Creuar la plaça Sant Jaume ha portat a Elsa Artadi a una no-rutina encara més frenètica de la que duia com a consellera de Presidència i Portaveu del Govern. Abans, al Palau de la Generalitat, s’escapava alguna estona a les Cases dels Canonges a fer ioga, però ara, representant la candidatura de JxCat a Barcelona i assumint les tasques de diputada al Parlament, no té temps ni per a meditar. Artadi, que va entrar a la Generalitat com a assessora del conseller Mas-Colell l’any 2011 i té una llarga trajectòria al Departament d’Economia, serà la veu cantant de la campanya de Quim Forn, i coordinar-se amb un pres polític és d’una gestió complicada: “Seré on en ell no pugui arribar”. Ens rep al Parlament, després d’una sessió de Ple i prenent-se un te que encara crema.
Encara som al Parlament…
De moment segueixo com a diputada. Molt contenta però, de tornar al grup parlamentari, a les reunions setmanals. Recuperar la dinàmica amb les companyes que vam començar l’aventura del 21-D és un retrobament molt maco.
Entenc que no teniu previst deixar l’acta de diputada, doncs?
De moment, no. També hi ha molts altres companys que tenen obligacions municipals. Ja anirem veient.
Tot i això pot ser que sigueu l’alcaldessa de facto.
Jo seré allà on en Quim no pugui arribar.
Però, on pot arribar?
Pot fer articles i entrevistes, però en Quim té una representació mediàtica limitada. És limitada perquè la Junta Electoral (JEC) ho ha decidit així. De fet, ho és molt més que a Turquia, on els presos polítics podien fer campanya. S’estan vulnerant els seus drets polítics.
I com es coordina la campanya amb un alcaldable pres i entremig d’un judici?
Estan focalitzats amb el judici. Els divendres parlem i aprofitem. El cap de setmana, a estones, també parlem amb ell. Quan altres persones el visiten aprofitem per intercanviar-nos missatges. Malauradament, després d’un any i mig de presó hem millorat la fluïdesa en la comunicació. Mitjans i reunions. Està al dia i es va actualitzant. A Lledoners vam crear molta complicitat i ens entenem molt bé.
La crítica de sectors independentistes sobre el joc amb l’emocionalitat de posar els presos com a número u hi és. Deia en una entrevista que són una realitat i no els volen amagar, però no amagar-los és que concorrin al capdavant de les candidatures tot i saben que, segurament, no podran governar?
Són una realitat central. El Quim Forn, si no estes a la presó, seria el candidat de JxCAT. Hauria sigut el nostre candidat igualment. Hi té dret. La solució passa perquè no hi hagi presos polítics i puguin competir en circumstàncies normals amb la resta de candidats. No li podem dir que no sigui candidat perquè està pres.
Però l’excés d’emocionalitat…
Tot és emocional. És una realitat. El Quim és una persona que ha lluitat per Barcelona i el país. L’emocionalitat ens la dona el context de repressió, lluita i determinació.
I també heu rebut crítiques per haver-vos saltat el procés de primàries del PDeCAT per a les municipals on Neus Munté sortia com a guanyadora.
El procés de primàries internes s’ha fet i s’ha respectat. La Neus és la primera persona que ocupa la llista per part dels candidats del PDeCAT. El partit ha estat escrupolós amb el respecte pels seus procediments interns. Però la llista no és només el PdeCAT, també hi ha JxCAT i amb això s’ha arribat a un acord. Amb la mateixa actitud del 21-D hem fet el projecte més ampli i s’ha optat per aquesta fórmula i espai.
L’última polèmica que ha viscut Artadi com a membre del Govern ha estat el vaivé de pancartes, llaços i ordres de la JEC per retirar-los. Torra va acabar traient la simbologia del balcó però tot i això ha rebut una querella de la Fiscalia.
Forn i Artadi hagueren tret els llaços grocs i la pancarta de presos polítics de l’Ajuntament si la JEC els ho hagués ordenat?
Estem veient un mandat d’un Ajuntament que fa proclames i no aplica res. Abans de l’1-O hi havia vídeos de l’alcaldessa dient que defensaria més que ningú la ciutadania, però alhora de prendre accions on es va trobar més repte va ser la ciutat de Barcelona.
I com s’hagués pogut desobeir l’Estat des del consistori?
La qüestió és obeir el poble, fer una ciutat millor. Defensar els drets de veritat. En aquell moment, Ponsatí va agafar responsabilitats i va ser ella la que va permetre el referèndum. Hi ha un altre exemple: Colau posa al balcó la pancarta de l’OpenArms, s’indigna perquè el vaixell no surt del port però aprova els pressupostos del PSOE, quan és Pedro Sánchez qui impedeix que la tripulació circuli.
I què es pot fer per la independència des de l’Ajuntament de Barcelona?
Estar al costat de la Generalitat. No posar-se de perfil. Quan sortim al carrer la gent ens demana unitat! No necessàriament hem d’anar amb la mateixa samarreta, però sí unitat d’acció. Debat honest, genuí i sincer. Sí que hi ha hagut aspectes on hem millorat, però hem de seguir treballant. Em ve al cap un exemple, el 2 de novembre, quan van sortir els escrits d’acusacions de la Fiscalia i Advocacia contra el govern legítim des de Govern vam venir al Parlament a la concentració de protesta. L’Ajuntament de Barcelona no va venir perquè van decidir que no era prou important. Per tant complicitat, coordinació i exigència és el que cal.
Des de l’AMI es podria coordinar aquesta gestió, per exemple?
Per descomptat. També és un entorn d’unitat per donar-li importància a la cooperació entre municipis. Barcelona no va sola pel món, ni sola pel país. Hi ha d’anar amb molta més coordinació i complicitat.
Unitat entre institucions, però no entre candidatures republicanes
Creieu que la candidatura municipal d’ERC a Barcelona està abandonant el camí cap a la independència?
(Somriu) No crec que hi hagi indicis per a fer una afirmació tan contundent.
“Tens un número dos de Maragall que exemplifica l’alcaldessa Colau. Em sembla molt sorprenent que després de quatre anys ERC aposti per falcar un altre govern dels comuns “
Després de declaracions i de la coalició amb Alamany, sembla que cada vegada ERC té més clar el pacte postelectoral serà amb els comuns.
A Barcelona passa alguna cosa estranya: sembla que la candidatura d’ERC estigui més enfocada a un tripartit municipal que no pas per guanyar Barcelona i que hi hagi un canvi a Barcelona. Tens un número dos de Maragall que exemplifica l’alcaldessa Colau. Em sembla molt sorprenent que després de quatre anys s’aposti per falcar un altre govern dels comuns. Hi ha dues dimensions, la urgència de fer una millor gestió, establir un millor model de ciutat i la de tenir una institució que col·labori i treballi amb la resta d’institucions catalanes. Això no ho tenim. N’hi ha alguns que prefereixen mantenir això a que hi hagi un canvi.
Tenint en compte aquesta premissa, amb qui pactaria JxCat?
JxCat surt a guanyar les eleccions. Volem ser la primera força, però sempre allargarem la mà a ERC. Estem governant junts al Govern des de 2012. Ha existit un JxSí! Va ser una gran candidatura i van fer una gran feina. Hi havia molta més unitat que la que hi ha ara.
Barcelona és capital, la candidatura de Jordi Graupera, podria ser un aliat?
Ja veurem quins resultats fan. És evident que només descartem els partits del 155 i Colau. Amb les forces independentistes no tanquem la porta.
Habitatge, seguretat i turisme, els tres reptes que poden tenir un efecte bumerang
Que hi hagi més oferta de pisos de lloguer fa que els preus baixin?
Si ho fas bé, sí. Si permets que hi hagi sòl públic i es posi a disposició de promotors privats i es faci una coordinació público-privada, sí. Reduint el preu del sol públic però exigint que es pugui obtenir una rendibilitat coherent. Però també potenciant el lloguer i, que aquest, estigui regulat. Que el preu sigui un terç del qual guanyen les persones. No s’ha apostat pel lloguer públic. Hi ha una gran part del parc d’habitatge que és de compra, quan s’han fet promocions i s’ha venut. L’ideal és que l’habitatge públic sigui temporal. No s’ha treballat en noves fórmules.
Lloguer social, lloguer assequible?
Sí, també s’ha de treballar amb el lloguer assequible. Estipular un preu sota del mercat. Dient-li al promotor que no cobri més d’un determinat preu i fer una col·laboració público-privada. Fer més oferta però que costi menys de produir.
Valls no va venir al debat de Col·legi d’Arquitectes per parlar sobre habitatge però l’endemà va convocar una roda de premsa per presentar-ne el seu Pla…
Anava súper desconnectat! Una apel·lació que vaig fer al debat d’habitatge va ser de no entrar en la subhasta de qui farà més pisos. I Valls l’endemà surt i diu que farà “més pisos que ningú”. Les propostes que fa són de paracaigudista.
L’incivisme i l’increment de delictes en determinades zones de Barcelona es combat empoderant la Guàrdia Urbana i amb més efectius de Mossos?
S’han perdut promocions de la Guàrdia Urbana dels últims dos anys. Tenim 1.500 agents menys que els que teníem durant la Barcelona preolímpica. Que la Guàrdia Urbana torni a liderar, i que no estigui en constant debat polític. La igualtat comença per tenir seguretat i que sigui arreu de la ciutat.
Em fa l’efecte que el debat de l’increment de delinqüència sempre es centra en el paper del cos policial. On queda la importància de la funcionalitat pedagògica i dels serveis socials de l’Ajuntament?
Sí, totalment, però hi ha dos àmbits. Hi ha una part d’ordenances que s’han de complir. Hi ha un efecte espiral, si no atures un problema, la ciutat es va degradant. Però cert és que la major part de delictes no són per necessitat. No va per aquí. Però és evident que falta invertir en serveis socials i pedagogia, amb més educació.
Janet Sanz (BComú) l’ha acusat de fer polítiques de “dretes” i, a més, d’“ignorant” per la implementació de la taxa turística a la ciutat…
Haver implementat la taxa turística és de dretes? Posar una recàrrega, també? Això és la no-política. És posar etiquetes per l’electorat i no entrar en el fons de la qüestió. Ningú, a l’Ajuntament, va decidir en 30 anys de Govern d’esquerres posar aquest impost. I és per això que ho vam fer a la Generalitat –jo treballava amb aquest impost perquè aleshores estava al Departament d’Economia. Qui es beneficia d’aquesta taxa és la ciutat de Barcelona, perquè la principal política de promoció turística de la Generalitat és la territorialització del turisme: esponjar-lo cap a altres parts del país.
Desmassificar la ciutat.
Sí. És una mesura que té sentit perquè té a veure amb la corresponsabilitzat política. A qui més li interessa que els turistes surtin i gaudeixin de part de Catalunya és a nosaltres. No és un tema de solidaritat barcelonina amb Catalunya. És evident que hi ha un marge amb la taxa turística, però jo reflexionava sobre la co-responsabilització: no pot ser que des de l’Ajuntament es digui que es volen tots els diners. Si uns diners han de ser per desterritorialitzar, corresponsabilitzem-nos políticament i assumim-ho.
Feminisme als ulls d’Artadi: “El feminisme liberal és una actitud egoista de la vida”
Què en pensa, la veu de JxCAT Barcelona, del feminisme liberal?
Per mi és un oxímoron dir que hi ha feminisme liberal. És allò de ‘Queen B’ (postfeminisme o feminisme chic). És dir: “Com que jo he arribat a ser cap de l’oposició, a Catalunya no hi ha masclisme!” No. És una actitud egoista de la vida. L’arrel del feminisme és que ha estat transformador amb la solidaritat de molts col·lectius, marginats i vulnerables per allò que representa l’heteropatriarcat. Hi ha molta feina a fer amb el sostre de vidre, però això s’ha de trencar per ajudar a altres dones. L’important de posar dones al capdavant és precisament perquè hi hagi un canvi cultural, de polítiques aplicades, mentre s’arrossega a les dones que estan al terra enganxifós.
Però llavors, no és compatible ser feminista i formar part d’un projecte polític de centredreta?
Depèn del que entenguis per “dreta”. A mi les etiquetes m’incomoden moltíssim perquè darrere d’elles cadascú interpreta el què vol. Si ser de dretes és ser xenòfob, és evident que és incompatible! El feminisme és la defensa dels drets de tothom. No poden anar de la mà.
A l’Ajuntament, la regidora de Feminismes, Laura Pérez, ha impulsat un seguit de polítiques primordials en aquest sentit com la prevenció i ajuda davant la violència sexual masclista, els punts lila, els protocols d’espais d’oci…
Estem passant una època en què s’ha posat per davant les polítiques de gènere. S’ha de seguir en aquesta línia… Hem de treballar amb els micromasclismes, que són la porta d’entrada dels ‘macro’. Hem de seguir treballant amb les entitats, que és on hi ha el coneixement.
Però, hi haurà continuïtat?
Jo vaig deixar el Pacte Nacional contra agressions masclistes. Aquí, per exemple, entrarà tothom. S’ha de fer front a la prevenció i l’atenció. Per exemple, tenir recursos habitacionals per aquelles dones que han de marxar de casa. Les dades són aberrants.
Sí. Un abús sexual cada dia i una denúncia per violació cada dos dies…
I moltes agressions no es denuncien. Quan fem enquestes de percepcions hi ha molt masclisme interioritzat. L’Ajuntament és la institució més propera amb la qual incidir i treballar amb empreses o entitats. Aquestes xifres es combaten en l’educació i les escoles, també. La prevenció, campanyes de conscienciació, s’ha de veure com a través de les escoles s’arriben als adults. En les empreses i universitats, amb grans bosses de persones, es pot fer molta feina. Atendre les persones que han estat víctima.
“Cada cop hi ha més polítics que diuen als periodistes les preguntes que els han de fer o les notícies que han de publicar, com hem vist amb Borrell, Rivera i ara, Colau”
Per anar acabant… es farà youtubera, Elsa Artadi?
(Riu). Porto dues setmanes de precampanya. Encara no ho sé.
Encara que siguin fons de crítiques, de vegades. Serà en castellà i criticarà a La Vanguardia, però?
Que Colau faci els vídeos de campanya en castellà ho trobo sorprenent. Potser no m’hauria de sorprendre tant. És un menyspreu per la llengua del país i per a Barcelona. I jo parlo castellà amb la meva mare i he crescut sent castellanoparlant, però no pots excloure el català. A part, les crítiques a La Vanguardia són una mica inquietants. Cada cop hi ha més polítics que diuen als periodistes les preguntes que els han de fer o les notícies que han de publicar, com hem vist amb Borrell, Rivera i ara, Colau.
