Entrevista de @tonistrubellt i Núria Bassa .-En els darrers temps l’advocat del MH President Carles Puigdemont ha estat objecte d’intervenció dels seus comptes corrents i de registres de la seva oficina (una d’oficial, una d’extraoficial). Se li van atribuir en el seu dia responsabilitats en el segrestament de l’industrial Revilla per part d’ETA, fets que ell sempre ha negat. Ara, misteriosament, quasi trenta anys després, se li demanen indemnitzacions per fets llargament prescrits i sense la petició explícita de l’afectat. A què obeeix tot això?
A què atribueix la suspensió dels seus comptes corrents en aquest moment concret? Té a veure amb la seva defensa dels imputats del Procés?
Penso que a Espanya hi ha sectors molt radicals que estan molt molestos amb la feina que com a advocat vinc desenvolupant en la defensa del president Puigdemont i de la resta d’exiliats. Aquests sectors reaccionaris, que s’identifiquen amb la pitjor època del franquisme, si és que hi va haver alguna època bona durant la dictadura, es troben instal·lats en posicions molt poderoses encara com són les altes instàncies jurisdiccionals d’Espanya (Tribunal Suprem i Audiència Nacional) així com a l’interior dels cossos i forces de seguretat de l’Estat. Porto dient des de fa molt de temps que a Espanya no és que no hi hagi independència judicial, existeix i és absoluta. L’autèntic problema és que el poder judicial no té mecanismes de contrapoder o contrapesos que permetin exigir responsabilitats pels seus actes. A més tenen una agenda política pròpia, la qual cosa els transforma en actors polítics amb un poder absolut sobre tot el que passa a Espanya.
A què atribueix l’entrada dues vegades en el seu despatx, en els darrers temps, la darrera per part d’elements no identificats?
Bé, en la primera ocasió, el 21 d’octubre de 2019, ho van fer amb una ordre judicial per dur-se els meus correus electrònics i una còpia de tot el contingut del meu telèfon. La segona vegada no s’han identificat i s’han limitat a revisar, un cop més, tot el despatx. Van intentar accedir al servidor del despatx que és on ells creien que s’emmagatzemava tot allò referent a la defensa del president Puigdemont. Es tracta, en resum, de clares advertències que compten amb el poder i la capacitat per fer el que vulguin. Volen intimidar-me a mi i al meu equip però no se’n sortiran.
Com qualifica la reacció de l’Administració i dels organismes independents de periodistes a aquests actes?
Bé, pel que fa a l’Administració crec que la seva capacitat de reacció és tan lenta que encara no se n’ha percebut cap tipus de posicionament respecte a actes tan greus. Pel que fa als periodistes, alguns sí que ho han denunciat però molts altres o l’han silenciat o l’han tractat de criminalitzar posant-me a mi com a responsable en lloc de víctima d’uns fets que en qualsevol democràcia es considerarien molt greus.
Quins són els reptes immediats i més transcendents en la defensa dels Procés i els seus imputats?
Ara estem treballant, d’una banda, en el tema de la sol·licitud d’aixecament de la immunitat dels eurodiputats catalans per part de Parlament Europeu i, d’una altra, en la causa penal que se segueix en contra dels exiliats i la consegüent ordre europea per a la seva detenció i lliurament. Tal com ha dit Nacions Unides, estem davant d’una persecució política i això es reflecteix en la manera com està plantejada la sol·licitud de suspensió de la immunitat. No es demana autorització per processar-los o enjudiciar-los sinó, simplement, per empresonar-los perquè, segons el Tribunal Suprem espanyol, per enjudiciar tres eurodiputats, ells no necessiten demanar-li permís a ningú.
Com veu aquestes sol.licituds d’aixeecament de la immunitat?
Mai abans s’havia plantejat a el Parlament Europeu una sol·licitud d’aixecament de la immunitat tan clarament atemptatòria contra els drets dels parlamentaris. I no sols això, sinó, a més, contra la pròpia sobirania del Parlament. Aquí no es tracta de si ha d’enjudiciar Puigdemont, Comín i Ponsatí sinó, simplement, d’empresonar-los perquè representen la resistència no violenta d’una minoria nacional, la catalana, que només pretén reivindicar els seus drets dins el marc de la Unió Europea.
Com se situa aquest cas pel que fa a la lluita per la plena democràcia a Europa?
La situació creada amb aquest cas és fidel reflex del que encara falta recórrer per aconseguir una Europa unida: entre d’altres coses, una homologació dels codis penals perquè en uns països menys democràtics que altres, no hi hagi conductes qualificades com a delictives quan a la resta de països de la Unió no ho són. Aquest és només un dels exemples d’allò que està mostrant, sobre la realitat d’Espanya i les necessitats d’Europa, l’anomenat “cas català” que jo anomenaria “cas espanyol” perquè és a Espanya on està la decisió i no a Catalunya.
