Aitana Glasser Fotos: Marina Rodríguez.- Per a la Yolanda Sey, la cultura, i en especial la música, és una de les eines més potents que té la llengua per mantenir-se forta. L’actriu i cantant, integrant junt amb les seves germanes del grup The Sey Sisters, és presentadora amb Guillem Albà del programa ‘El Llenguado’ de TV3, estrenat el passat mes de gener. En aquest espai, ambdós descobreixen als espectadors la diversitat del català i debaten sobre temes com el parlar dels joves, la correcció política o les aportacions del feminisme a la llengua.
Quin diries que és l’objectiu principal de ‘El Llenguado’?
L’objectiu del programa és bastant divulgatiu. És un programa d’entreteniment i ens entretenim parlant de llengua, i això és una cosa que a Catalunya ens agrada molt: parlar de la llengua, de paraules noves. Sent una llengua que ha estat i està tan tocada i tan menystinguda en molts moments, als catalans ens agrada reivindicar-la i utilitzar-la, perquè és la nostra llengua.
I està molt bé també perquè hi ha una part en què viatgem pel territori i descobrim altres maneres de parlar i de dir les coses, i això a mi em va ajudar a descobrir que tenim una llengua que és molt rica i que a vegades no ens n’adonem d’aquesta riquesa. Jo, per exemple, viatjo molt per tot el territori fent concerts, però no paro atenció a com parla la gent, i amb aquest programa vaig adonar-me’n de la riquesa que tenim.
Quin ha estat l’indret que més t’ha sorprès de tots els que heu conegut?
Jo crec que el viatge que més vaig gaudir va ser un dels últims que vam fer a la part del Rosselló, a Perpinyà i tota aquella zona, perquè és un territori molt resistent amb la llengua. Hi ha molta gent que el continua parlant encara que la majoria ja no el parli. Vam anar a escoles bressol i escoles on encara s’ensenya el català, i em va agradar molt veure aquesta part de resistència de la llengua, això de dir: “És la nostra llengua, la parlem i estem molt orgullosos de fer-ho”.
El programa pot servir perquè deixem de buscar aquell “català correcte”?
Sí, jo crec que sí. De fet, parlàvem amb en Guillem [l’altre presentador] que quan fèiem el programa ens vam adonar que sovint, en arribar als territoris, molta gent el primer que ens deia era: “Nosaltres no parlem bé el català!”. Està assumit que el català correcte és un, el que surt a TV3 i a la resta de mitjans, i que els altres no existeixen, i jo crec que el programa està molt bé per veure la riquesa que té la llengua i per mostrar que totes les formes de parlar són vàlides; que tot és català. I penso que els mitjans haurien de fer una mica més d’incís en això, en intentar reflectir totes les variants que té el català i fer entendre que no només hi ha un que hem de seguir tots.
Al programa parleu sobre el català dels joves. Penses que l’argot juvenil devalua la llengua o només la modifica?
Aquest és un tema molt delicat, hi ha moltes opinions i jo mateixa tinc moltes opinions enfrontades. Els joves sempre hem parlat diferent i l’argot adolescent és així, però no sé si això és devaluar una llengua. Jo crec que és una etapa. Jo abans parlava pitjor que ara, perquè utilitzava més castellanismes i perquè era adolescent i parlava amb aquesta rebel·lia d’adolescent que et fa parlar diferent, però penso que després es recupera, que li trobes més valor a la llengua.
A més, crec que a part de l’etapa depèn molt d’on visquis, perquè en el capítol dedicat als joves vaig veure molta diferència entre els joves de Barcelona i els de Vic, per exemple, on hi ha molt pocs llocs on es parli castellà. L’argot juvenil hi és, però és molt diferent del de Barcelona, que està molt més en contacte amb el castellà. Però no opino que en general els joves hagin deixat de parlar català, simplement és una manera de fer-ho i és igualment vàlida.
Precisament van crear debat unes declaracions de l’alcaldessa de Vic, Anna Erra, en què animava la gent a no canviar del català al castellà quan parlessin amb algú que, “pel seu aspecte físic o nom”, no semblés català. Com a dona racialitzada has tingut aquesta sensació?
A mi aquest debat em genera molts dubtes, bàsicament perquè a mi sí que em passa. Quan vaig pel carrer la gent no em parla mai català, o ho fan en molt pocs casos, perquè es dóna per suposat que la gent que pel nostre aspecte físic semblem de fora no parlem la llengua autòctona. Aquí hi ha diversos debats, perquè, per començar, què vol dir ser d’aquí o ser d’allà?
Hi ha un racisme molt inherent a la llengua, i es veu en el fet de no entendre que les persones que, encara que no ho sembli, hem nascut aquí, podem parlar perfectament igual que qualsevol altra persona, perquè hem nascut aquí i aquesta és la nostra llengua. Canviar de llengua quan veus una persona que no és blanca pel fet de pensar que no t’entendrà és un error, i és un error que comet molta gent. Si tu parles català, parla’l amb qualsevol persona, i si no t’entén, ja t’ho dirà. Jo penso que el debat està en com trencar aquests estereotips que defineixen qui és d’aquí i qui no.
No hi ha un capítol dedicat exclusivament a la música en català, però sí que toqueu el tema en alguns programes. Penses que la popularització de les bandes de música en català ha fomentat el seu ús?
Sí, jo penso que evidentment la cultura és una eina súper important per mantenir la llengua, i que com més grups hi hagi utilitzant el català, molt millor per la llengua, evidentment. El que sí que hem fet en alguns capítols d’‘El Llenguado’ és que, depenent d’en quina zona estàvem, hem agafat algun cantant o músic que utilitzi una mica el català d’aquella zona per enriquir el programa i la cultura i fer veure que a la música també hi ha molts catalans i que la llengua catalana s’utilitza molt.
Parleu en un programa sobre les aportacions del feminisme al català. Què heu descobert en aquest àmbit?
Per mi és el millor capítol, almenys pel tema a mi és el que més m’agrada. Crec que per canviar el món o la visió del món el llenguatge és súper important, i és molt important que el llenguatge sigui inclusiu. Una de les coses que, tot i que ja sabia, em vaig adonar més, és la resistència que hi ha a canviar això en molts aspectes.
I crec que el programa està bé perquè ensenya molts punts de vista, tant de gent que està a favor que el llenguatge sigui inclusiu i d’utilitzar el femení genèric com de gent que no, i explica qui són i els seus perquès. Per això crec que està molt bé que, com a mitjà públic, obrim aquest debat per veure què passa amb això, ja que és una cosa que s’està intentant fer des de molts àmbits, i aquí podem veure què passa amb aquest tema i què es fa als grans mitjans.
Penses que el català és ara més inclusiu que fa uns anys?
Jo crec que s’hi pensa més. És més inclusiu segons en quin àmbit i amb qui et moguis, perquè sí que és cert que les noies que estem una mica més posades en el moviment feminista intentem utilitzar un llenguatge inclusiu, no només sobre l’escenari sinó també fora, amb els nostres grups d’amics i amigues. En els petits cercles sí que s’està canviant, però en general no ho sé, em costa veure-ho.
Durant la gravació de ‘El Llenguado’ mateix, per exemple, van sorgir molts moments d’intentar canviar paraules que estaven al guió en masculí genèric o buscar alternatives. És una cosa que hem d’estar tota l’estona en alerta i que en general la gent no hi pensa sempre. Aleshores, jo no sé si ha canviat, però que s’hi pensa més que abans i s’hi posa més atenció, això sí que ho crec.
Sumant música i feminisme, els escenaris han ajudat a donar visibilitat a la lluita feminista. Creus que hi ha hagut un avenç en aquest aspecte des què vas començar a actuar?
Ara es dóna molt més espai per parlar de tot això i també es dóna molt més espai a bandes de dones o que majoritàriament estan formades per dones, i sí que se’ns escolta una mica més, tot i que evidentment s’ha de fer molta més feina.
Vull pensar que realment s’ha fet molta feina i s’ha avançat, però jo sempre dic el mateix: no em serveix que intentis que al teu cartell hi hagi el màxim de dones possible si després els directius són tots homes o no hi ha tècniques de so, o si després pugen a l’escenari homes que donen un missatge totalment contrari. El canvi no ha de ser només de cara al públic; ha de ser una feina molt més potent, i penso que a vegades es fan coses però de cara a la galeria i de manera poc profunda.
