Alfred Bosch (Barcelona, 1961) és conseller d’Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència des de fa vuit mesos però se segueix definint a ell mateix com a militant de base d’Esquerra Republicana de Catalunya. Un partit amb el qual ha ocupat diversos càrrecs des del 2011, quan -amb 50 anys- va entrar en política: ha estat diputat al Congreso i regidor de l’Ajuntament de Barcelona. De sobra coneguda és la seva admiració per Nelson Mandela, a qui va conèixer en persona l’any 1994 i sobre qui va escriure una tesi doctoral. Parla anglès i francès (com Josep Borrell), a més d’alemany, italià i portuguès i el pressupost del seu departament no arriba a l’1% de l’equivalent del ministeri d’Exteriors espanyol.
– Fins ara, les institucions europees han mirat cap a una altra banda amb Catalunya i, recentment, la nova presidenta de la CE va referir-se al cas de Puigdemont, Junqueras i Comín a l’Eurocambra com una “qüestió jurídica” i no política. Encara podem tenir esperances en Europa?
Esperances en tenim i, des de les conviccions europees i europeistes que ens acompanyen, no deixarem de lluitar per una Europa més justa i democràtica que ens representi millor. Això entronca amb els valors europeus des de l’inici, amb el que deien els pares fundadors de l’Europa actual: calia construir un projecte basat en la pau, els drets humans, la democràcia i el diàleg. I això és el que volem. És cert que, ara mateix, la Comissió Europea la formen bàsicament els estats membre i, per tant, ve a ser un club d’estats. Això explica aquesta solidaritat entre governs constituïts, però nosaltres volem (i voldrem, fins i tot, quan tinguem representació com a estat membre amb un govern de la República catalana) defensar l’Europa dels ciutadans.
– Dels ciutadans que van votar Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Toni Comín per tal que fossin els seus representants a l’Eurocambra… Quin feedback ha rebut pel que fa a la vulneració de drets que suposa negar-los exercir el càrrec?
Els poders de l’Estat han utilitzat tots els recursos que tenien a l’abast per tal d’impedir allò que era no només lògic, sinó just: que ciutadans europeus elegits a les urnes per ciutadans europeus vagin al Parlament. Estem a favor d’una Europa cada cop més unida i sobirana, en la qual l’Eurocambra representi cada cop millor els ciutadans europeus, que són els que han de decidir. Aquesta interferència d’un Estat membre no només és inacceptable, sinó que introdueix un precedent que pot acabar convertint-se en un problema general. Per tant, a banda de deixar clar que estem davant una injustícia clara, hem de fer tot el possible perquè es resolgui. Al Parlament Europeu s’està dirimint una cosa importantíssima: si pesen més els vots dels ciutadans europeus o les traves burocràtiques d’un estat membre. Nosaltres tenim una resposta molt clara i, com a conseller d’Exteriors i representant del Govern de Catalunya, ho he dit arreu.
– Però després hi ha Josep Borrell, una de les figures actuals més bel·ligerants contra Catalunya, com a candidat a ser el nou cap de la diplomàcia de la UE…
Hi ha una proposta acordada pels grans grups parlamentaris europeus, però la decisió ha de passar pel Parlament, on Borrell haurà de respondre tot allò que li preguntin. Això és saludable. Jo, com a no participant en tot aquest procés de selecció, sí que puc dir que -com a ministre d’exteriors del Regne d’Espanya i cap de la seva diplomàcia- ha estat la cosa més antidiplomàtica que hem vist: des dels seus comentaris sobre la desinfecció de Catalunya, defensar que l’assumpció de responsabilitats pel genocidi indígena és ridícula o acusar els eslovens d’abraçar una via violenta per arribar on són fins a la retirada de credencials a cònsols per les seves idees polítiques o aixecar-se d’una entrevista perquè no li agraden les preguntes… La nostra experiència no ha estat positiva. Des del primer moment li vaig demanar diàleg i ell no va voler, només vam parlar per telèfon per dir-me que no ens entendríem.
“Si les sentències són contundents, internacionalment es considerarà una gran equivocació històrica”
– Internacionalment, doncs, aquest desprestigi de l’Estat espanyol s’està fent palès?
És progressiu. Existeix la idea que, cada vegada més, els poders de l’Estat s’estan equivocant i que cada cop l’equivocació és més grossa. Ja va ser una equivocació estomacar els ciutadans quan anaven a votar, ficar gent a la garjola (mantenint-la en presó preventiva un any i mig) i forçar altres a l’exili, i si ara les sentències són contundents, es considerarà una gran equivocació històrica. Perquè tot això no ajuda a resoldre el conflicte, el fa gros, i és precisament el que altres estats i societats europees no desitgen de cap manera. I no és una valoració que faci jo, la fan també les Nacions Unides. El que passa és que la via internacional és més lenta del que voldríem, és bastant contundent però és lenta.
– És lenta i ignorada per l’Estat espanyol…
Això és un altre error, no es pot ignorar. El 2017, es van presentar una sèrie de casos en països tan diferents com França, Israel, EEUU, la Xina o Turquia i 36 presos polítics van ser alliberats arran d’un dictamen com el que ha emès el grup de treball de detencions arbitràries de l’ONU en aquest cas. Per tant, si l’Estat espanyol incompleix, corre el risc d’entrar dins el grup d’estats pària a escala internacional, dels quals es considera que no respecten els drets humans. Això farà encara més gros l’error. De fet, el 27 de novembre s’esgota el termini per tal que el govern espanyol doni una resposta satisfactòria al dictamen i, si això no passa, s’elevarà el cas al Consell de drets humans de les Nacions Unides, que depèn directament de l’Assemblea General. La pilota es va fent grossa i depèn de l’Estat espanyol corregir aquest rumb equivocat i entrar en un procés de diàleg per parlar sobre l’única solució possible, que és necessàriament democràtica.
– Què passarà quan aquesta pilota ja no pugui créixer més?
Depèn de la reacció de l’Estat espanyol i de quan decideixi rectificar aquest error. I és que no només estan ignorant l’ONU, sinó que representants dels partits i fins i tot del govern s’han dedicat a menystenir i estigmatitzar aquest grup de treball. I això després de no posar cap mena d’objecció durant el procés de selecció dels seus membres ni quan van iniciar el seu treball, només quan han conegut l’informe final. Per tant, què pot passar? No ho sé. Hi ha molts casos i han acabat de maneres diferents: des d’una mediació de l’Alta Comissària dels Drets Humans de les Nacions Unides (actualment, Michelle Bachelet) fins a tota mena de sancions.
– Parlem de les delegacions catalanes a l’exterior . El TSJC ha decidit desestimar les mesures cautelars demanades pel govern espanyol per tal de tancar-les, però sembla que aquest no es rendirà. Per què aquesta obsessió?
No ho sé, però sí que existeix aquesta mania persecutòria per tal d’estigmatitzar les delegacions, que s’ha demostrat que són plenament legals, legítimes i necessàries. Diuen que fem coses que se surten de les nostres competències, que actuem amb deslleialtat, quan tot l’aparell d’exteriors espanyol està abocat a espiar-nos, a deslegitimar-nos, a muntar campanyes (invertint diners que són de tots) per tal de dir que estem equivocats i que l’independentisme fa propaganda. I és precisament això el que està fent l’Estat espanyol, que -sense cap mena de problema- ens diu a la cara que dedicaran 190 funcionaris a promoure la nació espanyola, que presenta com a evidència en un cas judicial que un ambaixador ha demanat reforços del CNI per espiar al Consell d’Europa o que reconeix obertament i per escrit que ha estat seguint en secret a una ciutadana alemanya quan no era representant de la Generalitat i empaitant diputats de Westminster, del Bundestag, a representants d’organismes internacionals, a la presidenta del Parlament de Gal·les… I encara tenen la barra de dir que les nostres delegacions s’estan excedint!
“Que potser estem en altres èpoques fosques en què només podies sortir per parlar de futbol o de negocis?”
– A més, el jutge va dir que la sol·licitud de mesures cautelars també es desestimava perquè arribava tard.
Si pensaven que realment les delegacions s’havien de tancar per aquests motius, ho haurien d’haver demanat en un principi i no mesos més tard; que curiosament són els que han trigat a reunir tota aquesta paperassa secreta i fabricar tota aquesta evidència que suposadament demostra que estem fent campanyes polítiques. Però, d’altra banda, quin problema hi ha en que nosaltres parlem de política? Que potser estem en altres èpoques fosques en què només podies sortir per parlar de futbol o de negocis però estava prohibit parlar de política? El Govern de Catalunya està format per polítics, que són escollits a les urnes a través del sistema polític establert, i que ens dediquem a fer política. Per tant, si els delegats del Govern de Catalunya a l’exterior no tinguessin un rol polític, els demanaríem comptes.
– El Congreso ja ha rebutjat que Borrell doni explicacions per l’espionatge a les delegacions catalanes a l’exterior, amb l’abstenció de Podemos. Sembla que internament no hi haurà conseqüències, però internacionalment?
Hi estem treballant. Allò que tindria més força seria que aquells ciutadans estrangers que s’han sentit vulnerats en els seus països es querellessin, però això és una decisió que depèn d’ells i evidentment la respectarem. Ara mateix, no hi ha cap confirmació que això tiri endavant, però podria ser.
– Darrerament, també s’han conegut noves informacions sobre els atemptats del 17-A a Barcelona i Cambrils. Vostè es va adreçar als consolats dels països amb víctimes.
Sempre parlo amb els cònsols. Barcelona és la quarta ciutat del món amb més representació consular i els contactes que tenim són constants i intensos. Pel que fa als atemptats, és un tema que hem anat comentant sempre. Ja en el moment que es van produir, en Raül Romeva va reunir els cònsols i els va oferir tota l’ajuda que vam poder. Al cap d’un any, vam tornar a parlar-ne i, al cap de dos anys, el més normal és que ho tornem a fer i més quan estan encara apareixent informacions i existeixen interrogants oberts molt importants. Entra dins la lògica de les meves funcions, si no ho fes seria negligent.
– Però, quina mena de resposta ha obtingut?
Mai comento les converses que tinc amb els cònsols. En contra del que segurament deu pensar Josep Borrell, la diplomàcia es basa en bona part en la discreció i en respectar aquest compromís.
“No hem d’entrar en el joc del nacionalisme espanyol, que voldria que hi hagués hostilitat declarada de l’independentisme”
– Ara, li demano que parli no tant com a conseller, sinó com a membre d’ERC per valorar el paper del seu partit en el procés d’investidura de Pedro Sánchez fins ara.
Potser les vísceres ens haurien portat en una altra direcció, però si pensem estratègicament -i, sobretot, amb el que a mi m’implica com a conseller d’Exteriors- hem de veure que la projecció internacional és una de les qüestions clau si volem avançar. A més, com a militant de base d’ERC, la meva convicció és que nosaltres no hem d’entrar en el joc del nacionalisme espanyol, que voldria que hi hagués hostilitat declarada de l’independentisme, i hem de mantenir la posició exquisida que hem mantingut fins ara: apostar pel diàleg malgrat tots els tràngols que hem passat i estem passant. Una posició de mà estesa, de voler seure a la taula per parlar i trobar una solució negociada per tal que la gent decideixi. Mantenir aquesta posició és correcte i ens ajuda i, sobretot, trenca els esquemes de l’unionisme i l’espanyolisme que voldria que entréssim en una espiral de confrontació i revenja entre uns i altres. I insisteixo, cal poder anar pel món dient que nosaltres som els del diàleg, els que volem una solució democràtica i demanem que es respectin els drets humans com a drets universals. Això s’entén a tot arreu, fins i tot la gent que no està d’acord amb la independència de Catalunya o creuen que no és cosa seva. Fomentar el diàleg, la democràcia, respectar els drets humans… Això sí que és cosa d’ells.
– Com?
Hi ha resolucions de les Nacions Unides, d’Amnistia Internacional i de Parlaments de diversos països, decisions a Westminster o una moció al Bundestag; així com un manifest de 41 senadors francesos de tots els partits (excepte el Front Nacional), un altre de 700 intel·lectuals i polítics italians o de desenes d’intel·lectuals i polítics portuguesos. Tot això està bullint i està creixent, té molt valor i se sustenta en el fet que nosaltres som dialogants i no anem a plantofades. Els de les plantofades són uns altres. Per tant, això ho hem de preservar i -en aquest sentit- entenc la decisió d’ERC al Congrés. Segurament és el que menys volia Pedro Sánchez i, per descomptat, el nacionalisme espanyol en general.
– Malgrat tot això, hi ha molta gent dins l’independentisme que no entén que el Govern segueixi insistint en el diàleg quan sembla que no hi ha cap voluntat a l’altre costat i la repressió no s’atura. Què els hi diria?
Voldria seguir l’exemple de gent com en Nelson Mandela, una persona que va passar 27 anys a la presó i va viure la repressió que van patir els negres sud-africans. Fins i tot en una situació tan dura, sempre va dir que amb qui has de dialogar és precisament amb els teus pitjors rivals, perquè amb els amics no té gaire mèrit. Per tant, el que cal és conversar i acordar coses amb els teus pitjors oponents. Això és realment el que té mèrit i pot fer avançar una situació i desencallar-la. Aquesta és la tesi que és correcta a Catalunya en aquests moments: aconseguir diàleg amb l’Estat espanyol, amb el govern espanyol, amb els poders de l’estat. I això s’ha d’evidenciar. De vegades és molt dur per a moltíssima gent… Com no ha de ser-ho per aquells que porten més d’un any i mig tancats a la presó i per a les seves famílies? I ells ho defensen. A mi m’agrada prendre exemple de tota aquesta gent, crec que ens marquen un camí correcte.
– I això és compatible amb una resposta contundent, per exemple, a la sentència del judici?
És clar, una resposta contundent no vol dir agressiva. Fa molts anys que la majoria del poble de Catalunya es manifesta de forma molt contundent i clara, però amb una força pacífica, democràtica, dialogant i cívica. No hem de perdre aquesta via perquè, a més, el país que volem sap fer les coses d’aquesta manera. I amb el camí ja estem marcant el destí.
“Estem treballant en una resposta internacional a la sentència”
– I, des de les institucions, quina serà la resposta a la sentència? Contempla la convocatòria d’eleccions?
Per part del Govern no s’ha tancat encara la resposta, s’haurà de fer. Pel que fa a l’acció internacional, ja hi estem treballant molt i de forma coordinada per intentar trobar un consens estratègic.
– Em pot explicar una mica més sobre aquesta resposta internacional?
No. Una de les millors coses que podem fer és treballar amb molta discreció per fer-ho molt més intensament. Quan ho hàgim d’explicar ho farem, però ara el més important és que ens hi deixem els colzes i siguem capaços de trobar una estratègia consensuada. Això és prioritari.
– Per acabar, podria explicar a l’independentisme què està passant entre JxCat i ERC? La manca d’unitat dels partits que tant s’ha criticat des de la base, afecta el Govern?
Som un govern de coalició i, per tant, és obvi que hi ha unitat estratègica i d’acció. Pel que fa al Govern, això existeix: lògicament, el formen dos partits amb les seves diferències però que són capaços de governar plegats. Potser destaca molt més el soroll que hi ha en altres àmbits, però des d’aquest govern que se suposa que és tan inestable i feble ja hem vist passar quatre governs espanyols i ara poden venir noves eleccions. A més, aquest govern ha aconseguit complir amb mesures draconianes com la regla de la despesa, la contenció del dèficit o la del deute en una situació de pressupostos prorrogats. I, a més, aquest any tornarem a tenir record en despesa social.
