Ben Wray (Falkirk, Escòcia / 1989) és escriptor i periodista independent a BRAVE NEW EUROPE. És coordinador del Gig Economy Project que analitza les noves formes de treball precari en l’economia digital. És coautor de “Two Souls of Independence” (Dues ànimes de la independència) que va ser publicat per Verso l’agost d’aquest any. Actualment viu al País Basc i ha escrit àmpliament sobre la lluita per l’autodeterminació de diferents nacions sense estat europees com Catalunya i el País Basc.
Entrevista publicada al Brave New Europe
Fa uns anys el País Basc era la punta de llança per qüestionar les deficiències democràtiques del nou règim espanyol postfranquista nascut en el Règim de 1978. Però, podríem pensar que és Catalunya qui ha usurpat aquest paper avui?
Més que “usurpat”, la forma en què jo ho emmarcaria és que Catalunya és actualment l’ull de l’huracà. Tanmateix, això pot canviar fàcilment i, des de la perspectiva de la cerca d’estats independents a Catalunya i el País Basc, l’escenari ideal és tenir dues tempestes que es deslliguin alhora. Si tant el País Basc com Catalunya tinguessin moviments insurgents al mateix temps, crec que seria extremadament difícil per a l’Estat espanyol contenir aquesta amenaça.
Però, per descomptat, la política nacional de Catalunya i la del País Basc es mou als seus propis ritmes. El context basc és de cinquanta anys de conflicte armat entre l’Estat espanyol i ETA. El país es troba ara en una difícil fase post-ETA que requereix un cert grau de paciència perquè les ferides cicatritzin en totes les parts. La meva sensació és que el País Basc s’està prenent col·lectivament un respir després de tants anys intensos, recarregant les piles i preparant-se per a tornar, sobre una base diferent de l’anterior.
Això es veu en l’augment del suport a EH Bildu, que actualment és el principal representant de l’”esquerra abertzale” al País Basc. Sobretot els joves bascos tornen a abraçar el discurs de l’esquerra independentista. EH Bildu va fer un gran pas endavant en les últimes eleccions autonòmiques basques de juliol de 2020, quedant en un sòlid segon lloc, i ara hi ha una majoria nacionalista basca molt àmplia al País Basc, si es compta conjuntament EH Bildu per l’esquerra i el Partit Nacionalista Basc (EAJ-PNB) per la dreta.
El moviment català és més transversal, d’esquerra a dreta, mentre que la dreta nacionalista basca continua sent poc inclinada a l’independentisme. Això té a veure això amb una major estabilitat i finançament disponible? És el moviment cooperatiu una de les claus de la solidesa del País Basc en l’actualitat?
La dreta nacionalista basca, representada pel Partit Nacionalista Basc, ha estat la força dominant en la política de la Comunitat Autònoma Basca des que va començar l’era postfranquista. Crec que la raó principal per la qual defugen la independència és perquè l’ADN del partit es basa en el compromís i el gradualisme, no en la ruptura, en la seva relació amb l’Estat espanyol. Aquests instints es van accentuar a causa del paper d’ETA en la societat basca, ja que EAJ-PNB va tractar de crear la distància més gran possible entre ells i qualsevol política independentista que fes olor de radical. Són els dirigents polítics del País Basc i el seu principal objectiu és governar l’administració autonòmica en interès de la burgesia basca.
Els interessos polítics d’EAJ-PNB no es veuen amenaçats per Madrid. Han demostrat ser un soci fiable per al Partit Popular i el PSOE en termes de suport als seus governs en minoria en el Congrés espanyol, i a canvi dels vots d’EAJ-PNB el País Basc pot obtenir algun finançament extra o algunes noves competències transferides. És una relació transaccional, amb la qual EAJ-PNB estaven contents de continuar en el govern en minoria del PP de Mariano Rajoy fins i tot durant el punt àlgid de la crisi catalana. En cas de necessitat posen per damunt els seus interessos particulars a la defensa dels seus aliats catalans.
No hi ha dubte que el relatiu èxit de l’economia basca ha permès a EAJ-PNB tenir èxit amb aquesta mena de política, i la clau d’aquest èxit és l’enorme moviment cooperatiu del país, que és un dinamitzador de la indústria i dona feina a un gran nombre de treballadors en llocs de treball ben pagats i segures.
Tanmateix no crec que l’enfocament gradualista i transaccional d’EAJ-PNB sigui una cosa exclusiva d’aquest partit o del País Basc. Crec que tots els partits nacionalistes de les nacions sense Estat de tota Europa s’enfronten a un dilema fonamental: estan disposats a assumir els riscos de la ruptura amb l’Estat hegemònic i tot el que això comporta per a aconseguir la independència, i posar així en perill el poder polític que han acumulat i la credibilitat que han aconseguit en la societat d’elit, en l’àmbit nacional i internacional? Si no estan disposats a fer-ho, estan en un camí diferent, que els porta a un cert grau de conformitat amb les ortodòxies de l’Estat hegemònic. Això es pot veure en l’EAJ-PNB, però jo diria que també es pot veure en el SNP a Escòcia, en el N-VA a Flandes i fins i tot en ERC a Catalunya.
En les darreres eleccions catalanes et vas mostrar optimista amb el resultat obtingut dels independentistes catalans. Com et sents ara amb la taula de diàleg encallada?
Més que ‘optimista’ diria que em va impressionar la resistència del vot als partits independentistes catalans. Des del referèndum de 2017 hi ha hagut una ona de repressió que un pensaria que podria portar a alguns catalans a dir ‘això no val la pena’ i començar a votar a partits unionistes amb la vista posada a aconseguir més estabilitat en la política catalana. Però no sols no ha succeït això, sinó que l’elevat nombre de vots als partits independentistes en les eleccions catalanes de febrer d’enguany demostra que el públic està redoblant el seu rebuig a l’Estat espanyol i abraçant als independentistes.
Tanmateix, també vaig escriure en el seu moment que “la pressió que el moviment independentista català exerceixi sobre els seus propis partits és crucial perquè es produeixi un nou impuls independentista”. Sempre vaig tenir molt clar que aquest nou govern de coalició independentista, liderat pel centreesquerra ERC, no tenia un pla coherent per a un nou impuls independentista, i ni tan sols estic segur que volguessin un nou impuls independentista. Crec que tenen un pla polític de partit per a convertir-se en la força dominant en la política catalana durant els pròxims 10-15 anys, i per a això volen que es percebi que estan pressionant al Govern espanyol perquè se celebri un referèndum de forma considerada i raonable, sabent al mateix temps que aquestes tàctiques mai arribaran a bon port i per tant mai acabarà amb l’acompliment d’un referèndum. Això no significa que no vagi a sortir res de les negociacions, és possible que vegem una oferta de Madrid per a ampliar les competències transferides, la qual cosa podria dividir al moviment independentista quant a com respondre a aquesta oferta.
I així és com veig “la taula de diàleg” entre el president català Pere Aragonés i el president del Govern espanyol Pedro Sánchez. És una taula “oberta”, sense paràmetres clars de negociació, i es preveu que es prolongui fins ben entrat l’any 2022, moment en el qual s’esdevindran les pròximes eleccions espanyoles, que podrien retornar a la dreta espanyola al poder.
Sánchez vol allargar-ho per a mantenir l’estabilitat més gran possible a Catalunya sense concedir res important als catalans. Per a Sánchez, l’estabilitat a Catalunya és essencial en la seva estratègia electoral. Pel que fa a Aragonés, vol fer sentir als catalans que tracta d’impulsar la causa independentista de manera seriosa i madura, fent tot el possible, escarrassant-se i fent mans i mànigues, etc. Però tothom sap que no aconseguirà que l’Estat espanyol permeti un referèndum independentista català.
El president Puigdemont va ser detingut recentment a Sardenya malgrat la seva immunitat com a eurodiputat. La UE no li va mostrar cap suport. Què opines d’això?
Les institucions polítiques de la Unió Europea no tenen gens d’interès a donar suport Carles Puigdemont. La Comissió de la UE i el Consell de la UE, les dues institucions polítiques més importants, volen tenir a Espanya contenta per assegurar el suport espanyol a la seva agenda de reformes i saben que la manera de mantenir feliç al Regne d’Espanya és evitant ajudar a l’independentisme català. Aquesta és una qüestió totèmica i inherent a l’Estat espanyol i està just al capdamunt de les seves prioritats, mentre que la defensa dels drets dels eurodiputats, així com els drets humans en general i els drets nacionals de Catalunya en concret, està molt per sota de la llista de prioritats de la UE. Poden viure amb algunes crítiques d’Amnistia Internacional i el creixent menyspreu del poble català.
És una lliçó difícil d’aprendre, però em va semblar que hi havia molta ingenuïtat des de la cúpula fins a la base del moviment independentista català el 2017 creient que la UE actuaria com a control de la bel·ligerància de l’Estat espanyol i mitjançaria un compromís entre la democràcia catalana d’una banda i la intransigència espanyola per un altre. Això mai anava a succeir. La UE, com a institució, està dominada per les elits, ja siguin els caps dels Estats membres o els comissaris de la UE. En general, aquestes elits es cuiden entre si, tret que tinguin un interès directe a no fer-lo.
Tom Devine diu que Escòcia ha passat de la unió per consentiment a la unió per imposició. Com veus l’afer escocès respecte a la qüestió catalana i basca?
Crec que Tom Devine té raó. A Nicola Sturgeon i a l’SNP els encantaria repetir l’Acord d’Edimburg del 2012, quan l’Estat del Regne Unit va signar un referèndum d’independència, però han passat moltes coses en els nou anys posteriors al 2012. La democràcia està en declivi a tot el món. La classe dirigent britànica ha après dures lliçons de l’experiència del referèndum d’independència del 2014 i del referèndum del Brexit del 2016. Ara s’adonen que els referèndums permeten a les masses entrar a l’àmbit polític i que la seva capacitat per fabricar el consentiment en aquestes circumstàncies es redueix considerablement, cosa que significa que el resultat és imprevisible.
La gent s’oblida ara, però abans de la signatura de l’acord d’Edimburg, el suport a la independència d’Escòcia va ser de l’ordre d’un 27% en algunes enquestes i no superava la tercera part. Aleshores, el primer ministre del Regne Unit, David Cameron, va veure un referèndum d’independència com una oportunitat per provocar una derrota important contra l’SNP i contra la idea d’independència escocesa permanentment. Com va resultar, la campanya va ser probablement la més gran i amb més energia de la història escocesa, les bases del moviment van alterar completament els termes del debat i l’Estat britànic es va acostar molt al que hauria estat una derrota desastrosa. No sols això, lluny d’enterrar la causa de la independència, el referèndum li va donar un gran impuls, ja que aquest moviment va convertir l’SNP en el partit més gran per càpita d’Europa, i va fer que els votants intentessin destruir el Partit Laborista Escocès com una força electoral significativa a causa de la seva traïció a la classe treballadora escocesa en la campanya “Better Together” (Millor Junts) per defensar la unió.
Així doncs, si entenem el que ha passat en els últims anys des d’aquesta perspectiva, Boris Johnson hauria de ser bastant boig per a acceptar un referèndum sobre la independència en aquest moment, o hauria de ser un veritable demòcrata. Crec que és oportunista, no demòcrata. Les enquestes d’opinió estan ara molt ajustades entre el no i el sí. Els conservadors estan fent-ho millor a Escòcia que els laboristes. Quina és l’oportunitat política de Johnson d’acceptar un referèndum? No la veig.
Quan parlo amb activistes independentistes de Catalunya i del País Basc, veig que no els agrada comparar directament l’Estat espanyol amb l’Estat britànic, perquè Gran Bretanya mai va tenir el franquisme i sempre hi ha hagut una tradició liberal democràtica en la classe dirigent britànica (encara que sigui profundament hipòcrita) cosa que no ha existit a Espanya. Ho entenc i ho accepto, però continuo pensant que Londres s’acosta més a l’enfocament de Madrid cap a la clau de l’autodeterminació nacional i més lluny de l’enfocament de l’Acord d’Edimburg.
L’agost de 2020 vas denunciar la corrupció de la monarquia espanyola. Per què creus que la població espanyola està tan còmode amb la corrupció, que ni tan sols té Gilet Jaunes ni cap moviment com aquest per queixar-se?
Crec que el moviment «indignados» de fa una dècada va ser en part un moviment contra la corrupció de l’Estat espanyol. El sobtat augment de Podemos a principis de la dècada de 2010 es va deure en gran manera a aquest sentiment antisistema que es va expressar en els Indignados; que hi ha una «casta» en el cim de la societat espanyola que gestiona la política i l’economia en benefici propi a costa del 99%.
Així que no diria que els espanyols estiguin còmodes amb la corrupció. El que probablement és cert és que existeix una fatiga amb el problema de la corrupció, i això provoca un sentiment derrotista en la gent, sempre hi ha hagut corrupció i sempre n’hi haurà. I com Paul Preston mostra magníficament en el seu llibre «La gent beneïda», la corrupció està molt arrelada en la història de l’Estat espanyol, i la gent ho ha sabut en tot moment, de manera que el cansament travessa diverses generacions i potser adopta la forma de cinisme per a molts respecte a la política en el seu conjunt.
Crec que el cinisme és perillós, per què si dius «tots aquests són tan dolents com els altres», «mai canviaran», s’obre un espai perquè els elements més autoritaris i menys transparents prenguin el poder, ja que, si tots són tan corruptes com els altres, llavors quina és la diferència? Doncs bé, existeix una gran diferència entre Vox d’extrema dreta, per exemple, i PSOE de centreesquerra, encara que aquest últim s’hagi vist embolicat també en la corrupció de l’Estat espanyol.
Crec, per exemple, que Podemos va sofrir aquest cinisme general quan la premsa de dretes va començar a publicar mentides sobre el fet que el partit tingués vincles financers amb el govern veneçolà i iranià, i la gent s’ho va creure. O quan l’expresident català Artur Mas va ser acusat de corrupció poc abans d’unes eleccions, que van resultar ser completament mentida, però que, no obstant això, van perjudicar políticament a Mas. En ambdós casos, hi va haver joc brut per part de l’Estat espanyol.
Per tant, és vital que el cinisme general es contraresti amb una crítica específica de la relació entre l’Estat espanyol i la corrupció, i que es mantingui una creença en el poder de la gent per transformar la societat, deslliurar l’estat de la corrupció i construir de nou la democràcia.
