleshores president del Parliament- va manifestar públicament que considerava “impossible” que a un diputat o a una diputada com Carme Forcadell se la pogués empresonar en circumstàncies semblants al Regne Unit. Ara, després de les últimes eleccions catalanes i a Westminster, crec que l’APPGC provisionalment ha acomplert la seva missió, que de fet no era donar suport a la indepèndencia en si sinó a la democràcia. Tots els que hi han participat poden trobar d’altres vies per continuar donant suport a la democràcia a Catalunya.
Fins ara, ni Catalunya ni Escòcia han pogut realizar els seus processos d’independència. Per què penseu que ha estat així?
Tot i que hi ha diferències, crec que les raons per les quals els partits independentistes catalans van perdre i va patir un càstig espectacular l’SNP a les eleccions generals de Westminster de juliol de 2024 -retenint només 9 dels 48 escons- són molt semblants. L’SNP va perdre mig milió de vots, principalment entre la classe treballadora quan se sap que el suport a la independència al Referèndum del 2014 provenia clarament de la classe treballadora. La raó principal d’això va ser la qüestió nacional. Després del referèndum del 2014, l’SNP va anunciar regularment una sèrie de grans iniciatives per aconseguir la independència que mai no es van materialitzar. Van perdre la credibilitat amb promeses automàtiques. Van anunciar que totes les eleccions, inclosa la del juliol del 2024, eren un referèndum de facto, per després oblidar-se’n convenientment com els partits catalans. Aquesta vegada la gent no els ha cregut i els ha castigat, com a Catalunya.
Com interpreteu la retirada de Nicola Sturgeon?
Va exercir un lideratge contradictori. Com a primera ministra d’Escòcia i líder del SNP (Partit Nacional Escocès), es va negar a participar a les marxes independentistes que van créixer molt en participació després del COVID. En canvi sí que va anar a marxes anti-Brexit a Londres. Saltava a la vista que tenia més fe en la UE i el sector europeista del sector Remain de l’èlit britànica que en l’independentisme de carrer. A més la Sturgeon va dirigir un govern cada cop més neoliberal. El SNP porta al govern des del 2007 perquè va desbordar els socialistes per l’esquerra -això no va costar gaire- i va fer unes reformes importants: per exemple, va fer gratuïtes les classes per als estudiants universitaris escocesos. Però quan va venir la invasió criminal d’Ucraïna per part de Putin, la direcció del SNP va transformar-se en entusiasta cheerleader de l’OTAN. Potser en Putin no agradava a la gent, però l’OTAN tampoc. Alhora la Sturgeon va començar a deixar-se seduir per Biden. I no va sortir bé. La Sturgeon era líder del partit i el seu marit era CEO; això era una bomba de rellotgeria. Va esclatar quan ell va ser arrestat pel finaçament irregular del partit. A ella també la van acusar. Això va crear un gran escàndol amb què els unionists previsiblement es van posar les botes. Per acabar d’embolicar la troca, el govern escocès la declarar una crisi fiscal i va començar a introducir mesures d’austeritat. En aquelles circumstàncies la gent va optar pels socialistes per fer fora el govern conservador de Londres. I molts independentistes de la classe obrera simplement es van passar a l’abstenció. Deixaré per als lectors la comparació amb el govern d’Aragonès. Ambdues administracions van creure que si jugaven la carta neoliberal i seguien les regles atlantistes mostrarien la seva capacitat per gobernar un estat independent. No és així que funcionen Westminster i Madrid, ni la UE, el FMI, l’OTAN i la Casa Blanca.
El paper del Deep State és igual a Catalunya que a Escòcia?
Tant Gran Bretanya com Espanya són aliats crucials dels Estats Units, sobretot el primer. Ambdós estats tenen Deep States amb lligams forts amb els Estats Units. Recordem que el 2014 Obama va donar support al vot No a Escòcia. El Regne Unit sense Escòcia semblaria un estat minvat, com Espanya sense Catalunya per altra banda. En el cas d’Escòcia, és d’una importància estratègica vital. Tant Washington com els Deep States de Gran Bretanya i Espanya faran mans i mànigues per parar la independència. En el futur hem de poder maniobrar per superar aquestes dificultats i sobretot abandonar la idea que els consulats dels Estats Units a Edinburg i Barcelona són amics nostres.
Quin ha estat el paper dels socialistes en aquest canvi d’escenari?
L’èxit relatiu dels laboristes escocesos i del PSC neixen de la ineficàcia i les promeses incomplertes dels governs de Sturgeon i Aragonès. I també per l’efecte de reacción a l’extrema dreta. Al Regne Unit el nou govern Starmer va guanyar fàcilment amb el percentatge de vot més baix mai aconseguit pel partit guanyador. La seva valoració popular és pobríssima. La gent va votar per expulsar els conservadors. Per cert, vist des de Gran Bretanya, en Sánchez sembla un boltxevic en temes com Palestina.
Com afecta Escòcia i Catalunya el tema de l’auge de l’extrema dreta?
Com a la resta d’Europa, Starmer i Sánchez s’enfronten a una dreta radical àvida de fer punts a costa dels seus governs respectius. A les darreres eleccions, el partit Reform UK va quedar segona força darrera els socialistes a 93 circumscripcions del nord d’Anglaterra, fins i tot a la població on es va rodar la pel·lícula Billy Elliot. Recordem que són els punts on es van produir els pogroms racistes del mes passat. Alguns independentistes pensen que la frontera amb Anglaterra és una barrera a l’extrema dreta, però Reform UK va treure vots a Escòcia el juliol, sense fer-hi campanya i amb candidats virtuals, per tal d’assegurar-se una presència al Parlament escocès a les properes eleccions escoceses de 2026.
Tant Escòcia com Catalunya s’han congratulat -i hi han fet bé- d’haver rebutjat la reacció anti-immigratòria i anti-musulmana que sotraga Europa. Ara que el tema és molt present és important tenir-ho en compte. Ambdós moviments han d’insistir que volen nacions inclusives i que s’oposaran a l’auge de l’extrema dreta. Ho hauríem de portar a l’ADN. Pensem que a Catalunya hi ha hagut candidats independentistes de l’extrema dreta que han sortit elegits. És una turbulència que no aporta res a la independència, al contrari.
Com veus el futur per als independentistes?
El rebuig eventual a Starmer pot ser que reforci de nou l’independentisme però clar, això no caurà del cel. A Escòcia crec que trigarem a veure un augment de suport a la independència i segurament hi haurà amb més crisi al si de l‘SNP. On hi veig més esperances és en el tema de la reunificació irlandesa. Tant a Catalunya com a Escòcia l’avenç de l’independentisme dependrà de la concreció de projectes i polítiques basades en la nova situación que no és fácil. Però Catalunya té l’avantatge de tenir una societat civil força més organitzada amb l’Assemblea Nacional Catalana.
