Les periodistes mexicanes Mayra Mireya Cisneros i Miriam Daniela Ramírez s’han acollit al programa ‘Barcelona protegeix periodistes de Mèxic’, impulsat per l’Ajuntament de la capital catalana. Cisneros ha estat reportera i conductora de l’emissora de ràdio ‘La Poderosa’ i -amb més de 21 anys d’experiència com a periodista- ha cobert temes relatius a l’estat mexicà de Coahuila en els àmbits de política, successos, societat i processos electorals. La seva activitat s’ha centrat en el municipi anomenat Frontera. En els últims mesos ha estat víctima de violència i amenaces per la seva feina.
Ramírez Arévalo compta amb 10 anys d’experiència com a periodista i és reportera de Ríodoce, des d’on s’ha centrat a cobrir principalment investigacions sobre corrupció, narcotràfic i drets humans i, en concret, sobre empreses fantasma controlades pel govern de l’estat mexicà de Sinaloa. A partir de l’assassinat del seu company Javier Valdez Valdez -fundador del mitjà- a Culiacán (Estat de Sinaloa), han continuat les agressions contra Ríodoce i contra els seus treballadors. Ramírez ha rebut missatges en xarxes socials de part d’usuaris que han utilitzat l’assassinat de Valdez per intimidar-la després que publiqués articles sobre corrupció. A més, també està amenaçada per haver-se involucrat en l’exigència de justícia per l’assassinat del seu company.
Aquest mes de març, ambdues tenen programades visites a diferents ciutats catalanes per explicar la seva història. La narren també a La República.
-En quina situació us trobeu actualment?
Miriam Daniela Ramírez: Sinaloa és un estat on hi ha molta presència del crim organitzat i, el 2017, va haver-hi un enfrontament entre dos grups criminals que lluitaven pel poder del càrtel de Sinaloa i el control de territoris. Durant la cobertura d’aquesta situació, assassinen al meu company Javier Valdez Valdez i -a partir d’aquí- comencem un seguit d’accions, de vegades deixant una mica de banda el periodisme i passant al terreny de l’activisme, per exigir justícia per en Javier i les desenes de periodistes assassinats a Mèxic. Lamentablement, des que van assassinar en Javier, els assassinats de periodistes han continuat: aquest any, s’han registrat sis homicidis al país. I la majoria dels casos no s’investiguen, igual que l’homicidi d’en Javier. Ara hi ha dues persones detingudes acusades de ser autors materials, però no hi ha ningú acusat de l’autoria intel·lectual. A més, acaben d’obtenir una suspensió al procés i el cas està parat. Fa un any i mig de l’assassinat i això és el que em porta aquí en aquest moment. El programa de la ‘Taula per Mèxic’ proposa un espai de recuperació integral i et permet desconnectar una mica, fer una reflexió sobre què estàs fent i com seguir fent periodisme d’una manera més segura. Jo he decidit baixar una mica els nivells de risc a través de la creació de xarxes de col·laboració amb col·legues d’altres parts del país per, a més, conèixer el que succeeix a altres llocs. El fet que se sàpiguen aquests casos i que els periodistes a Mèxic estiguem organitzant-nos i resistint és un bon senyal.
Mayra Mireya Cisneros: En la cobertura de l’última contesa electoral, vaig patir amenaces per part de qui en l’actualitat és l’alcalde de Frontera, que va ser reelegit després que a Mèxic hi hagués un canvi en la Constitució que li ho permetia. Acostumat als tractes amb els amos dels mitjans de comunicació -a canvi del pressupost, els polítics reben més espais- el senyor Florencio Siller volia que fes comentaris a favor seu a títol personal, cosa que no és correcta i mai vaig fer. Li va molestar que féssim un resum dels tancaments de campanya en que comentàvem que en la resta d’actes s’havia vist una major participació ciutadana, el desig d’un canvi; tot i que sempre vam insistir que l’última decisió en les eleccions la tenia la gent. I, com a directora de notícies, vaig ser jo a qui va trucar per amenaçar-me: em va dir que més em valia que m’alinees amb ell, que no sabia del que era capaç i que mai podria amb el sistema. Em va cridar i insultar fins que li vaig penjar i jo em vaig quedar inquieta, però no era ni el primer ni l’últim que m’amenaçava. La sorpresa va arribar quan, l’endemà, no em van permetre l’entrada al meu lloc de treball a ordres del meu cap, perquè s’havia enfadat l’alcalde.
– El teu mitjà, en lloc de donar-te suport, et va girar l’esquena… És habitual això?
M.M.C: Si, almenys al meu estat i allà on he estat com a corresponsal, perquè hi ha convenis entre polítics i mitjans de comunicació. Amb l’arribada del nou govern, parlen de controlar-ho més, però temps enrere es van corrompre moltíssim els mitjans de comunicació. Es pactaven cobertures a les activitats polítiques (com es pot fer amb una empresa que compra publicitat) a canvi d’un percentatge, però tothom rebia més. A més, a Coahuila, la majoria dels amos dels mitjans de comunicació són exgovernadors, exdiputats federals i locals… Hi ha compromisos i això acaba per ofegar-nos i convertir-nos en portaveus dels butlletins que envia el govern.
– I la persona que et va amenaçar ara és alcalde. Podem dir que existeix una impunitat total?
M.M.C: Sí. Fins i tot un governador acusat i detingut per les autoritats per desviar recursos econòmics va estar vivint a Barcelona sense cap problema. Hi ha molts casos similars que han passat desapercebuts, perquè també es protegeixen entre ells. L’última novetat que sé de Florencio Siller és que diu que actuarà legalment contra qualsevol que el critiqui a les xarxes socials, inclús em van fer arribar vídeos on es veu com envia policia a casa de la gent perquè els portin a demanar-li disculpes públicament. És una barbaritat, estan generant declaracions per a provocar por i fer que la resta freni, inclús amb sentències per difamació per part de la justícia per a periodistes que han publicat -per exemple- alguna cosa contra exgovernadors. Tothom sap la corrupció i la impunitat que hi ha.
– També per part de la justícia, doncs…
M.M.C: Totalment, abans i ara. La possibilitat d’un canvi no s’acaba, però lamentablement tot el que es va viure durant els darrers temps del govern d’Enrique Peña Nieto no es frena amb l’arribada del nou president de la república. Continuen les morts de companys periodistes, continuen les morts de defensors de drets humans i les amenaces i intimidacions als que fem periodisme.
– Quan us proposen acollir-vos al programa ‘Barcelona protegeix periodistes de Mèxic’, penseu que servirà per internacionalitzar la vostra lluita?
M.D.R: Penso que l’alcalde de Frontera mai s’imaginaria que a Barcelona s’està parlant del que està fent i, potser, això el frena una mica. Saber que un fòrum internacional està mirant cap a Mèxic i ho està condemnant és bastant valuós. Si bé no s’acaben les agressions, potser les frena una mica.
M.M.C: El fet de ser aquí, a banda de donar-te una oportunitat de poder sortir i no sentir por constantment (tot i que no se m’oblida que he de tornar), també ens dóna l’oportunitat de crear xarxes en reunions o contactes amb mitjans de comunicació. Al cap de pocs dies d’arribar, vaig viatjar a Brussel·les, on hi ha un grup d’eurodiputats que està en comunicació directa amb l’actual president de la república mexicana. Aleshores ja saben que existeix aquesta situació. El meu cas fins i tot serà inclòs a l’Informe Ombra per presentar a l’ONU i diversos mitjans internacionals també s’han fet ressò. A Mèxic hi ha 26.000 persones que són al forense sense identificar, en un país que està reconegut com la fosa clandestina més gran del món. Al meu estat, és estranya la família a qui no se li han endut un fill a la força, perquè va ser l’estat on anaven a reclutar joves des dels 13 anys per a la delinqüència organitzada. A més, jo he estat testimoni d’exigències de quantitats molt grans de diners a empresaris, tocs de queda…
– Què heu demanat a la comunitat internacional?
M.M.C: Estan mantenint un seguiment dels casos, per la tasca que estem fent nosaltres i altres grups de periodistes. Tenim esperança en que els organismes internacionals puguin fer alguna cosa més.
M.D.R: L’ONU ja porta diversos anys a Mèxic fent informes sobre periodistes assassinats i la Comissió Interamericana de Drets Humans també. Hi ha òrgans internacionals com ‘Reporters sense Fronteres’, ‘Artículo 19’, ‘Comitè per a la protecció del periodista’ que han intervingut i, malauradament, només s’ha aconseguit poder tenir un recompte del nombre de periodistes assassinats. Però el problema és que aquests casos no s’investiguen, no es castiguen i això permet que se segueixin cometent. Hi ha un greu problema d’impunitat i és molt fàcil agredir a un periodista perquè el govern no farà res. Hi ha un 99% d’impunitat en tots els casos de periodistes assassinats i uns vint periodistes desapareguts des de fa 15 anys. I no els estan buscant. Per tant, és summament important la presència d’organismes internacionals, però tampoc és una garantia de canvi.
M.M.C: El 45% de les agressions que vivim els periodistes les fan servidors públics directament, a banda dels casos en que es veuen involucrats com a autors intel·lectuals dels fets. Per això els resulta molt còmode la presència del crim organitzat. I tothom sap com funcionen. En un dia van matar a 300 persones i ningú va fer res fins que va entrar la DEA, fins i tot prohibint-nos que accedíssim a la informació perquè deien que entorpíem les investigacions i titllant-nos de ‘narco periodistes’ si parlàvem. La gran majoria es quedava callada, però ara molts estan farts de tota aquesta situació, malgrat que estan lligats de mans i peus per la por a posar en perill les seves famílies. Jo he sortit de Coahuila i no puc estar amb la meva família, no volen que els posi en risc.
– I, com es lluita contra això?
M.D.R: Fent millor periodisme. A Mèxic hi ha mitjans corruptes, però no podem deixar de parlar dels mitjans independents que estem fent periodisme seriós, crític, amb dades dures, fent investigacions cada vegada de més qualitat. Hi ha molts i són un contrapès per a la ciutadania. És l’única manera que tenim els periodistes de protegir-nos i ho estem fent: hi ha grans esforços del periodisme mexicà per organitzar-se i estar unit.
M.M.C: Nosaltres recopilem informació, no la fem. No es pot ser jutge i part.
– Heu patit amenaces des de l’anonimat de les xarxes socials. Quin paper juguen?
M.D.R: No hi ha cap legislació que reguli el que succeeix a les xarxes socials. Això de vegades és bo i de vegades dolent. Ara, per exemple, hi ha un grup enorme de gent que s’ha dedicat a atacar a la xarxa als reporters que assisteixen a les rodes de premsa del president si fan qualsevol pregunta crítica. També es va detectar que un grup molt gran de comptes falsos a Twitter van generar un hashtag en contra d’un diari nacional perquè havia publicat alguna cosa en contra del president. I coses així passen cada vegada més, fins a arribar als atacs personals als periodistes i també a diversos casos d’agressió, com el d’una periodista que va publicar un reportatge sobre tres noies víctimes de violència sexual i a la qual l’agressor va amenaçar greument via xarxes socials.
M.M.C: A mi em va tocar quan em van agredir físicament i em van privar de la meva llibertat al juny i al juliol. Vaig quedar en molt males condicions, no vaig poder marxar com m’havien exigit els que se m’havien endut. No em podia ni moure, encara tinc seqüeles i he d’estar rebent assistència mèdica. No vaig marxar i van començar una campanya de desprestigi contra mi també a les xarxes, tot i que la gent que em coneixia els contestava i es va aturar. A Mèxic s’havia parlat de policia cibernètica, però va servir més per l’espionatge que per posar ordre.
– És difícil ser periodista a Mèxic. És més difícil ser periodista i dona?
M.M.C: La veritat és que sí que és difícil, almenys al nord, en relació a sortir-te de l’esquema o trencar costums. Parlar és dolent i fer-ho des d’un micròfon o davant d’una càmera és dur, a banda de la conciliació amb la vida familiar perquè no hi ha un horari. Ens perdem molts moments i quan comencem a tenir una mica de temps pot ser que els fills ja no hi siguin. A mi em va passar. Al meu fill el van matar el 2010, amb vint anys, i el van voler involucrar en un cas de delinqüència organitzada, però estava net. I òbviament que se’m va dificultar moltíssim continuar dins el món periodístic i també amb la meva família. Em vaig haver de quedar quieta, entendre que no podia contra el sistema i menys contra la Marina. I sempre creuen que la dona ha d’actuar, cridar, plorar… però havia de ser forta. Sí que és difícil trencar l’esquema, l’estereotip, perquè precisament pels fills és per on ens ataquen. No tinc comunicació amb la meva filla gran des de l’agost perquè també va rebre amenaces el meu gendre i van marxar amb els meus néts a un altre estat. Entenc que ella els protegeix perquè són la prioritat, però voldria poder sentir la fortalesa, recuperar-me físicament o poder moure’m amb la facilitat que ho pot fer un home per veure’ls.
– Salvant totes les distàncies, heu trobat paral·lelismes entre la vulneració al dret de llibertat de premsa que existeix a Catalunya i a Mèxic?
M.M.C: Hem sentit comentaris sobre les limitacions que pateixen els periodistes i que es comença a veure una mica el que estem vivint a Mèxic i crec que és important visualitzar-ho. El fet que ens donin suport, doncs, ja no és una qüestió només de Mèxic sinó d’evitar que aquest càncer surti del nostre país. Perquè si el seu model funciona, altres poden creure que es pot exportar. No he entrat en detall sobre la vostra situació, però si al meu país hem arribat a aquest punt és perquè si hi ha un corrupte ha d’haver-hi un altre que accepti. I això va començar als mateixos mitjans de comunicació i és fàcil saber qui són els que formen part del sistema.
M.D.R: És molt diferent, són dues realitats molt diferents. És igual de greu, la repressió per part de l’Estat cap a les llibertats; però a Mèxic la repressió està fora del marc de la llei, en un àmbit d’il·legalitat i de crim i crec que aquí encara no han arribat a aquest nivell. La repressió està encara en un nivell més subtil. Els dos casos són greus, però crec que aquestes podrien ser les diferències que hi ha entre un context i un altre. Però és bastant complex fer una reflexió, perquè són dos contextos molt diferents.
